Etc.

Estic tipa de la Catalunya de sardanistes, montserratins i xirucaires, tipa de Manelics i Sebastiàs i de les Terres Baixa i Alta, tipa del país de festa major i coca de recapte, tipa de la Catalunya que és capaç de lloar i mitificar el drama rural de Guimerà.

VISCA!

Resultats electorals a Sant Cugat del Vallès, el feu enmig de la Catalunya fosca:

CiU: 14 regidors
PSC: 4
ICV: 3
ERC: 2
PP: 2

Visca, visca, visca!!!

Una reflexió

L'estupidesa de les campanyes

No confio gaire en l’eficàcia de les campanyes electorals, de fet em sembla que no serveixen de gaire res i que són més aviat una pèrdua de diners força monumental. La gent que normalment vota ja sap qui vota, i fins i tot votarà amb els ulls tancats determinats candidats que no li agraden gens només per no trair la idea de partit que ja té concebuda i ben païda. L’única campanya són les coses que passen al país durant les setmanes prèvies a les eleccions, deixar que els altres cometin errors, deixar que tot faci el seu curs. A mi mai se m’acudiria deixar de votar el meu partit perquè n’hi hagi un altre que em proposi alguna cosa que em pugui semblar millor. Tot està dat i beneït, i de ben poc serveixen cartells i actes i infinitats de diners. Si ets dels que van a votar, la campanya no farà mai decidir el teu vot, i si t’interessa la política ja et preocupes per intentar seguir els moviments dels diversos candidats i triar el que més t’agrada, tot i que el que més t’agrada sempre acabi sent el que presenta el teu partit. La campanya dels polítics és tota la seva carrera, la campanya és el que han fet i el que no han fet encara després et sembli que la seva vida no mereix gaire el càrrec que poden arribar a ostentar. La prova que les campanyes electorals serveixen de ben poc són els resultats espectaculars que va obtenir ICV en les passades eleccions catalanes sense gastar-se cap diner i organitzant pocs actes. Cap soroll, només l’honestedat lamentablement exclusiva de reclamar un govern d’esquerres, i el partit que més va pujar en escons.

Disculpes i 2 mesos

Primer de tot, demano disculpes per l'abandonament d'aquest blog en els darrers dies. Els articles diaris a www.salvadorsostres.com em buiden de temps i sovint també de ganes d'escriure altres coses. Dies estranys, diguem-ne. Avui, per reprendre aquest espai, renovem allò de Minuts de glòria amb una bonica cançó de Lluís Llach aquí interpretada al Liceu dins de la gira Jocs, l'any 2003. Penyora. M'agrada força més en la versió de l'àlbum, Nou, tot i que amb piano no està gens malament. I bé, avui fa dos mesos que ens va abandonar i mai en parlem, sembla fins i tot que l'haguem oblidat. Però perdura, i perdura, i he intentat escoltar-lo menys però sempre revé de sobte i per sorpresa. No té nom, no va tenir nom el concert de comiat. En aquest vídeo cal ometre el comentari del principi, el qual, si bé no és polític com la majoria de les vegades, diria que peca de cursi. En fi, perdó altra vegada.

Atzar

Moltes tardes passo per davant de casa teva i puc sentir el teu riure i la teva olor enmig de la força d'un capvespre d'estiu. Sovint hi passo, i ja et puc dir que em guardaré prou d'aturar-m'hi i picar el timbre per veure't. És només el passeig, i ja en tinc prou, i no gosaria molestar-te, però has de saber que si puc modificaré el meu trajecte per saber-te una mica més a prop o trobar-te tot d'una i creure que és casualitat. Has de saber que les casualitats no existeixen i que és més aviat l'atzar, més aviat l'atzar d'haver-te trobat un dia el que m'empeny fins aquí. No és casualitat que, discreta amb qualsevol música, avui passi per davant de casa teva; no hi ha mai casualitats. I recorda que tampoc fou una casualitat que ens coneguessim un dia, sinó que és més aviat l'atzar de quan tu em mires i jo et miro el que ens ha dut on som. Atzar; mira, la mateixa paraula sona com tu, i fins i tot el món té el teu mateix color aquesta tarda.

