E-Street Nation

Unes hores a E-Street poden tornar-te boig, sí, però ja has d'estar prou boig per estar disposat a passar-les. Fer un llarg viatge, interminables hores de fred, la fatiga, córrer com no ho havies fet mai a la vida i com segurament no ho tornaràs a fer si no és aquí, en aquesta pàtria que es diu E-Street. Tot el que puguis fer serà poc i mai prou quan parlem de Déu, del Boss, de Bruce Springsteen, sigui com sigui que l'anomenin els descreguts. E-Street Nation. Pot semblar un concert però és molt que això, i de fet vivim per aquestes dues hores. És un no parar, llàgrimes, el cor desbocat, les cames que ja no te les sents però és igual perquè pots tocar el cel i pots sentir com sona la immortalitat. Som uns exagerats i uns romàntics i no hi toquem gaire, és cert. Però avui podem dir que hem estat a E-Street, que hem vist de ben a prop tot el que sempre hem volgut ser. És un estat de l'esperit, una qüestió de fe, i tu ja saps que la fe sempre serà recompensada. Seran hores de cua i corredisses, algun moment de son per tornar l'endemà, quan la ciutat no s'ha llevat encara, i que revinguin els records mentre esmorzes o prens apunts i de sobte se't posi la pell de gallina i una llàgrima pugui caure rodolant galta avall i et sentis una mica estúpida, potser. Però has estat a E-Street, has nascut per córrer i aquesta és la teva raó per creure-hi i aquesta és la terra promesa. I com sempre ens quedarem curts a l'hora d'explicar-ho, i com sempre no n'hi haurà prou, i com sempre voldrem anar més lluny. E-Street com una pàtria.

Geni i esforç

Beethoven comença a fer-se un lloc a la Viena del segle XVIII, però necessita un mestre que li ensenyi tot allò que, si tot va bé, el durà a fer el salt a la fama. Tindrà, abans o després, grans músics que l’acostaran a l’èxit, però d’entre tots ells n’hi ha un que es diu Joseph Haydn que ha fet del treball la seva màxima i a base d’esforçar-s’hi és ja el més gran compositor dels seus temps. El jove prodigi sap que les seves lliçons poden convertir-se en l’empenta definitiva per començar a volar i no tornar mai més, i no caldrà insistir gaire perquè el mestre austríac accepti, després del seu primer gran viatge a Londres. Les lliçons duraran prop d’un any, i la relació entre els dos músics tindrà tots els colors i totes les formes. Beethoven serà aviat considerat el millor músic de Viena, però després d’haver tret tot el profit de les classes amb Haydn s’afanyarà a dir que, si bé és cert que en va rebre lliçons, el mestre mai va ensenyar-li res de nou. Haydn vol apropar-se al jove, el convidarà al que serà el seu segon viatge a Londres, però tot el que faci serà interpretat per Beethoven com simples mostres de gelosia i recel. És el geni contra l’esforç, el talent innat contra el talent adquirit al llarg dels anys amb moltes hores de feina. La vitalitat de la joventut contra la saviesa de la vellesa, acabar de néixer o haver caigut moltes vegades i malgrat tot ser encara allà, carregant a les espatlles el dolor del temps que passa i bat i mai s’atura. Tenir-ho tot des de sempre o haver hagut de guanyar-s’ho a pols, dia rere dia i sense descans. Geni o esforç. Però un geni no pot arribar gaire lluny si no s’hi esforça, i calen moltes hores de feina per poder tocar el cel algun dia, moltes nits treballant per concloure qualsevol obra. I és cert que Beethoven menyspreà Haydn potser durant massa temps, però quan el mestre morí, entristit i mentre Viena era atacada per les tropes de Napoleó, el geni que havia estat alumne seu posà la mà damunt el fèretre el dia que l’enterraren, solemne i en senyal de respecte i disculpa. Beethoven es va adonar finalment que Haydn tenia, com ell, un talent infinit. Geni i esforç, per fi junts, fent camí cap a l’eternitat

i

Ah, i són terribles els convergents encorbatats que masteguen xiclet.

