dimarts, abril 28, 2009
Tampoc no demanem tant
Davant la inoperància d’alguns sindicats d’estudiants a l’hora d’impulsar iniciatives que vagin una mica més enllà de l’avorridíssim tema del Pla Bolonya, una colla d’estudiants han decidit tirar endavant una campanya que aplegui tots els estudiants (integrants d’algun sindicat o no) a favor de la llengua catalana a la Universitat. Estudiantspelcatalà.cat és la darrera iniciativa de la Plataforma Universitària pel Català, i proposa, bàsicament, el que als països normals és evident: Que els professors fixos coneguin la llengua del país, que s'asseguri un percentatge mínim de català en tots els itineraris dels estudiants de grau, etcètera. N’hi ha que creuen que això és provincianisme, que el català tanca portes i que amb això no anirem enlloc perquè es tracta de promocionar les nostres universitats arreu del món, però el provincians són ells de creure que en castellà és molt millor perquè així ens entenem tots. Si fos per entendre’ns tots no parlaríem castellà, parlaríem anglès. Curiosament, però, els qui aposten pel castellà a la universitat no en saben cap altra. El bilingüisme és una gran mentida, com ho és dir que el català tanca portes: Vés i digues a un danès que la seva llengua no serveix per a res, i després fixa’t en el país que tenen, tan civilitzat, i digues que el danès tanca portes. A dia d’avui, a més, s’està incomplint greument l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) del mes de juny de 2008, l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Universitats pel que fa a la llengua catalana. I té gràcia que es passin les lleis per allà on volen, perquè les van fer ells mateixos.
És vergonyós que un estudiant es trobi, el primer dia del curs, que unes quantes assignatures a les quals s’ha hagut de matricular s’imparteixen en castellà “perquè al grup on vas es fan en castellà”, quan ningú no ha pogut triar a quin grup pertànyer. I és encara més vergonyós quan el professor que imparteix l’assignatura és catalanoparlant i dóna classes en català a altres grups però no al teu. I dóna les classes en castellà, però fa en català alguns comentaris. És del tot estúpid: “Los juristas romanos preferían dar al derecho un enfoque dinámico, bla bla." Per encabat dir: "Ho enteneu?” Jo no vaig viure el franquisme, però suposo que això no deu distar gaire de com s’impartien les classes aleshores.
Tinc dret a fer servir la meva llengua a casa meva i que m’entenguin. Per sort, som molts els estudiants que no ho trobem tan descabellat, això de viure amb normalitat. I per sort tenim la PUC, plena de gent amb ganes de treballar i allunyada dels desigs particulars dels partits al món universitari. Al final guanyarem, perquè tenim raó.
Ser altruista o ser un imbècil
Bé, el cas és que, en una nit d'aquelles que s'escuren i en què sempre quedem els quatre de sempre disposats a desafiar el cos i el cansament, em vaig trobar un vell amic que abans feia de cambrer al bar de capçalera de la meva bonica ciutat. M'explica que està trempejant com pot això de la crisi, que va fent cosetes, que algunes li surten prou bé però que li han tallat el mòbil per no haver pagat dues factures. Diu que, a la feina que fa ara, amb els dos mesos que hi porta, n'ha vist de tots colors. Gent pobra que no arriba a final de mes i que amb prou feines pot comprar menjar, pares sense feina i amb tres fills, avis l'existència dels quals només és coneguda pels nou gossos que viuen amb ells i que no surten mai de casa, també sense cap diner. Després sortim i l'acompanyo un tros amb el cotxe i aprofitem per xerrar una estona més. Diu que ell, militant socialista, està a favor d'un "govern mundial", que en aquest món s'ha de mirar pels altres i no només per casa teva. I va i el molt ingenu em pregunta: "Per a tu què és més prioritari, complir el protocol de Kyoto o tenir un finançament just?". "Naturalment, un finançament just". I el bon home se m'indigna, que què ens hem pensat, que els nacionalistes som uns egoistes i que és molt més important el planeta terra. Increïble. Veu pobres cada dia i a ell les coses no li van del tot bé i diu que un finançament just és secundari. Això no és ser altruista, això és ser un imbècil. Tot plegat el mateix dia que el seu líder Montilla adverteixi que cal un finançament just perquè la vida a Catalunya és més cara (perquè, malgrat que sempre intenta retallar despeses, el meu amic continua pagant religiosament la quota). Tot i que ho patim cada dia, no deixo de sorprendre'm cada vegada que algú em fa un discurs així. Després la conversa segueix, i les meves respostes ja se les poden imaginar: Li dic que no pateixi, que ens n'hem sortit de molt més grosses i que l'home ha fet coses massa impossibles com per deixar-nos impressionar per una mica de caloreta que, d'altra banda, és mentida. I és una llàstima, perquè és un bon noi. Potser per això tinc l'esperança que vegi la llum algun dia.