Tancat per eleccions

La campanya electoral ja és una realitat i, si abans ens semblava que la política del país no acaba d’arrencar, ara està completament aturada. Les eleccions municipals són a tocar i el Govern creu que és millor aparcar temes que s’havien començat a abordar, com ara la llei electoral, el quart cinturó o l’oficina antifrau, per tal de no interferir en les campanyes. Cada partit va pel seu compte, doncs. Campanyes i actes amunt i avall, ben al fons la por a l’abstenció que s’espera elevada i no se sap mai a qui perjudicarà més.

Però més enllà dels programes de cadascú, i malgrat que sempre s’ha dit allò que als municipis es voten les persones i no pas els partits, és ben cert que cada formació política es pren les eleccions d’una manera diferent (o com a mínim això és el que alguns intenten explicar). Així, els socialistes presumeixen de ser els únics que encaren les municipals tal com són, mentre acusen el PP de prendre’s-ho com unes primàries estatals i CiU com una segona volta de les catalanes. Sigui com sigui, el TC ha rebutjat admetre a tràmit les llistes blanques del tripartit i la batalla està més que servida.

La setmana ha estat, així, de declaracions d’amor i d’odi, d’insinuacions, d’ara faig veure que no existeixes però et tinc ben present, i avui t’ataco i no deixaré de fer-ho. Bé, com totes les campanyes, aquesta també consisteix en intentar esgarrapar tants vots com es pugui i proposar pactes amb certa timidesa. De moment, PSC i CiU són les formacions polítiques que més diners s’han gastat en la campanya i sembla que ja toquen el sostre del pressupost permès, seguits d’ERC i el PP.

L’efecte Sarkozy ha arribat també a Catalunya, on sembla que hi ha petites amnèsies del políticament correcte. Duran proposa abordar sense por el tema de la immigració, i al cap d’uns dies Mas demana explicacions al Govern sobre el focus de jihadistes i entrada de droga en què s’ha convertit Catalunya. Plouen tota mena de crítiques, el comparen amb Le Pen, i fins i tot Duran diu al líder de la seva pròpia federació que no s’han de barrejar conceptes com la immigració i el terrorisme. Però el cert és que Mas no havia relacionat els immigrants amb el terrorisme en cap moment, i es defensa dient que quan no s’afronten els problemes és quan apareixen personatges com Le Pen.

El President Montilla, ja com sempre, s’ha mantingut al marge del soroll i de les crítiques salvatges tot reclamant el vot socialista en contra del guirigall que diu que representa CiU. Per la seva banda, ERC també es manté bastant al marge d’aquesta guerra entre PSC i CiU que sembla que serà eterna, i Puigcercós proclama satisfet que, si no fos pel seu partit, a Catalunya planaria avui el conformisme defensat per les dues primeres forces polítiques.

(La política, en set dies, publicat a ElSingularDigital.cat. Que emprenyadors que són els punts i a part...)

Ge 1, 26

Déu digué:
- Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.
Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. Déu els beneí dient-los:
- Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra.
Déu digué encara:
- Mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment. A tots els animals de la terra, a tots els ocells del cel i a totes les bestioles que s’arrosseguen, a tots els éssers vius de la terra, els dono l’herba verda per aliment.