Que Espanya es regeneri sola

Necessitàvem una bona dosi d'optimisme i és així com ahir vam anar a escoltar el Mas, a veure què deia. I bé, n'hem sortit pitjor de com hi hem entrat, decebuts, tristos, i una mica emprenyats també. Cap sorpresa, cap idea nova, tot i que també és veritat que el que s'hi ha dit, per molts que molts ho penséssim, Convergència mai no ho havia expressat clarament. Però això ja és greu, perquè no era res de l'altre món, francament. I jo confio en el Mas, i jo em pensava que continuava creient en aquest país molt més enllà del fet que ell sigui president o no. Però no pot ser que encara parlem de regenerar Espanya, no pot ser que encara parlem d'Espanya quan a aquestes alçades l'única cosa que es pot fer amb Espanya és engegar-la a rodar i que s'ho facin ells que ja són prou grandets, no pot ser que encara no ens atrevim a dir independència, i que la volem, i que ja n'hi ha prou. Que n'estem tips. El Mas és molt intel·ligent i l'únic que pot liderar alguna cosa, però que la lideri, que lideri d'una vegada. Parla molt bé, té molta raó, però volem més, volem anar més lluny, volem, volem, volem, i no parem de renunciar a tot ni de deixar-nos prendre el pèl. Que comenci per engegar el Duran. No calia perdre tota una tarda.

La llengua francesa

França és decadència però, mira, sempre ens han entendrit els vells imperis que encara bateguen, per molt que només sigui tímidament o per pura pedanteria. França batega amb París, sobretot i entre d'altres, però també ho fa a través de la seva llengua. La llengua francesa que és tota harmonia, i no farem ara cap declaració d'amor, però la llengua francesa, tan nasal, com diria Pla. És d'aquelles llengües que quan estàs constipat et sembla que la parles millor. I bé, molt més enllà d'aquest amor meu estúpid, quan sortiria molt més a compte dedicar-se a altres llengües el coneixement de les quals fos de més profit, i més enllà d'aquest deure que sento que tinc, perquè no podem renegar mai dels nostres orígens, més enllà de tot això, deia, hi ha el fet que el francès, quan s'allunya del registre que podríem anomenar estàndard, provoca gairebé vergonya aliena. Vull dir que la poesia escrita en francès, si no és medieval o feta cançó, em sembla terriblement recarregada, massa cursi. Suposo que és perquè la llengua ja és bonica en si mateixa i que a força d'intentar embellir-la encara més dins d'uns versos acaba éssent massa pedant, massa bellesa dins la bellesa, massa elegància per l'elegància mateixa. Com deia, hi ha, però, l'excepció de la poesia medieval, que s'està de molts luxes i deixa de banda les grans masses de líquid verbal que no tenen, al cap i a la fi, gaire sentit. La poesia medieval em sembla més pura, per dir-ho així, lluny de qüestions d'estil que, altra cop citant Ferrater, només han de preocupar senyoretes aficionades. D'altra banda, cal dir també que el francès vulgar, l'argot, em sembla vergonyós. Criminal. Més lleig que el de qualsevol altra llengua.

Treballaré pel teu amor

Posa’m alguna cosa, Teresa, en un d’aquells gots als que treies la pols, i miraré els ossos de la teva esquena com encreuaments i creus de vies i estacions. Al voltant del teu cabell el sol dibuixa una aurèola d’or, i als teus llavis color de sang hi puc veure una corona d’espines. Vagin per on vagin tots els tractes, siguin quins siguin els problemes, puc assegurar-te que és al voltant d’aquest pacte nostre que faig tots els juraments. Treballaré pel teu amor, estimada, treballaré pel teu amor. Mentre d’altres ho voldran tot gratuït, jo treballaré pel teu amor. La pols de les civilitzacions i les restes de caramels de qui sap quin amor s’escolen entre els teus dits i s’arrosseguen a la deriva, esmunyint-se com la pluja. Les pàgines de la Revelació descansen, obertes, en la buidor harmònica dels teus ulls que són el bressol de tots els blaus, i veig com llisca tot el que repassa i acarona els teus cabells. T’ho prometo; tot són promeses de somnis que han de venir i de cels que han de sentir, encara, el compàs dels nostres passos. Treballaré pel teu amor, estimada, treballaré pel teu amor. Mentre d’altres el voldran sense penyora i gratuït, jo treballaré pel teu amor. Les teves llàgrimes omplen el rosari, als teus peus hi ha el meu temple d’ossos i relíquies. I és en aquesta perdició que penso perpetuar-me, i seguir i seguir i anar més lluny si em deixes. Però ara la nostra ciutat de pau ha estat enderrocada, algú ha llançat el nostre llibre de fe, i jo sóc aquí buscant el meu bocinet de creu. El sol últim de la tarda tenyeix l’habitació de colors que no cal que t’expliqui, i amb la boirina del jardí abans de la tardor miro com les teves mans t’allisen suaument la brusa mentre d’algun lloc cauen set gotes de sang. Treballaré pel teu amor, estimada, treballaré pel teu amor. Mentre d’altres el voldran gratuït i sense cap penyora, jo treballaré pel teu amor.

