El príncep de la clau

Sembla ser que els malanomenats centristes no han acabat d'entendre que no han passat a la 2ª volta. Ara torna François Bayrou a molestar, François Bayrou amb un 19% dels vots a fer veure que té la clau, a jugar a no donar consignes. Bé, els que es diuen de centre sempre acaben sent d'esquerres, i mira que em sap greu perquè en els bells (i vells) temps, Bayrou era dels nostres. Ara juga a seduir princeses, princeses com Royal que és precisament aquesta l'única virtut que tenen: ser princeses. No arriba ni als 7 milions de vots i ja diu que té la clau, que no donarà consignes perquè és el príncep de França, i mentrestant organitza debats sense sentit, fa rodes de premsa i proclama que refunda el partit. Suposo que ningú li farà gaire cas, i de fet em sembla que ja no li'n fan, però és sempre aquesta obsessió de la clau, de ser el 3r i creure's Déu. Els que es fan dir centristes sempre acaben sent d'esquerres perquè el centrisme no existeix, de la mateixa manera que no existeix l'objectivitat, ni la neutralitat, ni cap d'aquestes històries impossibles. Bayrou juga ara amb el seu país i enterboleix la campanya seduint socialistes, dient que Sarkozy és una amenaça per a la democràcia quan, ficant-se pel mig d'aquesta manera tan descarada, l'única amenaça és ell. L'UDF havia de menjar-se el món i ha quedat en tercer lloc: mira, em sap greu, fins la propera, gràcies per participar, keep on trying. Vagi a predicar a una altra banda i pari de molestar.

L'obsessió

Hi ha articles que un dia arriben per sorpresa, s'instal·len en tu i no marxen fins que no els has escrit. La inspiració és mentida, només hi ha obsessió, paraules que s'ordenen soles dins teu i no deixen d'emprenyar fins que no les passes per escrit. Arriba un article, hi dónes voltes, el penses, el gires, el sacseges, i a vegades és agradable però també massa sovint es fa quasi insuportable, pesat. No et deixen fer la migdiada i els vas construïnt mentre fas tot el que has de fer. No se'n van mai, perduren, perduren, els podràs anar matisant però sempre quedaran aquestes paraules de fons, aquesta idea que et persegueix. Després és molt ràpid escriure'ls, brollen, es deslliuren de tu mateix i et deixen tranquil i en pau d'una vegada. És ràpid escriure'ls però pot ser un força pesat quan arriben i els penses, i hi pots estar dies, classes interminables, trajectes diversos, àpats. Són dins teu a tothora, viuen amb tu, i és agradable. Mai més el terror de la pàgina en blanc, mai més un article que no hagi arribat abans al teu cap que a la pantalla, quasi tot estructurat. Encabat és l'alleujament, que l'article ja t'hagi deixat en pau d'una vegada. I algunes vegades no es dibuixa tal i com l'havies concebut, i aleshores torna i no et deixa fins que no hagis dibuixat exactament allò que has pensat. No crec en la inspiració, és només la obsessió, que l'article no et deixi en pau. I bé, així és com explica el mestre Gil de Biedma la creació dels seus poemes, i crec que una mica és així com escric. Il·lusa de mi, intentant imitar-lo.

Una furtiva lagrima

Renovo avui "Minuts de glòria" amb l'ària Una furtiva lagrima cantada per Rolando Villazón. Aquell dia vaig plorar molt i vaig ser encara més feliç. 2 bisos, ell besant l'escenari, tot era festa. Crec que ja n'he parlat altres vegades. I bé, sobren les paraules, falta només la veu d'aquest home, sempre, a tothora. Una furtiva lagrima negli occhi miei spunta encara ara quan l'escolto.

Un poema i la salvació de l'ànima

Tothom creia que darrere d’aquella mirada obsessiva s’hi amagava alguna mena de monstre, una bèstia que sempre acabava sobreposant-se a la intel·ligència desbordada i al carisma generós. Perdia els estreps, es revoltava, s’encenia; era capaç de fer qualsevol cosa quan els atacs de fúria li arribaven de sobte i sense demanar permís. És cert que la vida no estava de part seva i que qualsevol gest duia una flama; les carícies que són esgarrapades quan arriben. Mai no havia tingut sort, o potser tampoc va sortir a buscar-ne. Un dia d’estiu va morir ofegada a la piscina la nineta dels seus ulls. L’abisme era insalvable, el matrimoni desfet, cap flama en cap gest perquè ja no hi havia llum, però sempre i encara la vella ferocitat. Cinc anys més tard, també ell va acabar caient per sempre. Un accident, res més, i el contrast dels meus records entre l’home que fa por quan l’omple la ira i la persona amable que m’acollia entre els seus braços els vespres d’estiu, l’enuig sempre ben al fons. Al cap d’un temps, tot remenant les seves coses per decidir què fer-ne, un poema escrit a mà, amb sang i llàgrimes, va sortir del no-res. Un poema que semblava escrit per Déu en un dia de misericòrdia, un poema que era el més vell que mai s’havia vist, dedicat a la filla que va morir un estiu. El record d’un cavall desbocat va esvair-se de sobte; darrere d’aquells versos hi havia d’haver una ànima, una ànima pertorbada però l’ànima més dolça del món. Només un poema, la redempció, el Déu que baixa i mentre li passa el braç per les espatlles li diu que no pateixi, Ell és bo. Un poema escrit amb sang i llàgrimes com la prova de l’existència d’una ànima noble, la clemència damunt el paper per no fugir mai més, la tinta que no duu flama sinó l’eterna llum que irradia el Cel. Havia estat un home esquerp, però aquell poema era la seva ànima i, un cop més, l’ànima va salvar-nos. Els versos que respiren i viuen encara, escapçant dòcils els anys, la ferida oberta projectada a l’etern camí de la misericòrdia.

