Mai no et preguntaré

Mai no et preguntaré com eren aquells dies, ni si en algun moment vas sentir el fred de la solitud quan ja no podies dir a ningú com n'és d'agradable, això de no tenir ningú. Mai no et preguntaré quin gust tenien les tardes, ni si eren dolços els matins de llevar-te, ja tard, amb el món fent el seu curs i dirigint-se cap al final. Tampoc et preguntaré com eren les teves nits de tempesta com la d'avui, ni per què no has vingut, ni si has marxat, ni si algun dia vas voler fer-ho ni què et va portar fins aquí. Mai no et preguntaré res, i en canvi esperaré sempre. Però no esperaré res en concret, tampoc. Només el vaivé de les coses, només que tot faci el seu camí i que un vespre puguis trobar-te al meu costat i que ja no ens calgui res més que no sigui aquest silenci, aquesta companyia, una abraçada furtiva si és cas. Mai no et preguntaré res i alhora hi ha tantes coses que voldria saber, i mai no ho gosaria, i mai no aniria més lluny que abraçar-te i dir-te que t'estimo. Un llaç, fi, altre cop de setí, lligat sense que notem cap cinta i conciliat amb nosaltres sense que ens faci mal, sense que gairebé arribem a notar-lo. Només el sentiment d'aquesta companyia, només la consciència que mai no gosaria, només saber on trobar-te i picar una porta i que siguis tu qui m'obri amb un somriure i em convidi a descansar, i m'ofereixi refugi ara que tot pesa massa per poder volar, ara que el cel gris i la boira no ens deixarien veure les cases petites i els homes formigues i els carrers estrets des dels núvols. Mai no et preguntaré com eren aquells dies, però mai no voldria sentir-te menys a prop del que ara et sento. I tu tan lluny, i tot tan ràpidament que no puc seguir-te, i tu que has de saber que un vespre de tardor, quan sense tempesta ploguin quatre gotes, vindré a buscar-te.

La Marija, una guerra. Heroj, a ne zlocinac

La Marija va néixer a Croàcia ara fa vint anys. És tota bondat, tota pietat, i creu molt en Déu i va molt a missa. Croàcia, com tots els països que patiren el comunisme, sap molt bé què és el que salva l'ànima i encara no s'ha vist afectada en excés pel verí progressita, cosa que s'agraeix. No cal dir que a Catalunya el fet que alguns exaltats republicans cremessin temples i que el franquisme després anés de bracet de l'Església va fer força més mal que bé a la religió, i encara ara ho arresseguem, però aquest no és ben bé el tema de l'article. Deia que la Marija és croata, i ja de ben petita va haver de marxar de casa seva per anar a viure als afores de Zagreb, en un d'aquells pisos que semblen presons i que el règim va fer construir en sèrie. No hi havia res més i la guerra, a Croàcia, va ser molt més cruel al camp que no pas a la ciutat. La Marija té una mirada bonica i alegre, però ben al fons és encara mig grisa, mig fosca, encara perfectament dibuixada. Era petita, però sempre són dels 5 o dels 6 anys els primers records, sempre vénen d'aquesta edat els continus esclats de la memòria. Sovint em parla de la casa on viu la seva àvia, a la costa, de les atrocitats comeses per uns i altres, de com el general Gotovina, quan ja tothom ho donava tot per perdut, va acabar tornant per intentar salvar el seu poble. Heroj, a ne zlocinac, i és clar que va matar molta gent i és clar que en una guerra és dificil discernir entre bons i dolents, però quan t'entren a casa i tot t'ho roben i un serbi creua la frontera i ja es pensa que allò és casa seva, quan a un país que encara no s'ha despertat del tot se'l bufeteja d'aquesta manera, i quan l'Europa salvadora s'omple la boca de paraules de pau i al final no és mai capaç de res i han d'acabar venint els EUA, com sempre, tot i que una mica tard, quan tot això passa, deia, i un poble té molt poc més que una terra i un general, tampoc no podem esperar que les coses se solucionin amb abraçades. Els ulls de la Marija, les seves paraules de llum, la seva veu pausada i dolça disposada a tranquil·litzar-nos mentre ens mira de fit a fit a través d'aquells ulls rodons i grossos, de delicat abisme.

Llaminadures de divendres (i II)