divendres, abril 17, 2009
Desinfectar la memòria i endreçar el present (article d'ElSingulardigital.cat)
A banda de tot això, però, hi ha una altra cosa que em fa estar contenta: El llibre El nostre heroi, Josep Pla, escrit per Enric Vila sota el prometedor segell d'Acontravent. Em genera optimisme perquè, en part, és també un reflex d'aquesta nuesa que veig en tot, d'unes ganes de netejar la memòria i començar a mirar les coses tal com són i tal com van ser, lluny dels complexes i la moral de paradeta que, d'allargar-se gaire més, hauria ensorrat el país. I Vila ho fa des de casa, des d'ell mateix, i em sembla que és la seva capacitat de dur-ho tot al seu terreny el que fa que El nostre heroi, Josep Pla sigui colpidor a més d'interessant. No estic segura que això de no poder agafar distància entre tu i el que et passa sigui gaire bo per a un mateix (i ho dic per a mi, que sobretot abans m'ho prenia tot tan a pit que havia arribat a posar-me a plorar de desconsol en més d'una discussió sobre política una mica forta). Aquestes ganes de l'Enric d'apropar-se a tot, però, fan que de retruc també ens apropi l'heroi que per a molts sempre ha estat en Pla. L'Enric ens ensenya, de la mà de Pla, a estimar un país (amb totes els seus defectes), per mirar endavant amb la mirada més neta. Que un país rarament s'explica a través dels seus cridaners, i que un país són dues coses: la terra i la gent. El fet que Enric Vila tingui la valentia de fer un llibre així, i que a sobre la gent el compri, em sembla que ja és un signe d'aquest punt i seguit a la nostra història, ara que l'excusa de la democràcia jove ja no val i tothom comença, com deia, a trobar el seu lloc.
Vénen temps millors, n'estic segura. Encara hi ha pàtria!, que escrivia fa no gaire en Quim Torra. L'Enric Vila ens ha recuperat un heroi i persones com ell i el seu editor fan venir ganes de continuar i de no defallir. Potser no ens en sortirem, però tenim raó i val la pena intentar-ho.
dilluns, abril 13, 2009
Som cristians perquè sí (article d'ElMatí.cat)
dissabte, abril 11, 2009
Membra Jesu Nostri (encara)
dimarts, abril 07, 2009
Wagner, Mestres Cantaires i països normals (ElMatí.cat)
Els Mestres cantaires, com deia, són una bona metàfora del país normal que voldria tenir, en la mesura que mira endavant sense menystenir el passat, per molts errors que s'hagin comès i malgrat que ara tot es vegi ridícul i escandalosament passat de moda. La posició conciliadora de Sachs busca l'equilibri entre les regles potser massa rígides i la inspiració que ha de dur l'art de l'imperi endavant, i defensa els puretes perquè, en el fons, l'única cosa que volen és preservar l'art del país que estimen i que els ha vist créixer, de la mateixa manera que les noves generacions entendran noves maneres d'estimar casa seva. I els catalans no tenim ni una cosa ni l'altra: menystenim el passat i sempre ens sembla que en res es va intentar fer el que calia, mentre perdem el temps en discussions estúpides deixant que els altres, ben units ells, ens passin la mà per la cara descaradament i sense cap vergonya. A Els Mestres cantaires hi ha unitat, hi ha ganes d'empènyer el país cap a un futur més digne, més gloriós. I amb això tornem al protonazisme de Wagner, tema recurrent entre els seus detractors menys hàbils que de seguida identifiquen amb el feixisme qualsevol mostra de nacionalisme. Si veient i sentint l'escena final, amb un discurs tan ben fet i una bellesa tan brutal és més que fàcil acabar justificant el nazisme és només perquè el nazisme ha existit (encara que coses com aquesta hi poguessin donar peu), perquè per sí sola em sembla, senzillament, un cant d'amor magnífic.