Llibre del Gènesi; l'home i el medi

L’error de l’ecologisme és pensar que nosaltres hem de servir la terra, que hem de ser esclaus d’això que en diuen medi natural, quan en realitat els homes (i les dones) estem fets per dominar el món i que el món estigui al nostre servei. Evidentment, la demagògia ecologista és en aquest sentit infinita, i cal dir una mica a favor seu que això no ha de donar peu a tota mena d’atrocitats com veiem sovint damunt la terra, perquè la bellesa és també un valor suprem. Molt bé, d’acord. Però hem de començar a dir que no és veritat que l’ecologisme tingui sempre raó, hem de començar a reclamar la figura de l’home, i en conseqüència la seva llibertat, per damunt de totes les coses. Déu va crear el món per posar-lo a la disposició de la humanitat, perquè els homes poguessin treure’n profit. Tenim el que tenim, i avancem, i ens fem més grans i més nombrosos. Així fórem beneïts per primera vegada. Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra (Llibre del Gènesi). I és així com el fet d’intentar controlar el que ens envolta no és només el nostre dret sinó també el nostre deure. El món és de la humanitat, cal tenir això sempre ben present. Déu va confiar en nosaltres, i després potser no ens hem portat del tot bé (ai, la poma!), però continuem tenint el món i Ell el poder de castigar-nos. I ja sé que això ja s’ha dit moltes vegades, i ja sé que no dic res de nou. Només la Bíblia, Antic Testament, Gènesi. Avui rellegia aquest llibre dels llibres i m’he adonat que tot és allà, que és ben cert que tot està escrit. Estem fets a imatge de Déu, i per tant destinats a dominar la creació: tenim la gran resposabilitat de defensar la seva bondat i la seva voluntat. Podria dir ara que els ecologistes són uns heretges, uns infidels. Però em sembla que només cal recordar de tant en tant que Déu va confiar en nosaltres i que ja és hora de començar a agrair-li-ho.

Ninots

Un magnífic Rigoletto fet pel germanet Otger, amb el seu permís.

Prefaci d'unes noves eleccions (Article d'ElSingular.cat)

Les eleccions municipals ja són molt a prop i, tot i que l’enrenou al Parlament és considerable, ara tots els partits busquen una estratègia per reafirmar-se d’alguna manera i acabar de situar-se al panorama nacional. El temor a l’abstenció és cada vegada més palpable, però el fet que els ajuntaments siguin la institució més propera als ciutadans apaga una mica totes les pors. CiU és potser qui es pren més seriosament aquestes eleccions amb l’objectiu de fer de contrapès al tripartit des dels municipis, tot reclamant el seu caràcter nacionalista. A aquest reclam s’hi suma l’afer de les llistes blanques presentades a diversos municipis, les quals, segons Duran i Lleida, estan emparades secretament pel tripartit, que per vergonya no gosa presentar-se com a tal. D’altra banda, ERC s’acosta d’alguna manera als electors d’ICV portant el cas de la famosa Núria Pórtulas al Congrés, encara que sense rebre una resposta contundent per part del Govern Central.

Al Govern català, Montilla respecta les opinions de l’ex president, tot i que no les comparteix, i entre crides a la rectificació apareixen les ja tan comentades declaracions del delegat de la Generalitat a Madrid, Martínez Fraile, que afirma que les paraules de Maragall són pròpies d’un malalt mental. Però el Govern no està per bromes i, malgrat que “l’ambaixador” no triga gens a disculpar-se, el president Montilla intenta tallar la polèmica d’un sol cop fent-lo dimitir. CiU veu en tot plegat l’enderroc del projecte socialista, i les crítiques de la federació nacionalista comencen a fer molt poca gràcia al PSC.

Poc abans de tot això, Maragall continuava mostrant-se decebut i, en adonar-se que el model de l’Espanya plural no és gaire possible, elogiava també les relacions de l’expresident Pujol amb Madrid, basades en la tolerància i l’haver de suportar-se. Però ERC no hi està gaire d’acord, i se’n desmarca amb l’argument que Pujol no va ser prou ambiciós.

A València, prop de 70.000 persones es manifesten per commemorar els 300 anys de la batalla d’Almansa sota el lema “Ja n’hi ha prou”, alhora que exigeixen la supervivència de les emissions de TV3 al País Valencià. Per la seva banda, Òmnium Cultural organitza un acte a l’auditori Winthertur de Barcelona que va en la mateixa línia, amb representants de la política i de la societat civil catalanes. El líder de CiU, Artur Mas, se suma a la campanya per reclamar el dret del Govern de la Generalitat de convocar referèndums.