La felicitat de les tardes de divendres fetes llaminadures era total i s'allargava fins ben entrada la nit, que volia dir poc més de les dotze, perquè l'endemà era festa i podíem veure pel·lícules i no calia ser a quarts de deu al llit, com de costum quan havíem d'anar a l'escola. En arribar a casa potser el sopar ja estava fet, o gairebé, i sopàvem d'hora i sense els pares si aquell dir havien de sortir. I llavors tornava, com cada divendres que els pares sortien a sopar, aquella sensació de llibertat, de poder prendre el pèl a la cangur i anar a dormir més tard encara, de contes que mai no havíem sentit, d'històries que no eren les nostres. "Explica'ns una història de quan eres petita", li dèiem a la Susi, la nostra cangur preferida que més tard hem sabut que ja és casada. I jo, que sóc la gran i que tenia per tant certs privilegis que no tenia la meva germana, que feia veure que anava a dormir mentre la Susi esperava que la Laia s'adormís per poder venir a la meva habitació i xerrar i xerrar en veu molt baixa perquè la Laia no es despertés. Eren les nits de quan la llibertat és poder anar a dormir a les dotze enlloc de ficar-se al llit a les deu, la llibertat que només volia dir mirar una pel·lícula de grans fins molt tard i fer esforços desmesurats per no adormir-se, que no es pensin que som petites. La llibertat que era tot això, però ben al fons encara el regust de les llaminadures de la tarda o d'havent sopat, que els pares no hi fossin, no saber a quina hora tornarien, aquest buit de poc espai, la nit que només feia por quan els pares no eren a casa.

Llaminadures de divendres

Recordo encara aquelles tardes, quan la mare ens donava cent pessetes per comprar llaminadures i tot eren esforços de càlcul, no fos cas que ens passéssim. A vegades la il·lusió venia quan ens havíem descomptat i ens deien que encara faltava un duro per arribar als vint, i en aquells temps amb cinc pessetes es podien comprar moltes coses. O potser no n'eren tantes però érem petites i ens semblava una meravella poder afegir un maó o una mora, sempre vermella, a la nostra bossa carregada de sucre que desprenia una olor que després s'estenia per tot el cotxe, de tornada a casa, i trigava unes hores en marxar. Era sempre les tardes de divendres, no en podíem abusar; i si era temps d'estiu aleshores podíem triar entre un gelat del gran Pros o les llaminadures, quatre o cinc botigues més enllà del carrer Sta. Maria. El gelat era més car, més tot de cop, però el vint duros de les llaminadures s'eixamplaven i si havíem tingut paciència dissabte a la tarda encara en podíem gaudir. Mores, llengües, maduixes, maons, aquell sidral tan bo que anava dins d'uns potets, sempre acompanyat d'un caramel de pal petit per poder assaborir el contrast de l'àcid del sidral i el dolç del caramel. Les bosses solien ser vermelles, mai no ens va agradar res que no fos de maduixa. Si era tard, potser ja de nit, i aviat seria l'hora de sopar, la mare ens prohibia menjar-ne i tancava la bossa amb un nus molt ben fet que no sabíem desfer, però aleshores fèiem petits forats al plàstic amb les dents per poder assaborir una mica aquell sucre prohibit fins havent sopat. Tardes de diumenge, bosses de llaminadures que eren pecat i paradís.

Guanyar i perdre, tornar

Hem guanyat algunes batalles i n’hem perdut algunes altres, potser la majoria, però una derrota el temps se l’enduu a poc a poc, per molt que deixi ferida, i les victòries s’acumulen totes i encara que no les recordem gaire bé sabem que són en algun lloc, que les tenim totes guardades per si algun dia ens fan cap falta. És aquesta acumulació de joia de quan cada somriure sembla el darrer, de quan totes les nits han de ser les últimes i ens han robat tots els trofeus. Potser és que estem fets a l’antiga però continuem creient en l’oposició del bé i del mal, en el guanyar o perdre, en l’encert en la disposició de totes les coses. Però també es veritat que a fi de comptes busquem ben poc. Que no ens molestin gaire, que el camí sigui sense sotracs i que ens donin els ensurts mínims, sense estrevades i alhora amb totes les pors. La por d’aclucar els ulls, a la nit, quan tot et passa pel davant i pensem que és una sort i un miracle que al cap i la fi ningú no hagi pres mal de debò encara. Podrem semblar molt valents però a l’hora de la veritat mai no sabem què dir, ni què fer, i necessitem a tothora els consells de molts pares i moltes mares que al final seran els únics que vindran a buscar-nos quan algun dia caiem. El cinisme és el que menys suportem i potser a força de trames maquiavèl·liques tot plegat ens ha acabat fent fàstic, i por, i ara només busquem algú que ens estimi i un bressol tou i suau on reposar quan el món pesi massa. Sí que en tenim, d’ambició, però què vols que et digui, aquest no és ben bé el nostre sistema de mesura. Viatjarem tant com calgui i voldrem viatjar més encara, sempre, però ja abans de marxar pensarem en tornar a casa.

Primera liberal

Avui he sabut que tinc una amiga liberal, i remarco el gènere perquè no és gaire usual. Diria que és la primera amiga liberal que tinc. Sempre és un plaer comprovar que alguns encara entreveuen la llum, i que al cap i a la fi sempre estem acompanyats i potser dia a dia ens anirem sentint menys sols. Benvinguda, Sra. Dern.

