En diuen Villazón

Tarda de diumenge, massa de migdia encara. Villazón torna després d’uns mesos de baixa, i fa tant de temps que esperem aquest dia que la por s’accentua, i entrem al Liceu com si fos la primera vegada que posem els peus a la Basílica de Sant Pere. Aquell vell sentiment de temença, que alguna cosa molt gran passarà avui, i també, per què no dir-ho, l’esperança que no ens decebi i que aquesta nit puguem continuar somniant, sense que ens fereixi, el moment sublim de l’última nota, els ulls tancats, i l’explosió d’aplaudiments i lloança mentre tímides llàgrimes rodolaran galta avall. És diumenge, intuïm que aquesta no serà una litúrgia qualsevol. Encara no ha passat res, però hem trobat a faltar aquesta sensació de grandesa. Schumann, aplaudiments continguts i també alguns que no es contenen. Ens diu amb els ulls que no tinguem por, que ja és aquí, que hi hem de creure. Villazón quan tot et sembla d’un sol color, Villazón quan res no et dugui al somriure. A la segona part és amb Massenet que sentim la primera llàgrima, però també és cert que patim perquè tot no es trenqui. S’estén el silenci, s’apaguen estossecs, el geni ja ha llençat l’encanteri i podem veure com dins seu cada nota omple tots els recons, ulls tancats només quan se’ns enterboleix la mirada, i ja les ales batent insistents cap a la infinitud, cap a la plenitud més total. No és només que siguem feliços, és que Déu existeix i aquest és el seu regal. Un home oferint omnipotència i rendint-se alhora als peus d’un públic, i no hi ha ulls al món més expressius que aquests, no hi ha rostre més capaç que aquest de convèncer-nos de la grandesa. No sabem ben bé d’on ve, no sabem ben bé què passa, però un estrany sortilegi se’ns enduu. Quan ha de sortir perquè la veu no li dóna per més els aplaudiments persisteixen, i és que després de tanta immensitat tot ens porta a l’agraïment etern. En tornar diu que si hi ha algun lloc on no li molesta gaire que li passin aquestes coses és a Barcelona, que és una mica casa seva. Més tard se’n desdirà: no, precisament perquè això és casa seva li sap més greu encara. Ens agraeix la paciència i ens demana disculpes perquè després de tot li costa reprendre el ritme. Les cançonetes espanyoles ens semblen espanyolíssimes però també ens fan plorar, com sempre. Ningú no dubta que és capaç de tocar el cel. Silenci. Síl·labes que s’allarguen volent perpetuar l’instant, encara més silenci enmig de tanta màgia, i l’ovació absoluta, aplaudiments ferotges, crits de lloança que busquen immortalitzar el moment. És d’aquelles coses que mai no podrem entendre: un sol home, una veu i un rostre projectant-se a la immensitat, capaços de fer-nos sentir tan grans, tan feliços. Quan ja a alguns els sembla que no hi haurà cap més bis Villazón ens explica que avui vol oferir-nos un regal, i no ens n’adonem que Pel teu amor ja sona al piano. Sí, és veritat, amb la llum del seu mirar ha omplert la nostra vida. Villazón alça els ulls plens de llàgrimes, nosaltres abaixem lleugerament el cap en senyal de reverència i ens preguntem com ens ho farem per escriure això. Vivim per aquest instant. Ens diran fanàtics, exagerats. Però nosaltres avui hem sabut ja per sempre que els somnis es diuen Villazón, i que una llum resplendirà sempre a l’horitzó, siguis on siguis, facis el que facis, si t’endus ben endins el tresor d’aquesta tarda.

Santa Claus is coming to town

Potser és una mica tard per penjar aquest vídeo, però l'he trobat a l'omnipresent Youtube per casualitat i m'ha semblat que valia la pena penjar-lo. En aquest moment vam arrencar a plorar. Bé, de fet ja havíem plorat abans. París, Bercy. A casa no ho hem fet mai, això del Pare Noel, però vaja, també cal dir que no som capaços de córrer si no es tracta d'aconseguir un bon lloc davant de l'escenari d'aquest diguin-li home, diguin-li Déu.

Sant Esteve per no ofendre

Mai no he entès gaire per què celebrem Sant Esteve com si fos Nadal. A mi em sembla una mena d’excusa perquè es pugui celebrar tot a casa de tothom, i a les famílies de bé sigui Nadal a casa del pare i Sant Esteve a casa la mare, o a la inversa, i així tots estem contents. Amb els pares separats tot plegat es nota molt més. Dos Nadals, dos móns, i esperar que arribi cap d’any si no fos perquè al vespre a casa tothom està molt tip i reps un missatge que et proposa una copa al bar de sempre i amb la gent de sempre, i aleshores és la salvació, com si realment ens haguéssim de salvar d’alguna cosa. La ressaca, els poemes que hem recitat dalt d’una cadira sobre la qual ja toquem el sostre, tan grans com ens hem fet. Nadal és veritat, Nadal és veritat, i tots els sentiments s’accentuen i l’absurd és més absurd i més ampla la il·lusió, però també massa fonda la nostàlgia.