A Madrid, Zapatero diu que no reformarà la Constitució en l’actual legislatura, mentre que conselleria i ministeri comencen a parlar de les inversions de l’Estat a Catalunya que es duran a terme l’any vinent. La Generalitat vol que hi hagi una ampliació en aquest sentit, mentre que el Govern Central té pressa per tancar un acord que eviti possibles polèmiques en el futur. Maragall tenia raó, tot i que potser una mica tard: amb Espanya no s’hi pot comptar.

Rigoletto i el pare de Gilda

Rigoletto és el bufó de la cort, lleig, malalt, deforme. Les coses que mai tindrà el converteixen en un malvat que tot ho odia i de tot se’n riu, un malvat que passa el temps estenent la malícia i la perversitat per la cort a través de la infinita crueltat del seu sarcasme; i aquesta és de fet la seva feina. La cort és la màxima perversió, la perversió que duu el seu nom i fou en ell en qui primer va néixer. El duc, en mans de Rigoletto, és només un titella totpoderós que duu a terme gairebé a ulls clucs les atrocitats desitjades pel bufó. Però un dia Monterone irromp a la cort per reclamar l’honor de la seva filla, humiliada pel duc, i maleeix Rigoletto. Aquesta maledicció és el tema central de tota l’obra i la conduirà al final més tràgic, però no cau sobre Rigoletto. No, Rigoletto no és qui Monterone maleeix perquè és impossible maleir aquells que no tenen ànima. Tota la maledicció recaurà sobre el pare de Gilda, la noia innocent i orfe de mare, la persona més estimada del món per aquell que diuen que és bufó de la cort de Màntua. El vici s’escampa per la ciutat i la perversió ja no viu tan sols en la cort, per la qual cosa el pare protegeix Gilda educant-la en la fe i impedint-li, per por, que surti de casa. Tem que caigui en el mal perquè ell, que és el més malvat de tots, coneix millor que ningú el patiment de l’infern. Hi ha el bufó i el pare de Gilda, cadascun per la seva banda, i la crueltat del primer serà la pietat i la bondat del segon. La perversió contra la misericòrdia, la cort profanadora contra la llar que cura totes les ferides. Rigoletto es penedirà de tots els seus pecats com a bufó per convertir-los en empara com a pare de Gilda, en refugi, en el recer de totes les ferides encobertes per l’amor d’una filla. Rigoletto i el pare de Gilda, la ferida compartida amb Monterone, el dolor de veure la seva filla condemnada al mateix deshonor de la mà del dèspota que ell ha fet dèspota i del pervers que ell ha corromput. El bufó i el pare, el cinisme i el dolor. Però cap perdó ni cap pare podrà retornar la vida. La maledicció ja està servida i res podrà evitar la tragèdia del desenllaç, el compliment de la condemna. Ben al fons d’aquesta fatalitat hi ha la idea de la providència, un bufó i un pare, dos móns, un perdó. I no sempre ens salva la pietat, i massa sovint l’amor desfermat pot amb tot i abrasa també altres amors, potser el palau d’un pare i una filla. Dues cares d’un sol home i una única ànima condemnada per sempre a l’infortuni de la maledicció.