Aina

Més tard vaig saber que ens havíem endinsat en l'aventura el mateix any. Dansa. Poques paraules al principi, poques paraules, de fet, també al final, però en tot un moment una amistat mai no dita, mai no materialitzada, mai no convertida en una tarda de bar ni en una nit de festa. Hi ha coses que no cal dir i amistats que no cal explicar perquè ja fan el seu camí, soles, i no fa falta que les empenyis. L'Aina va perdre la seva mare quan encara era molt petita, tenia 7 o potser 8 anys, i mai no em va parlar, tampoc, de com trobava a faltar que l'acompanyés al llit i que li expliqués un conte. Noia tímida, silenciosa, sempre amb el temor de molestar, cada dia amb aquest fred, aquest abisme fosc i insalvable que per sempre quedarà sense explicar i en canvi ja estarà tot dit, i pactat, i segellat. Un dia jo vaig deixar la dansa i la nostra amistat va anar apagant-se a poc a poc, i la complicitat d'aquells vespres i tardes inacabables de classe van acabar-se per sempre. Alguna trucada després, poques paraules encara, i poc a poc tot va anar desapareixent i gairebé mai més n'he sabut res. Avui, tot sopant, m'han dit que l'Aina també ho havia deixat, que la dansa, que hauria pogut ser la seva vida, ha acabat quedant enrere, oblidada, tot i que sense haver deixat de pensar-hi ni un sol moment. L'Aina és, a més d'una excel·lent ballarina, una persona exageradament intel·ligent, i al final ha decidit deixar-ho. I ha marxat per la porta gran. Que prefereix guardar-ne un bon record, que ara que ha arribat lluny prefereix deixar-ho estar per no veure's endinsada en la decadència. L'Aina era la millor, i hauria pogut ser molt millor encara. Però és altra vegada aquesta consciència de les pròpies limitacions, aquest tot o res, i ha pensat que més valia deixar d'un sol cop la seva formació en aquest món que no pas assistir cada cop menys, per les raons que siguin, a unes classes que ja eren seves i que li podien arribar a donar el món sencer. Aquesta no és la seva vida i la dansa xucla massa totes les vides, per poc entregades que estiguin. L'Aina ho deixa amb dignitat, amb tot l'honor, i se'n va per la porta gran.

Andrea Chénier, caos i commoció

Bé, finalment em digno a parlar d’Andrea Chénier, que vaig poder veure el passat divendres 5. Si no n’he escrit res abans és perquè tot plegat em va deixar com descol·locada, amb sensació de desordre. Hi vaig anar amb la il·lusió, amb la idea del retorn a una història passada, uns trossos d’argument que d’una manera o altra, ja fa un temps, havíem arribat a fer nostres. Més òpera italiana, única senyora d’aquesta ciutat, i un pèl sospitós aquest tal Umberto Giordano, de qui gairebé no es coneix res més enllà d’Andrea Chénier. Bonic argument, però, tot i que melòdicament no sigui res de l’altre món i, en realitat, l’ària de la Mamma Morta sigui l’única que ens fa plorar més que res per aquesta història amagada que dèiem, aquests petits esclats de desesperació. Io sono il dio che sovra il mondo scendo da l’empireo, fa della terra un ciel!: és ben dolç i al capdavall som uns romàntics. Bo Arlaud, director d’escena i escenògraf, que insisteix en les atrocitats de la Revolució Francesa tot fent-nos veure, sigui dit de passada, que de revolució de debò només n’hi ha hagut una i fou anterior, a l’altra riba de l’oceà. Insisteix en aquest terror, però potser tanta guillotina s’acaba fent molt pesada i el seu so, o soroll, al final de cada acte trenca qualsevol moment que ens pogués semblar gloriós, si bé és cert que ni tan sols recordo amb exactitud com acaba cada acte. La interpretació, d’altra banda, no sol importar-me gaire, tot i que cal dir que al final és el que acaba provocant les llàgrimes. Per primera vegada vaig veure l’apuntador fent saltirons, aquell dia fou ell el qui més treballà. Deborah Voigt no se sabia el paper, i fins i tot a la famosíssima ària que dèiem, com que cantava en un costat de l’escenari i a més mig estirada, va cometre algun error important per falta de memòria. El tal José Cura, insisteixo, em cau fatal, i per tant no els sé dir si és bo o no ho és. Em cau fatal i ja no m’hi fixo, i he de dir que em sap greu que així sigui. No li escau, a més, aquest paper de poeta bo, misericordiós, dolç i romàntic, tot bondat: només serveix per fer personatges fatxendes, cínics i plens de mala llet, i així no li cal actuar. Carlos Álvarez, que mai no havia escoltat i que feia de Gérard, fou al final el que més em va agradar. Amb tot, aquell divendres vam poder gaudir d’un Andrea Chénier desendreçat, caòtic, un poc confús. Però en vam sortir contents i recordo la sensació de fruïció d’aquell vespre. Que som unes bledes al cap i a la fi, i que encara que ens queixem a tothora sempre acaba éssent molt fàcil fer-nos plorar.