Présidentielles

- Ensemble tout devient possible.
- Possible pour la France Présidente?

Novel·les

Cada cop em fa més mandra llegir novel·les. Més que mandra, és que sóc incapaç. Fa ja molts mesos que no en llegeixo cap, i quan ho he intentat no he pogut anar més enllà de la desena pàgina. Em passa amb qualsevol novel·la, i ja sé que hi ha moltíssima bona literatura que em perdo, però em sembla que hi ha també moltes històries boniques que es poden explicar sense haver d'inventar-se la vida d'algú que no existeix. Un poema també explica una història, per exemple. Gil de Biedma també va inventar-se una vida, que era la seva, i va escriure poemes fins que va veure que la identitat que s'havia inventat era ja la seva mateixa. Un dietari explica una història, un assaig explica una història, la literatura en general i sense que calguin les novel·les ja és per si sola una preciosa història d'amor. M'encantaria poder agafar una novel·la i devorar-la, però no puc, i cada cop que ho intento em persegueix una estúpida sensació de perdre el temps. I bé, el fet de perdre el temps em commou i m'agrada, però sigui com sigui el rellotge roda i roda i gira i no para de donar voltes, el famós cost d'oportunitat. Crec que la literatura no ha de tenir, com molts veuen avui, l'única funció d'entretenir. És la nostra vida, la verbalització de tot el que ens passa, i de fet no només hem vingut a passar-nos-ho bé. Tenim uns deures per fi, un món dins del món en el món que espera món enllà, i potser això també és entretenir-nos però la cosa no tracta ben bé d'això. El pas del temps i tu mateix.

Has de pensar un final abans de començar,
saber per on arriben els trens a la capital,
quin efecte té la Borsa a les famílies impures,
la naturalesa dels epitafis, el pols genètic
que torba la vida dels maquinistes de tren.
No te'n sortiràs si no tens principi i final,
epílegs generosos i moltes hores mortes,
disposat a cedir el pas a vides inexistents,
fantasmagòriques.

Valentí Puig

Comunisme

Stasi

Cecilia

Per als qui encara tenen la barra de dir que Déu no existeix:

Examen de literatura (i II)

Crec que a l'article de l'examen de literatura no em vaig saber explicar prou bé. Més enllà del fet que els examens siguin testos (que ja és patètic), el que a mi em semblava més preocupant, perquè en el fons és el resultat del sistema educatiu i per tant ens mostra com de malament anem, van ser les opinions dels alumnes. Un examen de dades pot ser més o menys legítim, però l'argumentació de la gent per estar en contra d'un examen de literatura que tracti realment de literatura (em sembla que no és molt demanar) no té nom. És estúpid no voler una pregunta de redactar perquè hi ha més possibilitats de fer faltes d'ortografia i, en conseqüència, que baixin punts. I encara és més estúpid si tenim en compte que ja només amb els examens de dades la mitjana no passa mai del 3. Ens trobem així sense haver après res de res, oblidant al cap de quatre dies totes les xifres, suspenent igualment, i a més amb una infinita incapacitat per expressar-se per escrit o redactar qualsevol cosa, encara que sigui dictada, sense fer cap falta d'ortografia. No dubto gens que els professors hi entenguin, i de fet són uns grans experts, la qual cosa augmenta encara més el sentiment d'humiliació. És comunisme pur, això de les dades. Però llavors ve quan justifiquen que els exàmens de literatura siguin d'aquesta manera, basant-se en les bones notes dels alumnes d'aquella assignatura a la Selectivitat (és a dir, més dades). Té gràcia també que precisament aquests alumnes que suspenen tant a castellà siguin els que tenen el català com a llengua materna però després es converteixen en castellans perquè creuen que això els fa més sofisticats. Aquest, però, ja és un altre tema. Tot plegat tristíssim, sí. I això només és un petit exemple dins la mediocritat que s'ha instal·lat arreu.