Oposicions de maledicció

Més enllà dels dos personatges contraposats que al capdavall són el mateix, l’òpera de Rigoletto és sobretot una òpera d’oposicions constants. Això trenca decididament amb la música italiana d’aleshores, que recentment havia popularitzat les tempestes desfermades com a únic rerefons al llarg de tota l’obra. Les dues cares del bufó són doncs la mateixa relació, els mateixos conceptes contraposats amb una sola idea de fons. En totes les foscors hi ha sempre un pou de llum i és així com, d’una manera o altra, la perversitat conviu amb la tendresa, la maldat amb l’amor, i en l’escena de la tempesta del darrer acte es presenta a tothora un fil de vent com una recordatori de la maledicció anunciada que sobrepassa la brutalitat del moment. Els quartets no són quartets, sinó dos duets contraposats que, sense lluitar entre ells, expressen sempre la segona cara, l’altra vessant de la pretesa perfídia del duc (perfídia, val a dir-ho, conreada pel mateix Rigoletto). Totes les contrapartides són, en realitat, diverses cares d’una sola idea, la de la maledicció anunciada per Monterone. Però aquesta maledicció comporta també un penediment total per part de Rigoletto, el qual, com dèiem ahir, es transforma de fet en el pare de Gilda. Les paraules de Monterone desencadenen la pietat per part del bufó, que malgrat tot sap perfectament que res no el salvarà i que tots els intents de protegir la seva filla seran en va. Gilda està enamorada del duc i no és que no puguem fer res contra aquest amor que conduirà a la fatalitat, sinó que no podrem fer res contra la maledicció. I és aquesta condemna el que, pel seu caràcter inamovible, i encara que sigui paradoxal, dóna joc i espai dramatúrgic a tot el munt d’idees contraposades. Idees contraposades amb un mateix destí, i la força de la pietat i del penediment que al cap i a la fi serveix de ben poc.

Personatges que no m'agrada trobar-me als ferrocarrils

Els que llegeixen els diaris gratuïts, els que llegeixen novel·les, els que van ensenyant els dits dels peus, els que masteguen xiclet, els que mengen pipes, els que vesteixen camises de màniga curta, els que duen ulleres de sol, els que escolten música a un volum que tothom pot escoltar, els que ensenyen una quantitat de pell desmesurada, els que tenen cara de no somriure mai, els que porten carpetes de l’Autònoma, els que són joves i van encorbats fins i tot asseguts, els que hi dinen i hi sopen, els que porten corbata i no els queda bé. Jo mateixa.

(...)

Una socialista que malgrat tot no ho és ben bé i que estimo molt em retreu una mica que només digui barbaritats sobre França. El text que segueix és més o menys per demanar-li perdó, si mai l'he ofès, i un petit reclam de la vida passada amb la dansa. En fi, vive la France!

La danse, la France

Ça fait un mois que j’ai arrêté la danse. 11 ans de ma vie (11 ans sur 17, c’est beaucoup) se sont presque évaporés en un mois et, bien qu’elle ne me manque pas, j’ai la sensation qu’une partie de moi s’est aussi évaporée avec elle. Plus qu’un loisir, la danse était une espèce de façon de voir et de comprendre la vie, un monde complètement à part dans lequel la discipline et l’effort constituent le pilier principal sur lequel un univers particulier se développe. Le désir de poursuivre un rêve, l’espoir; tout n’y est qu’avantages qui, en fait, n’ont peut-être rien à voir avec la danse mais que la danse m’a enseignés. Par ailleurs, la danse m’a permis de connaître la musique, et je crois aussi que c’est grâce à la danse que j’aime tellement la France et que je l’ai tellement idéalisée. Malraux disait que la France est elle-même quand elle est porteuse de l’espoir du monde. Et, bien, la danse est justement ça pour moi; la beauté, l’espoir, le désir d’avenir, et le Ballet de l’Opéra de Paris est aujourd’hui la meilleure compagnie du monde, à mon avis la plus haute expression de la perfection. C’est peut-être trop exagéré, mais la France est pour moi une espèce de mythe de la civilisation, un berceau infini. La danse, la musique, la littérature, Paris, le monde entier. Même la langue française est belle, comme une chanson douce. Tomber amoureuse d’un Français ne doit pas être trop difficile selon moi, mais, en fait, c’est la France qui me captive toujours ; c’est la langue qu’ils parlent et le pays auquel ils appartiennent dont je tombe amoureuse chaque fois.