Orgue de diumenge al vespre

Encara sobre misses i espaguetis western hem de dir que estem molt contents de poder escoltar, per fi, l'orgue del nostre Monestir. Feia ja un temps que havien acabat de restaurar-lo però fins diumenge no el vam poder sentir, gegant, imperiós, vora la nostra estimada capella del Santíssim, just al damunt d'aquella altra capella que és tota d'or amb les espelmes que, dins l'església, prenen una nova força, una llum nova, com de supervivència. L'orgue que ha tornat a fer que s'esquitllin els vespres, sigil·losos, i arribi la negra nit entre cants comandats per les notes d'un orgue que en qualsevol altre lloc ens semblaríen tenebroses i que en canvi aquí són dolces, perfectament lligades com nosaltres acabem enllaçant-nos amb aquestes darreres hores de diumenge, amb aquest contrapunt, baix continu del Barroc per quan creiem que som el centre del món, ingenus, quan de centre només n'hi ha un i és a tot arreu però molt lluny d'aquí. L'orgue de fons, tenaç i dolç, a afegir les notes d'amor de la setmana conclosa. L'orgue de fons, en les pregàries i ben amunt, gairebé tocant el vellíssim sostre mil·lenari, que mai no sabrem qui el toca amagat rere les fustes perfectament tallades que fan sinuosos contorns damunt els murs, jugant a ombres de bronze amb la gran làmpada que penja de la nau central. L'orgue de dubtosa partitura, els nostres cants, el nostre vespre, el nostre Monestir per conciliar-nos, enllaçats, amb els diumenges.

Tornada

De tant en tant m'agrada pujar a dinar a Taradell malgrat la mandra, malgrat els diumenges, malgrat la son, per gaudir de la companyia però sobretot i encara que només sigui pel trajecte de tornada en cotxe, sempre després de les 6 quan s'apropa l'hivern o més aviat cap a les 8 quan l'estiu amenaça. Guardem un record viu d'aquells caps de setmana o aquells curts mesos d'agost a La Fradera, quan el Papi era viu i sentíem aquella por en arribar a casa, aquell primer temor de picar la porta del despatx per molt que sabéssim que després en sentíriem els reis de la casa asseguts a la seva falda tot explicant-li els últims castells que hem carregat i que ell mai no arribarà a veure. Records d'aquells dies de cabanes al bosc i camins secrets entre les pedres d'on semblava que en qualsevol moment n'hagués de sortir un bandoler per interrompre'ns l'excursió. Una infància que sempre em sembla esborrada fins que torno als paisatges que van acollir-la, unes olors que em semblen oblidades fins que reprenc el camí que ens duia a la riera, més enllà de la font, o enfilo el bosc i encara em penso que haig d'afegir una branca a la porta de la cabana on ens pujàvem el berenar de pa amb tomàquet i un fuet que mai més no he sabut tastar. Trajecte de tornada, travessant la plana, amb els colors del capvespre tenyint el Montseny i el record que gairebé hem robat voleiant al ritme d'un vent que ja no existeix i que va a la velocitat del cotxe que ens ha de portar a casa, diumenge al vespre, amb tota l'angoixa que solen tenir les tardes de diumenge. Aquelles masies, encara, a banda i banda de la carretera, aquella sensació de pertànyer a un lloc que no acaba de ser el teu, aquell estúpid estimar la terra que trepitges i creure-hi, amb tot, carregant algunes ferides i ben poques victòries. Trajecte de tornada per acabar adormint-nos passat Granollers i despertar-nos quan el cotxe s'atura, ja a casa, i tenim tantes coses a fer i tan poc temps per fer-les

El conte etern (o un malaguanyat espagueti western)

Anar a missa ens agrada molt i creiem que sempre hi ha aquesta mena de línia directa amb Déu quan anem al monestir, i seiem, i fem el senyal de la creu i ens agenollem quan el capellà beneeix el pa i el vi. Cantem sempre, santoral en mà si podem, i pugem a l’altar a llegir la carta dels fidels o el que calgui si ens ho demanen. Però sobretot, i sempre sobretot, el que anem a fer al Monestir és a deixar-nos enlluernar. Un dia els pares i a l’escola ens van deixar d’explicar contes, però ha persistit aquest afany d’històries alienes que mai no llegirem perquè no ens plauen les novel·les. És potser per això, també, que anem a missa cada diumenge, al vespre si pot ser, gairebé abans d’anar dormir. Alcem el cap al sostre i continuen fascinant-nos aquelles pedres que amb la llum semblen d’or, mirem l’altar i hi trobem tot el que necessitem, que és aquesta pau, aquest conte per explicar. I som oients i espectadors, atents als sermons i a les lectures, i ens commouen les històries mil·lenàries i la Bíblia esdevé el pou sense abisme on sempre trobarem tot el que volem saber. Contes de tarda de diumenge, nosaltres encara embadalits amb les faules protagonitzades per un home sobre el qual tot s’ha escrit després. L’encantament de quan venien a explicar-nos contes a l’escola o anàvem a la biblioteca a escoltar-los, els ulls ben oberts tot escoltant la veu dolça i pausada de la mare abans d’anar a dormir. Les mateixes històries, passats els anys, encabides en un temple. El silenci, la pregària, l’etern recolliment. Hi creiem, i ens ajuda. Francament, amb tot això que ja tinc se me’n fot que Déu existeixi o no, i em fa riure i llàstima que la religió sigui vista com un espagueti western per a alguns. Però ells també aniran al paradís, tot i que sense contes ni històries ni creences ni fe ni rituals ni vitralls ni esglésies que fan de casa quan el món és massa gran, i massa feixuc, i nosaltres massa febles. Contes i retorns en religions que fan més agradable la vida.