Nadal és veritat

Nadal Catalunya endins. El fred, però no gaire, i una boira que vol amagar aquesta nit tan clara. Molta son i, malgrat la joia, també una mica de mandra. A l'estiu i per Nadal és quan més notem que ens hem fet grans, i el pas del temps l'hem comptat a través del dolor que encara oscil·la de quan el típic imbècil de la classe ens va prometre que els Reis eren els pares, i que aleshores el Pluto i l'ànec Donald i els angelets que ens canviaven les dents per regals i el tió i l'home del sac i la vella quaresma i tot, absolutament tot era mentida. Només Déu fet mite va mantenir-se en l'ideari, però van ser terribles els Nadals en què no sabia si anar a resar l'àngel de la guarda dolça companyia amb els petits mentre els pares posaven els regals o observar, resignada, com les faldilles del tió eren aixecades sense contemplacions ni misteri. És com si et fessin triar entre ser gran o ser petit, i a mi aquesta mena de decisions sempre m'han fet molta por. Però tard o d'hora tot ens porta al record una vegada més, i la il·lusió mai no mor, i el conte persisteix perquè avui són els ulls radiants de la petita de la casa els que ens diuen que de veritat només n'hi ha una, i és aquesta. És que els Reis no són els pares, que encara recordem els poemes de Nadal que vam aprendre a l'escola i que ara els petits reciten enfilats a la cadira, el just convenciment que si el tió s'ha portat bé és perquè li han agradat tots els dolços que li hem posat des que, a principis de desembre, va picar el timbre de casa.

Això es diu Amani unplugged

De les nits sense lloc en vam dir casa, i dels silencis temuts en fam saber fer cançons. Ara els silencis ja no ens espanten i no hi ha cap nit sense aquest correspondència del que som amb el que hem volgut ser, i podrem sentir-nos una mica lluny però al final és sempre aquesta espatlla, les mateixes olors, els mateixos acords, una guitarra. Hi ha una por que mai més no perdrem i que té el seu so en el principi de cada cançó, quan callem i alguns comencen a cantar molt suaument, després de tot, encara pensant en no despertar els veïns. Hi ha una por que s’esdevé en aquest principi, una rendició, una pregària, i precisament és amb un parenostre que els esperits es fan més grans, reconeixedors, i gairebé ens sembla que cridem. Guardem aquesta por, cadascú ben endins i amb plena consciència de solitud, de la solitud que no fa mal però adverteix i torna constantment a dir-nos que el món és massa gran perquè hi puguem tenir cabuda, i que anem amb molt de compte. L’endemà també cadascú farà el seu camí, i és llevarà d’hora, i és segurament així com ha de ser. Una nit, una guitarra. Quan les cançons acaben sempre revé la vella sensació de la litúrgia, el record, i hi haurà fum que omplirà tots els espais i alcohol que potser correrà massa, també amb algunes velles bromes, però això acabarà formant part del decorat. Una nit, una guitarra, el convenciment d’una felicitat que pot arribar a semblar absoluta i encara l’antic sentiment de por, d’un cel tan alt, d’una petitesa tan vasta que podríem pensar que arribarà un dia que ja no sabrem on retrobar-nos.

Es declarava agnòstic

Recita vells poemes a qui se'l vol escoltar i és així com a poc a poc un dia va poder acostar-se a algunes noies i enamorar-ne d'altres. La música va venir després, una mica per refugi, una mica perquè eren interminables les hores que passava sol. Treballava força, vida entreçada, excursions de cap de setmana i llargues estones de lectura que mai no va arribar a entendre del tot. Passejava, deia, i cada viatge era calculat, pensats tots els detalls, infidel a res que no fossin alguns llibres que ja hem dit que no entenia i l'ordre de llevar-se cada dia, puntualment, a dos quarts de set del matí. Era d'aquells que es declaren agnòstics. Una dona -o ell en deia així- que mai no podrà imaginar-se com és en realitat el seu home que treballa tant i es queixa algunes vegades, poques vegades, embriagat d'una timidesa que no se sap mai per on farà sortir la fera. Fills grans, hipoteca pagada, l'ordre de llevar-se i anar-se'n a dormir, Lieder, poetes d'avantguarda i algun de modern també, de paraules gruixudes i poc sentit més enllà del plaer de dir paraules gruixudes. Tota la família és d'esquerres, i a ell potser no li passa tant, però la seva dona és d'aquelles de casa bona que un estat de dretes, i decideixen fer-se comunistes per no sentir-se tan malament però al final i sempre acaben delint-se per poder mudar-se cada dia i envejar fortunes que no han sabut fer. Hi ha una generació molt caracteritzada per aquest ressentiment, aquesta renúncia al seu propi passat. Els cansa haver de cuidar els avis però saben que no tenen ningú més, reneguen sempre perquè després tot siguin bones cares, i un somriure es converteix en fàstic a una velocitat vertiginosa. I l'home treballa, i aleshores alguns dies es fa el sensible i plora, com un nen petit, i deixa que la feblesa, que és universal i també nostra, se l'acabi cruspint. Potser ho fa veure. Potser eren mentida aquelles llàgrimes, ben cert que feia por aquella manera d'aferrar-se a la vida com si hagués de morir aquella mateixa tarda. Era dimecres quan tornava a viure, i va caure en dimecres el dia de l'adéu. I poder posar l'accent amb un article, i que bé que va escriure, i com em venia de gust explicar una història com aquesta.