divendres, abril 03, 2009
Babbino caro (reconvertint les proves: article d'Elsingulardigital)
Mentrestant, els altres germans s'ho miren temerosos, amb l'esperança que cap nen de la classe no assenyali el petit Huguet (perquè mira que n'arriben a ser de cruels, els nens!) i amb l'esperança, també, que el pare sàpiga defensar-los si mai intenten expulsar-los de l'escola. I així anem fent, amb el President que a qualsevol moment podria dir-nos que callem perquè ell ens paga el sou, talment un pare histèric que es pensa que l'escola és seva.
Ens ho posen fàcil (comencem a El Matí!)
La independència es comença a veure com quelcom real i cal pensar-hi, donar-hi voltes, treballar pel país que voldrem i com actuaríem l'endemà d'esdevenir un país normal. Com deia, Espanya ens ho posa fàcil per tenir esperança. Perdem diners per tot arreu, per exemple. I en perdem tots, tant els que ens sentim només catalans com aquells que diuen ser tan catalans com espanyols. Barcelona fa pena al costat d'una capital com Madrid i, per molt que n'hi hagi que vulguin ser espanyols a Catalunya, a Espanya continuen éssent uns catalans de merda. Amb tot, cada cop són més els castellanoparlants que veuen que Catalunya és molt més que una regió i s'adonen de la necessitat, cada vegada més imperiosa, de tenir un estat propi.
I els "apolítics" es desperten, perquè per molt que creguin que la política és avorrida i pesada veuen que la presa de pèl és ja escandalosa. I la societat civil que dèiem, i Brussel·les, i la literatura desacomplexada que creix, i el país tan bonic que tenim, i la crisi, que tampoc ens farà cap mal si ha de servir per llevar-nos (penso, lligant amb això, en un tancament de caixes, per exemple). I això del Matí. Alguna cosa està passant.
dimecres, abril 01, 2009
La ciutat que estimem (5 cèntims). Article de Cugat.cat
diumenge, març 29, 2009
L'NDT i jugar a ser moderns
Al Liceu de tant en tant tenen la bondat d’incloure un espectacle de dansa a la seva cada vegada més pobra programació. Els ballarins del Nederlands Dans Theater han estat els segons (i darrers) en passar per l’escenari del Liceu, aquest cop per presentar dues obres, Silent Screen i Tar and Feathers. Hi vaig ja poc predisposada després de fer un cop d’ull a la pàgina web del Liceu, on airosament fan cinc cèntims de la companyia dient que “En l’NDT no trobareu ni les sabates de puntes ni els tutús, perquè aquests ballarins tan carismàtics no en necessiten”. Són igual d’imbècils que els que diuen que els poetes d’ara no escriuen amb rima perquè això ja està superat, com si qualsevol poeta no sabés fer un sonet. Hi ha qui sovint mesura el grau de civilització dels països en funció de com valoren la dansa, i la veritat és que no els falta raó: Els Estats Units van entendre-ho de seguida i ara, com en tot, les companyies americanes no tenen res a envejar de les històriques companyies europees.
No necessiten puntes ni tutús, diuen. Per necessitar tampoc necessitem la dansa i bé que anem a veure’ls. L’NDT s’ha pres molt a pit la idea de l’acrobàcia com a element seductor de la dansa als nostres temps, i al final sembla més aviat un circ que no pas un ballet. És cert que la història de la dansa ha conegut tres estils clarament diferenciats, però això no vol dir que cada nova etapa no sigui, com en el cas dels poetes que ja no fan sonets, una assimilació total de l’etapa anterior. Els poetes d’ara han de saber fer sonets, i les ballarines d’avui han de poder posar-se les puntes sense renegar i saber mantenir-se en equilibri tant temps com exigeixi la coreografia. Vam començar amb un estil de fer-ho tot petit i ben “mono”, potser entenent la dansa com un complement de la música i no pas a l’inrevés. Ara, però, cal fer-ho gran, creuar amb un sol salt tot l’escenari i mantenir-se en equilibri encabat, una mica per donar temps a l’espectador de respirar i de tenir la sensació de plenitud que el ballarí intenta transmetre. I després hi ha l’acrobàcia i la flexibilitat dutes als extrems, molt respectables i necessàries, però que no duen enlloc si no hi ha una línia i una mínima capacitat, insisteixo, de transmetre equilibri i plenitud. No necessiten puntes, diuen, però són incapaços de mantenir un equilibri sense que els tremolin els turmells.