Talent, intel·ligència i generositat, per aquest ordre

Crec que ja és prou evident a aquestes alçades que no n'hi ha prou amb tenir talent, sinó que cal saber administrar-lo. Cal per tant un mínim d'intel·ligència, i és així com es fan els genis i és així com els grans acaben, tard o d'hora, passant a la història. Els del món de la faràndula, que diu aquell, no són una excepció, i una bona veu, per exemple, no és completa ni té cap possibilitat de triomfar si no té a darrere un cervell amb capacitat de discernir, sobretot, el que convé del que no, i no cal que sigui el propi i és igualment intel·ligent abastir-se d'una persona aliena si el subjecte en qüestió no es veu capaç de fer-ho. Cecilia Bartoli, posats a seguir la tradició, és un bon exemple, i segurament hi ha moltes més mezzosopranos o sopranos, anomenin-la com vulguin, que tenen molt més talent que ella i poden fer moltes més filigranes amb llur veu. Però Cecilia Bartoli sap que tot talent, que tot geni ha de tenir aquesta vessant calculadora, sense caure en el cinisme, per fer més bella la seva música i fer-nos creure que és sempre agradable qualsevol pas seu per la nostra vida. Bartoli aconsegueix això cantant excentricitats, coses que mai ningú no havia cantat abans, i per tant el seu treball no es pot comparar amb el de ningú altre perquè és única en el que fa, està sola, i així és ella qui marca la pauta i posa les normes. Opera proibita, Maria, per esmentar els seus treballs més recents. Després hi ha bons tenors com el José Cura, que dic que és bon tenor perquè ho he sentit a dir, donada la premisa que a mi em sembla un home terriblement imbècil i que amb això ja no puc opinar sobre res que tingui relació amb ell. Un imbècil i prou, però si no se sent còmode farà que tothom baixi un to i s'ha acabat la tonteria. Més enllà encara hi ha esplèndids tenors com Rolando Villazón, o potser seria millor dir que hi ha un esplèndid tenor que només és Rolando Villazón i que un dia fou assenyalat per Déu i Déu li donà l'esforç necessari i Déu va fer que l'atzar, si se li'n pot dir així, jugués a favor seu. Rolando Villazón és per a mi el millor, l'únic malgrat tots els tots, però a més del talent i de la intel·ligència té una altra virtut que a vegades no juga ben bé a favor seu, i és la generositat. Villazón és infinitament generós, i sap que té el talent i per tant el deure de regalar un bri de la seva genialitat a tothom que passi per la seva vida. És el deute, és haver nascut geni i no saber com tornar-ho. I aleshores passa el que passa i se suspenen concerts perquè arriba un dia que la veu i tot plegat diuen prou, que ja està bé, que l'ànima, encara que no ens agradi, sempre va lligada a un cos i que aquest cos s'ha de respectar, com a mínim de tant en tant. Són el talent i la intel·ligència, i la generositat quan apareix i els homenatges que cal retre sempre, la generositat pròpia dels que no són d'aquest món i tanmateix estan sempre disposats a fer-nos veure'l més bonic, més que valgui la pena. Al final sempre hi ha un sol nom, i és Rolando Villazón, malgrat les absències.

B

Feliç aniversari, ma cocotte!

Mini Blai

Després del gran Mossèn Blai hi ha Mini Blai, un aprenent que també és tot persimònia però allarga les paraules amb veu ferma i des de les entranyes com si volgués fer veure que són directament de Déu els sons que surten de la seva boca. És amable i disposat a tot, exagerat tot ell, i quan parla sembla que dicti qualsevol sagrada escriptura, obrint molt els ulls, que tothom l'escolti. Crec que estudia teologia i els seus amics estudiants són en realitat uns brètols ben vestits que parlen de porros i vesteixen sabatilles d'esport que ja fa temps que van deixar de portar-se i camises amb el primer botó tímidament descordat, no fos cas. Ell se sent una mica desplaçat d'aquest grupet, i de fet és superior a tots ells, però suposo que han quedat que eren amics. Té 20 anys, o potser 21. Abans que comencin les misses anuncia des d'un dels micròfons de l'altar que falten lectors, i que sisplau es presentin a la sacristia. Si a més d'ell, ja alumne avantantatjat, hi ha algun aprenent durant la missa, tots pensem que se'l mira amb menyspreu però en realitat és que no es perdonaria mai que hi hagués alguna cosa fora de lloc, que la celebració de la missa no anés sobre rodes. S'emprenya quan els nens criden i fa gestos solemnes per indicar que els fidels han d'alçar-se quan ja tothom sap quan hem d'estar dempeus. És un bon noi, suposo, però té aquesta mania de parlar sempre més fort que Mossèn Blai, de fer sempre aquest posat d'expert controlador. Aquest excés d'èpica, de fer-ho tot més gran, d'alçar el pa i repetir com una màquina el cos de crist, el cos de crist. Posat al costat de Mossèn Blai és tot sovint ridícul. L'experiència misericordiosa contra la prepotència, el murmuri contra el crit, l'esperança i l'harmonia contra aquesta energia tan fatigant, tan pesada, tan jove. Tenir el món sota el coixí o les ganes, no dissimulades, de menjar-se el món.