En direm Catalunya

La manifestació d’ahir va ser bonica: sembla mentida però els socialistes són ja uns experts en conversions independentistes, i no era estrany escoltar converses en castellà que s’interrompien per cridar a favor de la independència. Perquè de trens res de res, i era la plena sobirania el que s’hi demanava. Especialment bonica l’escridassada en passar per davant de CCOO i UGT, i els parlaments un poc patètics, com d’acampada jove, i fet el recorregut decidim marxar. El que és important és que poc a poc a poc van caient màscares i disfresses i tot és ja una qüestió de bons i dolents, cada vegada amb uns contorns més definits. A favor o en contra, per a Catalunya o per Espanya, i el que està clar és que les circumstàncies ja no permeten mitges tintes i va arribant l’hora d’ensenyar les cartes, les cartes de cadascú. On volem arribar i a què renunciem, i quin és el nostre joc. A la nit em trobo un conegut socialista que de tant bon noi com és sembla tonto -i ho és una mica- i que m’explica que no ha anat a la manifestació perquè aquest de la Plataforma són uns aprofitats i perquè sabia que no era per protestar pel caos de Rodalies. Li responc que jo hi he anat precisament per aquest mateix motiu. Somriu, amb aquest somriure de conill que solen esbossar els imbècils. És graciós un socialista posant-se en evidència. I bé, manifestacions com aquesta sempre generen il·lusió, però cal no adormir-se i recordar que el futur d’un país es decideix a les urnes, o potser més especialment als pactes que se’n deriven.

E-Street Nation

Unes hores a E-Street poden tornar-te boig, sí, però ja has d'estar prou boig per estar disposat a passar-les. Fer un llarg viatge, interminables hores de fred, la fatiga, córrer com no ho havies fet mai a la vida i com segurament no ho tornaràs a fer si no és aquí, en aquesta pàtria que es diu E-Street. Tot el que puguis fer serà poc i mai prou quan parlem de Déu, del Boss, de Bruce Springsteen, sigui com sigui que l'anomenin els descreguts. E-Street Nation. Pot semblar un concert però és molt que això, i de fet vivim per aquestes dues hores. És un no parar, llàgrimes, el cor desbocat, les cames que ja no te les sents però és igual perquè pots tocar el cel i pots sentir com sona la immortalitat. Som uns exagerats i uns romàntics i no hi toquem gaire, és cert. Però avui podem dir que hem estat a E-Street, que hem vist de ben a prop tot el que sempre hem volgut ser. És un estat de l'esperit, una qüestió de fe, i tu ja saps que la fe sempre serà recompensada. Seran hores de cua i corredisses, algun moment de son per tornar l'endemà, quan la ciutat no s'ha llevat encara, i que revinguin els records mentre esmorzes o prens apunts i de sobte se't posi la pell de gallina i una llàgrima pugui caure rodolant galta avall i et sentis una mica estúpida, potser. Però has estat a E-Street, has nascut per córrer i aquesta és la teva raó per creure-hi i aquesta és la terra promesa. I com sempre ens quedarem curts a l'hora d'explicar-ho, i com sempre no n'hi haurà prou, i com sempre voldrem anar més lluny. E-Street com una pàtria.