Versió sacsejada i interessada d’I’ll work for your love, una magnífica (cal dir-ho?) cançó de Bruce Springsteen. 13 dies.

Quan res no funciona

A vegades convé aturar-se un moment i preguntar-se si realment coneixem la política del nostre país, més enllà del tòpic que tot això queda massa lluny i dels “problemes reals de la gent”. No parlo del debat de la identitat contraposada a les malanomenades polítiques socials, o de les polítiques socials contraposades a la identitat (la nostra, s’entén). Coneixem, o almenys en sembla conèixer, els vaivens de tots els partits, l’estira-i-arronsa dels uns amb els altres, el batibull, els líders contra els líders, però sovint ens oblidem dels projectes, si és que veritablement n’hi ha algun. El que es fa al Parlament dia a dia, les lleis que es promouen i que al capdavall acabaran regint-nos, algú les coneix? I aleshores és sempre aquesta sensació d’ignorància, que al final res, i ens preguntem què deu passar en realitat: Els diaris no en parlen o serà veritat que ja tot ens queda lluny i que els nostres polítics fan poc més que escalfar la cadira, seient amb més o menys regularitat al seu escó del Parlament? Sabem que Maragall té alzheimer i que ja no milita al PSC, sabem que la conferència nacional d’ERC és paper mullat, sabem que Oriol Pujol és el nou portaveu parlamentari de CiU i sabem, com a molt, que tenim un Estatut petit que potser no acabarà essent ni això.

Mentrestant el país no funciona, ni trens ni avions ni autopistes ni res de res, i revé la febre electoral, a la qual ja hem esdevingut gairebé immunes. Encetem, sens dubte, una nova etapa, i creiem que hem superat el ja antic ordre polític sorgit de la Transició. Potser caldria fer foc nou arreu, començar altra vegada, però aquest país, i Espanya, sembla no estar gaire acostumat, encara, a això que anomenem democràcia. Alguns estan desil·lusionats amb llur partit, altres amb la política en general, i tot apunta que el fenomen de l’abstenció anirà en augment.

I aquestes línies no pretenen ser l’esbós de cap lliçó, ni tan sols una reflexió com les que ara tant circulen. Simplement la inquietud, la sensació que tot plegat no acaba d’anar bé, i la clara consciència que amb raigs de tinta ningú, o gairebé ningú, pot despertar un país.

Gunpowder Plot

Ahir els anglesos celebraren el 5th of November, dia en què Guy Hawkes intentà volar el Parlament britànic. Un catòlic que només volia acabar amb el protestantisme i que va trobar que encendre el rei i part de l'aristocràcia del seu país era una bona manera de fer-ho. El més graciós de tot plegat és que des d'aleshores els anglesos es dediquin a celebrar aquesta data de la mateixa manera que nosaltres celebrem Sant Joan i la vigília de Tots Sants, o que alguns demostren la seva oposició als Borbons: fan fogueres i focs artificials, mengen moniatos, i cremen tota quanta representació gràfica del Senyor Hawkes per celebrar que el Gunpowder Plot va fracassar. Els protestants cremant catòlics. No cal dir que cremar coses no acaba de ser una de les meves aficions, però em semblen magnífiques aquestes representacions de tolerància, políticament correcte, etc. I tots ben feliços. Estarem molt contents quan Escòcia sigui independent i l'Ulster torni al lloc que li pertoca, però mentrestant s'ha de reconèixer que Gran Bretanya funciona, i pel que sembla funciona prou bé. Rember, remember, the 5th of November.