Corella, i a plorar

No acostumo a escriure sobre dansa perquè sempre penso que és un tema que no interessa ningú, però vaja, sempre hi ha l’esperança que esmentant tímidament els genis la gent acabi interessant-se pels genis, i això està molt bé i, al capdavall, de genis n’hi ha a tot arreu i cal saber reconèixer-los. Per exemple el gran Ángel Corella, l’espanyol que potser els sona perquè una vegada va donar prestigi al premi príncep d’Astúries, ja em perdonaran les minúscules, una distinció que no sé si els preocupa gaire. I bé, Ángel Corella és un geni de línies perfectes, de traç impecable, i molt intel·ligent: és perfectament conscient de les seves limitacions, si és que en té alguna, però sobretot sap molt bé quins són els moments d’esclat, i quan la coreografia, conjugada amb la música, permet segons quines filigranes. El geni de Corella ja no es mesura, evidentment, per la seva tècnica, sobradament superada, sinó per la seva capacitat de desafiar-se a ell mateix i al públic constantment, que sempre acaba embogint. És com si ens digués mireu, macos, que ara us ensenyaré què hi hem vingut a fer, al món, que ara veureu com es pot tocar el cel. I aleshores allarga les pirouttes el temps just perquè una llàgrima et pugui rodolar galta avall, o perquè acabis convencent-te que aquest home és un geni i prou, i no cal donar-hi més voltes. És aquest punt de fatxenderia que ens posa tan nerviosos en alguns però tant ens emociona en d’altres, i al cap i a la fi és espanyol i els espanyols ja ho tenen, això de xulejar. La seva variació estrella de Le Corsaire, així una mica gitana, és espectacular, a més de perfecte, cosa que no tenen tots. Amb la dansa es pot ser perfecte en la tècnica, que res no falli, però no tenir-ne ni idea en realitat. És la vella història del tutú rosa i els braços amunt, quan avui la clau és la grandesa, el crit, la sensació d’arribar al cel amb un gran salt. Ángel Corella, hola, set o potser vuit pirouettes amb perfectíssim punt d’equilibri però ja volant, i comença a plorar, que mai en ta vida no veuràs una cosa així.

Tan petits, tan petits

Arriba un moment d'una nit, perquè sembla és a les nits, que ens sentim molt sols i tenim molta por i ens tornem petits petits mentre s'escampen en la fosca records d'heroïcitats diverses i altres gestes de cap ben alt i pas decisiu. La nit tan negra, la nit que mai no ve a buscar-nos, el llarg camí fins a casa que de nit ens sembla més llarg encara. I som, petits, petits, i molt més petits del que mai no podríem haver imaginat, i ens arronsem, i tenim por, i ens quedaríem a viure en una closca del que fos si pot ser enterrada sota terra, però sota la terra del nostre jardí per si això ens fes sentir una mica més segurs, com a mínim que sigui a casa nostra. I som petits, petits, petits, i tenim por quan els carrers de la ciutat volen fer veure que ens protegeixen i mirem tots els edificis d'un sol cop i pensem que no tenim perdó de Déu perquè tot això ho ha fet alçar algú i de moment la nostra aportació a aquest món ha estat més aviat minsa, per no dir inexistent. Més tard, o potser abans de tot això, vindrà la primera nit de dormir sols a casa, sense els pares ni ningú, però sobretot sense els pares, o el pare o la mare en alguns casos. Vindrà una nit en què rebutjarem la companyia i el nostre gran repte serà dormir sols a casa per recordar-ho després als pares com si amb això volguéssim demostrar que ens hem fet grans. Dormir sol a casa, havent rebutjat totes les ofertes dels amics que t'acollien a la seva. Dormir sol a casa i ser tan petit en realitat, i en mentida, i el buit que deixa aquesta por, i el regust de victòria quan l'haguem superat, imbècils més que imbècils, qui us heu cregut que sou. I tan petits, tan petits, dins la closca de dins del jardí que hi ha a dins de casa nostra, o almenys nosaltres creiem que ens pertany. Tan petits, tan petits, i llevar-nos l'endemà amb el pensament vivíssim de la solitud que creurem que ha estat un somni.