Geni i esforç

Beethoven comença a fer-se un lloc a la Viena del segle XVIII, però necessita un mestre que li ensenyi tot allò que, si tot va bé, el durà a fer el salt a la fama. Tindrà, abans o després, grans músics que l’acostaran a l’èxit, però d’entre tots ells n’hi ha un que es diu Joseph Haydn que ha fet del treball la seva màxima i a base d’esforçar-s’hi és ja el més gran compositor dels seus temps. El jove prodigi sap que les seves lliçons poden convertir-se en l’empenta definitiva per començar a volar i no tornar mai més, i no caldrà insistir gaire perquè el mestre austríac accepti, després del seu primer gran viatge a Londres. Les lliçons duraran prop d’un any, i la relació entre els dos músics tindrà tots els colors i totes les formes. Beethoven serà aviat considerat el millor músic de Viena, però després d’haver tret tot el profit de les classes amb Haydn s’afanyarà a dir que, si bé és cert que en va rebre lliçons, el mestre mai va ensenyar-li res de nou. Haydn vol apropar-se al jove, el convidarà al que serà el seu segon viatge a Londres, però tot el que faci serà interpretat per Beethoven com simples mostres de gelosia i recel. És el geni contra l’esforç, el talent innat contra el talent adquirit al llarg dels anys amb moltes hores de feina. La vitalitat de la joventut contra la saviesa de la vellesa, acabar de néixer o haver caigut moltes vegades i malgrat tot ser encara allà, carregant a les espatlles el dolor del temps que passa i bat i mai s’atura. Tenir-ho tot des de sempre o haver hagut de guanyar-s’ho a pols, dia rere dia i sense descans. Geni o esforç. Però un geni no pot arribar gaire lluny si no s’hi esforça, i calen moltes hores de feina per poder tocar el cel algun dia, moltes nits treballant per concloure qualsevol obra. I és cert que Beethoven menyspreà Haydn potser durant massa temps, però quan el mestre morí, entristit i mentre Viena era atacada per les tropes de Napoleó, el geni que havia estat alumne seu posà la mà damunt el fèretre el dia que l’enterraren, solemne i en senyal de respecte i disculpa. Beethoven es va adonar finalment que Haydn tenia, com ell, un talent infinit. Geni i esforç, per fi junts, fent camí cap a l’eternitat

i

Ah, i són terribles els convergents encorbatats que masteguen xiclet.

Que Espanya es regeneri sola

Necessitàvem una bona dosi d'optimisme i és així com ahir vam anar a escoltar el Mas, a veure què deia. I bé, n'hem sortit pitjor de com hi hem entrat, decebuts, tristos, i una mica emprenyats també. Cap sorpresa, cap idea nova, tot i que també és veritat que el que s'hi ha dit, per molts que molts ho penséssim, Convergència mai no ho havia expressat clarament. Però això ja és greu, perquè no era res de l'altre món, francament. I jo confio en el Mas, i jo em pensava que continuava creient en aquest país molt més enllà del fet que ell sigui president o no. Però no pot ser que encara parlem de regenerar Espanya, no pot ser que encara parlem d'Espanya quan a aquestes alçades l'única cosa que es pot fer amb Espanya és engegar-la a rodar i que s'ho facin ells que ja són prou grandets, no pot ser que encara no ens atrevim a dir independència, i que la volem, i que ja n'hi ha prou. Que n'estem tips. El Mas és molt intel·ligent i l'únic que pot liderar alguna cosa, però que la lideri, que lideri d'una vegada. Parla molt bé, té molta raó, però volem més, volem anar més lluny, volem, volem, volem, i no parem de renunciar a tot ni de deixar-nos prendre el pèl. Que comenci per engegar el Duran. No calia perdre tota una tarda.

La llengua francesa

França és decadència però, mira, sempre ens han entendrit els vells imperis que encara bateguen, per molt que només sigui tímidament o per pura pedanteria. França batega amb París, sobretot i entre d'altres, però també ho fa a través de la seva llengua. La llengua francesa que és tota harmonia, i no farem ara cap declaració d'amor, però la llengua francesa, tan nasal, com diria Pla. És d'aquelles llengües que quan estàs constipat et sembla que la parles millor. I bé, molt més enllà d'aquest amor meu estúpid, quan sortiria molt més a compte dedicar-se a altres llengües el coneixement de les quals fos de més profit, i més enllà d'aquest deure que sento que tinc, perquè no podem renegar mai dels nostres orígens, més enllà de tot això, deia, hi ha el fet que el francès, quan s'allunya del registre que podríem anomenar estàndard, provoca gairebé vergonya aliena. Vull dir que la poesia escrita en francès, si no és medieval o feta cançó, em sembla terriblement recarregada, massa cursi. Suposo que és perquè la llengua ja és bonica en si mateixa i que a força d'intentar embellir-la encara més dins d'uns versos acaba éssent massa pedant, massa bellesa dins la bellesa, massa elegància per l'elegància mateixa. Com deia, hi ha, però, l'excepció de la poesia medieval, que s'està de molts luxes i deixa de banda les grans masses de líquid verbal que no tenen, al cap i a la fi, gaire sentit. La poesia medieval em sembla més pura, per dir-ho així, lluny de qüestions d'estil que, altra cop citant Ferrater, només han de preocupar senyoretes aficionades. D'altra banda, cal dir també que el francès vulgar, l'argot, em sembla vergonyós. Criminal. Més lleig que el de qualsevol altra llengua.