Kylián és un gran coreògraf, però el públic agraeix que miri enrere de tant en tant, perquè si no es té present el ballet en el seu sentit més pur sovint es perden els paràmetres. De jugar a ser moderns molts ja ens n’hem cansat, i ja no val no posar-se les puntes per trencar amb tot perquè, avui, qui trenca amb tot és precisament qui es posa les puntes.
dissabte, març 14, 2009
"Facultat tancada pel pensament obert", l'article d'Elsingular
“Facultat tancada pel pensament obert”, això és el que diu una de les pancartes que els assaltants d’ahir a la UPF han deixat penjada a una barana del pati de l’edifici Roger de Llúria. Fa estona que hi dono voltes i no aconsegueixo entendre el lema, ja em diran vostès com l’interpreten. La manifestació de dijous es va acabar a la nostra estimada facultat, amb una colla de bojos com revolucionaris despietats prenent la Bastilla reclamant que s’aturi l’aplicació del famós Pla Bolonya que, per cert, ningú no sap ben bé de què va. Jo ni hi era perquè últimament me’n guardo prou, d’anar a classe, però m’expliquen que el panorama feia por: curiosament els qui es dediquen a rebentar tot el que poden no tenen un aspecte que, diguem-ne, facilitaria que els contractessin per fer una feina qualsevol. I sap greu, perquè si no duguessin arracades per tot arreu, rastes i samarretes amb la cara de Che Guevara potser hi estaria a favor. O si fossin estudiants, que em sembla que tampoc és demanar gaire.
Dijous a la tarda, que sí que hi vaig posar els peus, em vaig trobar un vell amic que feia temps que no veia. En preguntar-li què feia per allà em va dir, amb un mig somriure, que havia estat arreglant el món. I ara, que li dic, no sabia que estudiessis a la UPF. I em diu que no, que no és estudiant de la mateixa universitat que jo. Divertida, li pregunto si estudia a l’Autònoma, i em torna a dir que no, que no estudia a cap universitat. Fantàstic.
I bé, es veu que alguns s’hi han quedat a dormir i tot. I han dormit a la biblioteca, que és molt bonica, sobretot ara que s’acosten exàmens. I a mi em sembla molt bé que vulguin fer el brut, però una cosa és queixar-se i l’altra impedir que la gent normal pugui anar a classe. Perquè no es limiten a estar-se a allà decorant la universitat, sinó que a sobre posen música a tot drap per emprenyar els centenars d’alumnes que no pensen com ells. Divendres al migdia era impossible fer classe. En què quedem, estem a favor de la llibertat o només ens interessa la llibertat de poder restringir-la? “Jo, la Pompeu alliberada”, que deia una altra pancarta. Jo també ho penso: La Pompeu alliberada, però d’imbècils.
divendres, febrer 27, 2009
Les trampes positivistes i l'Estatut (article per al butlletí de la FCO)
Els meravellosos Kojacs
Tornem
No sé ben bé en què vull convertir aquest bloc, i de moment tampoc m'importa gaire. saber-ho Aniré penjant tots els meus articles i potser altres coses que em surtin i no pengi a altres llocs. Tinc aquesta cosa estúpida de la vanitat, i només he escrit per mi mateixa quan era una adolescent amb mil coses bullint-me al cap. He canviat el disseny, ara és verd i no pas blau. Canviaré això de la descripció. I, en fi, ja veurem què passa. Benvinguts de nou els qui ja hi éreu, i benvinguts els que vindran.