La política, en set dies (Article d'ElSingularDigital.cat)

Cosetes (Catalunya no és Euskadi)

Les reaccions dels partits nacionalistes catalans davant de l’anunci d’Ibarretxe de convocar el famós referèndum han estat un poc tímides, amb aquella barreja d’aplaudiments continguts i enveja perquè això, aquí i al pas que anem, pobres de nosaltres, no ho podrem fer mai. ERC i CiU han insistit doncs que Catalunya ha de fer el seu camí mentre Saura s’esverava tot demanant que Ibarretxe es fes enrere i Montilla reclama el joc net des d’un partit socialista ja disposat a concentrar els seus esforços de maner exclusiva a les eleccions espanyoles. CiU també ha aprofitat la cosa basca per fer-se veure de bracet i tan amics a l’Alderdi Eguna, tot i que Mas es mostra convençut que la federació no podria superar una altra crisi. De fet, Duran continua dient les seves coses sobre el sobiranisme, però això, ara que ja ha passat tot, sembla no interessar ningú.

Al Parlament, el tripartit es blinda contínuament per evitar qualsevol avenç per part de CiU tot rebutjant en bloc les seves mocions. De moment, el projecte del famós Quart Cinturó, que tanta pressa corria per tots, quedarà en interrogant durant un any perquè les forces de govern puguin pensar-s’ho bé. Però no tot són rebuigs, o gairebé, perquè una mica més i ERC vota la moció de CiU sobre els aeroports. Al final, com sempre, res de res, i la majoria determinant exigida s’esvaeix en ben poca estona.

A ERC, d’altra banda, tot són nervis de cara a la conferència nacional del proper dia 20, i és que la cúpula republicana ja tremola amb el triomf de Reagrupament.cat a les diverses assemblees locals. Potser per començar a resituar-se, el partit assegura que esmenarà la totalitat dels pressupostos, mentre els papers continuen sense tornar i, al Congrés, tots els partits menys el PP s’afanyen a deixar enllestida una llei de la memòria històrica que, francament, encara no he acabat d’entendre.

Els qui més s’afanyen, però, són els dos grans partits espanyols. PSOE i PP ja han llançat campanyes amb tota mena de missatges que ja veurem on porten, i els socialistes es fan tips de demanar el suport de totes les forces per anar a contra el PP mentre intenta tranquil·litzar el galliner, que més tard necessitarà, per no donar ales a una dreta que a Catalunya, comandada per Sirera, s’aboca de ple a Madrid, ara ja amb Nebrera.

I així es van cremant fotos dels reis, i el rei es defensa, i Montilla el recolza, i Pujol, ara que ja no té vergonyes, el veu com la més viva imatge d’un sistema que fa aigües per tot arreu. I tothom té el seu trosset de protagonisme.

De qui fa molt de temps que no en sé res és d’aquest partit que ens havia de fer anar a tots tan de bòlit, Ciutadans-Partido de la ciudadanía. Bé, sí, se sent parlar del seu jove líder, Albert Rivera, perquè dos joves (militants de les JERC, per cert) el van amenaçar de mort.

Som els del traç

En realitat són només unes línies que ens fascinen, en realitat només és el traç. Totes les històries d'amor acaben éssent la disfressa que alguns creuen que fa més amena l'estona d'estar assegut en una butaca incòmoda sense poder tossir, quan en realitat el que han vingut a fer és entreacte i el que han vingut a veure són les joies dels veïns. Però poc a poc van escampant-se i quedem només els del traç i la llàgrima, els del primer violí que dóna el La i tothom calla. I de fet si algun benefici ens han aportat totes aquestes obres modernes, que per cert desaprovo absolutament, és que el públic ja no està per tonteries. I seran uns peluts amb texans que se'ns hauran colat, però uns peluts amb texans que sabran qui és realment la bona o la pobra o la desgraciada de la Kundry, i no patiu, que ja més tard tornarem a posar boscos de veritat als escenaris, llances de veritat que quedaran suspeses en l'aire. Però bé, aquest no és ben bé el tema de l'article i el que volia dir és que som els del traç d'un arabesc i no ens cal cap argument per entendre tota la bellesa i som ben bé uns sentimentals igualment, sense cap història. Els de la nota última, els del violí que afina, els de l'instant de silenci abans de l'explosió d'aplaudiments, els de l'apuntador que xiuxiueja Parigi o caro a la soprano despistada. Els del traç primer que després omple de traços l'escenari, els del sospir i els ulls tancats abans de començar i la llàgrima tímida de després, els que ja callen a les obertures i la dibuixen a ulls clucs tenint l'orquestra al davant, només perquè la música es fiqui per tots els racons i no en deixi cap per descobrir. Tan sols un equilibri, mantenir-se el temps just per fer-nos plorar en les pirouettes, aquesta vacil·lació, aquesta cadència, el traç que, finíssim, escapça l'aire.