De Malibran a Bartoli (III i als teus peus)

Cecilia Bartoli és una peixetera i una porcota però aquesta nit ha tornat a ensenyar-nos què és el talent, a demostrar-nos que ens poden fer plorar amb un cant mentre se'ns talla la respiració. Sí, mira, a vegades Déu té unes estranyes maneres de manifestar-se. Totes les notes, una per una i sense deixar-se'n cap, amunt i avall i torna-hi que no ha estat res, tot bressolat per uns gestos abruptes. De sobte s'eixuga la suor amb el braç, o es tira els cabells enrere amb totes dues mans, i què volen que els digui, hi ha qui es pot permetre tals senyals de deixadesa. Plorem, riem, tenim ganes de cridar per tot arreu que Cecilia Bartoli ha nascut per salvar-nos d'alguna manera, perquè poguem ser feliços per sempre sabent que a cada moment tindrem una ària seva per escoltar. Silenci, algun estossec que no arriba a escapçar la màgia d'aquest instant que una veu intenta perpetuar. Ni tan sols ens atrevim a respirar, fa calor, i sentim de tant en tant aquells esclats de joia, l'ànima que s'eixampla i nosaltres que ens fem més grans i podem volar. I bé, jo no sé com era Maria Malibran, amb prou feines puc llegir un pentagrama, i sobre música no tinc cap més coneixement que el d'allò que pot arribar a fer-me plorar, la immensa sensació d'immortalitat que proporciona un recital com el de la Bartoli. La Bartoli que no és cap diva, la Bartoli que riu i no somriu, la Bartoli que mira el cel i és dóna sencera i vola i se'n va i se'ns endu. El monstre Bartoli, sortilegi, poció, univers. La bruta Bartoli per parar-nos un parany, dins d'un vestit preciós de cua llarguíssima que al cos de qualsevol altra ens hagués semblat horrible. Bartoli, grandíssima Bartoli passant-s'ho bé, rient entre ganyotes i gestos exagerats però sobretot cantant com mai ningú no podrà fer-ho. Somniem, plorem, podem viatjar a tot arreu i és aquesta dona qui ens hi porta. De Malibran a Bartoli i aquest instant entre la darrera nota i la ovació absoluta, tanta gent alçant-se per dir un cop més que als teus peus, Bartoli.

Berlín de tornada

La ciutat de Berlín és bonica però dóna la sensació d'estar inacabada, com si després de tantes invasions i tants imperis i tantes guerres s'hagués de definir cada vegada, tornar a començar. Admiro els alemanys perquè sempre se'n surten, i sembla increïble que no hagin passat ni vint anys des de la unificació. Estranya combinació d'edificis tots iguals, comunistes, i una certa obsessió pels grans centres comercials que són la representació de l'antiga set de llibertat, una mica a la desesperada. Berlín sembla, segons com, una ciutat americana. Sorprèn la lleugeresa i la facilitat amb què poden trobar-se, a les botiguetes de turistes, banderes de la RDA, monedes soviètiques i objectes diversos amb la falç i el martell, tan conscients com són del terror comunista. Però és la vella història de sempre, això que els símbols comunistes no estiguin prohibits i en canvi ningú no s'atreveixi a dur esvàstiques pintades a les motxilles ni samarretes estampades amb la cara de Hitler, quan són exactament la mateixa atrocitat. I bé, Berlín m'ha semblat una ciutat massa dispersa, carregadíssima d'història però que encara no ha tingut temps d'assimilar-la, mentre que s'alça forta sense estar disposada a fer ni un sol pas enrere. Sóc una romàntica i potser Londres i París estan sobrevalorades, però què volen que els digui, a mi em continuen semblat les dues gran capitals, encara que entre francesos i alemanys sempre guanyin aquests darrers i en canvi siguin els primers els qui, estúpidament, ens tenen el cor robat.