Sarkozy Président

Avui vull ser una mica pamfletària; aquí un magnífic discurs de Nicolas Sarkozy:

Estimats amics, tot és possible. Si vosaltres ho voleu, sacsejarem el món. Si vosaltres ho voleu, guanyarem la més formidable batalla de les idees. Si vosaltres ho voleu, trencarem amb el pensament únic. Si vosaltres ho voleu, afrontarem els socialistes debat contra debat, candidat contra candidat, i guanyarem recolzats sobre els nostres valors. Si vosaltres ho voleu, no recularem ni un sol centímetre. Si vosaltres ho voleu, portarem els nostres valors, les nostres idees, a acomplir el nostre ideal. Si vosaltres ho voleu, reconciliarem milions de francesos que ja no creuen en la política però que necessiten esperança. Si vosaltres ho voleu, portarem l’esperança a les joves generacions. Si vosaltres ho voleu, farem de França un país que s’assembli a nosaltres. Aquest país que estimem, França, la nostra pàtria, que mereix que li donem el millor de nosaltres mateixos.

El Singular

Aquest cap de setmana també em podeu llegir a El Singular Digital, on, si tot va bé, escriuré un article setmanal que vindrà a ser un resum-balanç de la política catalana (La política, en set dies). Estic molt agraïda per aquesta oportunitat, i he de reconèixer que em fa una mica de por no estar-ne a l'alçada. I bé, avui començo amb el retorn de Maragall i les opinions seran molt ben rebudes!

Mme. Royal s'enerve!

Vist el debat Ségo-Sarko a TV5. Demano perdó per haver-me empassat la premsa socialista tot afirmant que Sarkozy em feia por. És mentida, és Royal qui em fa por. Perd els nervis (je suis en colère), es revolta, mira qui sap quines xifres, repeteix com un lloro els mateixos conceptes de sempre que no tenen cap sentit, els mateixos tòpics de l'esquerra atrotinada, el mateix discurs demagògic. Cap precisió, cap sentit, i quan Sarkozy parla se'l mira amb menyspreu i s'exalta o riu. No admet debat, no adment discussions, i si no fos perquè és una dona (ve't aquí la seva única virtut, diguem-ho així) i a més bonica, diria que és la veu de Lenin que encara ressona. Titlla d'immoral el candidat rival, se'n riu, les mans sota la taula, la veu que falla. Perd els estreps, desvarieja, enllaça temes que no guarden cap relació entre si només per poder repetir el mateix discurs de sempre. I mira que jo no les tenia totes, mira que dubtava de Sarkozy, mira que una mica més i caic en la trampa. Demano perdó per no haver enaltit tant com calia Monsieur Sarkozy, demano perdó per la meva desconfiança momentània. Sarkozy s'ha mostrat impecable, precís, serè, clar; en fi, perfecte. Mme Royal s'enerve, Mme Royal est en colère, i encara hi ha qui diu que Sarkozy fa por i és perillós. Francament, vist el debat, em sembla que és més aviat una carícia que no pas una bufetada el que rebrà França de Sarkozy si aquest acaba esdevenint, com esperem, President de la República.

Primer de Maig

1 de maig, sempre hem dit que té gràcia que sigui el dia del treballador i que no treballi ningú. Plou molt, llamps i trons i vent i fins i tot pedregada. És evident que Déu està de part nostra fent que caigui una gran tempesta damunt de la ciutat que avui es lleva mandrosa i on alguns es manifestaran. Primer de maig i fa fred, Déu també està de part nostra i és mentida el canvi climàtic que proclama exaltada tota quanta cosa esquerranosa. A la tarda surto a passejar i fa sol perquè les manifestacions eren al matí, fred, el vent suau, la tendra sensació de buscar recer en un bar i prendre un cafè amb bona companyia. 1 de maig, plou a l'hora de les manifestacions, fred tardoral. Realment Déu està a favor de les coses boniques i en contra de les atrocitats. El passeig és suau, aire de després de la pluja, sol, asfalt mullat. Tot és harmonia i tot va sol mentre observem la tarda des del bressol del món que ja fa, per fi, el seu camí. Tot ho farem, tot vindrà a nosaltres en la timidesa d'un passeig de primer de maig com el d'avui. I tanmateix el món és més bonic quan tothom treballa, més agradable si les botigues són obertes i s'allarguen els dies, de bon matí.