Commin' soon

Una mica sola en la pregària

El Raül i jo sempre hem dit en aquesta pàgina que hi ha un Déu, a més de l'Antic, que fa dir-se Bruce Springsteen i que és superior a tot. No em canso de repetir-ho perquè crec de debò que si tothom tingués una petita racció al dia d'aquesta meravella el món aniria molt, molt millor. Però tampoc vull emocionar-me gaire i sóc molt conscient que ni puc imposar res a ningú ni molt menys pretendre que a tothom li facin plorar les mateixes coses que a mi. I bé, ahir, com ja vaig dir, el nou disc va sortir a la venda, i a casa va ser tot un ritual treure-li el plàstic, agafar-lo amb cura, posar-lo a la cadena de música i prémer el botonet. Pell de gallina, eufòria, sensació que som immortals, que de veritat que amb això és impossible arribar a morir mai, que l'aire és més aire i que respirar cada dia és molt més que un plaer, és molt més que supervivència. Som aquí per alguna cosa, potser no sabem ben bé quina, però hi ha una missió i una meta que s'albira al fons de totes les carreteres. La màgia de què parlava el Raül. Bruce Springsteen, E-Street: de debò que no puc entendre els qui són indiferents a aquestes pregràries. I a vegades em sento molt sola amb això i sempre penso que sóc l'única persona que evoca totes aquestes oracions, fins que arriba algú, algun cop, que sap cap on van tots els precs. This is radio nowhere, is there anybody alive out there?

La il·lusió que mou el món

Recordo que quan tenia 12 anys o potser 13 tenia una amiga que tot el dia em deia que estava trista, que no hi havia res al món que li agradés, i que m'envejava per això. La gent que no té il·lusió va morint-se a poc a poc, i no hi ha res pitjor que uns ulls sense llum, sense esperança. Tenir 12 i pensar així era ja d'entrada força trist. Era l'època que jo havia descobert de veritat el Llach, i que ja des que em llevava pensava en el moment de tornar de l'escola per posar el dvd del concert al Liceu. Amb això en tenia prou, això ho era tot per a mi, i si no era el Llach sempre hi havia alguna cosa, encara que estúpida com aquesta, que fos el meu horitzó, la meva petita meta, tot el desig del món. Segurament és per això que he acabat mitificant banalitats, tot i que després, per voler elevar-ho tot i sempre, els disgustos acabent éssent, tard o d'hora, monumentals. Però les petites il·lusions de cada dia, l'espera d'un missatge al mòbil, un sopar, un cafè, un concert, un viatge programat gairebé amb anys d'antelació, l'esperança de trobar-te algun dia pel carrer. Un llibre o un cd que han de sortir i que fa mesos, molts mesos que esperes. Tots les ànimes sense il·lusió es van empetitint a poc a poc, s'encongeixen, acaben morint-se. Però aquesta amiga un dia va adonar-se que no tenia res i, encara que ara les nostres il·lusions no siguin les mateixes, els ulls li brillen com mai i té un somriure bonic que mai ningú no havia vist. Les il·lusions de cada dia, els horitzons d'una sola tarda, tot allò necessari perquè el món no se't mengi a trossets i siguis més aviat tu qui es mengi el món, tímidament, pam a pam, per sobreviure. I bé, el poemari de Valentí Puig ja és aquí i avui, dos d'octubre de l'any del Senyor dos mil set, el nou àlbum de l'altre Déu ja és a la venda. Magic. Bruce Springsteen evidentment.

Stalin, el retorn de Flotats

Ahir el Professor parlava del retorn de Josep Maria Flotats als escenaris catalans amb l’obra Stalin. Jo, com el Professor, mai no he estat gaire del teatre. Sempre em sembla sobreactuat, exagerat, i al final no m’ho crec gaire, però dimecres vaig voler anar a veure Stalin entusiasmada pel seu argument i més encara per la seva interpretació, sobretot perquè mai no havia tingut l’oportunitat de veure actuar Flotats (quan va marxar de Barcelona jo no aixecava un pam de terra). Un cert recel al principi; a casa el Flotats no acabava de fer el pes, i és cert que l’actor, pels motius que tots sabem o potser no, no té gaire bona premsa a la ciutat. I bé, cal dir que no hi entenc gaire, o potser seria més correcte dir que no hi entenc gens, però l’obra em va semblar molt bona. Hi ha moments d’autèntica genialitat pel que fa al guió i el paper d’Stalin interpretat per Flotats és extraordinari, tot i que no sé fins a quin punt els excel·lents monòlegs són obra de l’autor de la novel·la Une éxécution ordinaire o si hi ha gaire intervenció del mateix Flotats. Caldrà llegir la novel·la. L’argument en el seu conjunt, deixant de banda els detalls del guió que ja he dit que em semblen genials, em trontolla una mica i es fa pesat. Però tot queda sobradament arreglat amb la petita reflexió del final, que és una bufetada. Rússia no s’aguanta per enlloc, i si volen saber la resta llegeixin el Professor que ja ho ha explicat molt millor.
Es nota, d’altra banda, que Flotats és un geni, i com a tal pot permetre’s una certa deixadesa sobretot amb el muntatge. Els entesos diuen, a més, que aquesta no és una obra per representar al Tívoli, massa gran. Feia lleig veure, dimecres, tantes butaques buides.