Examen de literatura (o els alumnes i la mediocritat estesa)

Aquest és l'article d'avui a la web del Salvador. No m'agrada penjar el mateix aquí que allà però és que m'ha semblat indigne d'escampar. La mediocritat és el que em fa més por i més ràbia i més llàstima. I, bé, així estan les coses.

Els exàmens de literatura són testos estúpids, i com que només es tracta de posar numerets es poden enllestir amb vint minuts: saber dates exactes, relacionar obres i autors, relacionar obres i gèneres. És lamentable que en un examen de literatura no hi hagi cap pregunta de redactar, cap pregunta que requereixi una resposta escrita ni tan sols d’una sola línia. Tot dades; encara no he entès quina mena de literatura és aquesta. Donat que hi ha un examen d’aquests previst per a la setmana vinent o l’altra, avui el professor ha demanat als alumnes la seva opinió al respecte, tot preguntant què els semblaria una pregunta de redactar. I bé, per satisfer la seva curiositat, ha sotmès la classe a votació. Els resultats han estat que 4 persones volien un examen de literatura amb preguntes que exigissin una resposta amb, com a mínim, subjecte i predicat, mentre que 27 persones han rebutjat un hipotètic examen d’aquestes característiques. Per si això no fos prou indignant, els de la majoria van i argumenten que si s’ha de redactar hi ha més risc de fer faltes d’ortografia i, per tant, que el professor baixi punts. És com dir que no vols que en un examen de matemàtiques hi surtin números perquè no saps sumar. Aquesta mediocritat que s’instal·la a tot arreu i és ja la norma i no para de créixer. Dir que no vols escriure en un examen de literatura perquè les faltes baixen molts punts; a mi m’ha semblat increïble. Evidentment, com que la democràcia no és ni molt menys garantia de coses ben fetes i com calen, ni de sentit comú, el professor ha omès l’opinió de la majoria dels alumnes i ha anunciat que hi hauria una pregunta, una de sola en tot l’examen, en què caldria escriure. Una de sola.

Chapeau bas

L'Almirall va tenir la bondat d'enviar-nos aquesta cançó dilluns, dins dels i-mondays (amb un grup de gent que jo no conec ens enviem música cada dilluns per començar la setmana amb bon peu). Aquesta és genial, Barbara, chanson française, "apropiada per un dilluns de pluja civilitzada", com diu ell. M'ha semblat tan bonica que he volgut compartir-la aquí. Dilluns l'escoltava, i bé... tot plegat era ben bé això. Moltes gràcies, Capi. I chapeau bas, mai millor dit.

Est-ce la main de Dieu,

Est-ce la main de Diable,

Qui a tissé le ciel,

De ce beau matin-la,

Lui plantant dans le coeur,

Un morceau de soleil,

Qui se brise sur l'eau,

En mille éclats vermeils?

Est-ce la main de Dieu,

Est-ce la main de Diable,

Qui a mis sur la mer,

Cet étrange voilier,

Qui, pareil au serpent,

Semble se déplier,

Noir et blanc, sur l'eau bleue,

Que le vent fait danser?

Est-ce Dieu,

Est-ce Diable,

Ou les deux à la fois,

Qui, un jour, s'unissant,

Ont fait ce matin-là?

Est-ce l'un, est-ce l'autre?

Vraiment, je ne sais pas,

Mais, pour tant de beauté,

Merci, et chapeau bas.

Est-ce la main de Dieu,

Est-ce la main de Diable,

Qui a mis cette rose,

Au jardin que voilà?

Pour quel ardent amour,

Pour quelle noble dame,

La rose de velours,

Au jardin que voilà?

Et ces prunes éclatées,

Et tous ces lilas blancs,

Et ces grosselles rouges,

Et ces rires d'enfants,

Et Christine si belle,

Sous ses jupons blancs,

Avec, au beau milieu,

L'éclat de ses vingt ans.

Est-ce Dieu,

Est-ce Diable,

Ou les deux à la fois,

Qui un jour, s'unissant,

Ont fait ce printemps-là?

Est-ce l'un, est-ce l'autre?

Vraiment, je ne sais pas,

Mais, pour tant de beauté,

Merci et chapeau bas.

Le voilier qui s'enfuit,

La rose que voilà,

Et ces fleurs, et ces fruits,

Et nos larmes de joie,

Qui a pu nous offrir,

Toutes ces beautés-là,

Cueillons-les sans rien dire,

Va, c'est pour toi et moi.

Est-ce la main de Dieu,

Ou celle du Malin,

Qui, un jour, s'unissant,

Ont croisé nos chemin?

Est-ce l'un, est-ce l'autre?

Vraiment, je ne sais pas,

Mais, pour cet amour là,

Merci et chapeau bas.

Mais pour toi et pour moi,

Merci et chapeau bas...

La idea de la pròpia idea

Aquests dies llegeixo Conversaciones de Jaime Gil de Biedma, una col·lecció d’entrevistes i converses amb el gran poeta. Pàgina rere pàgina m’adono que és mentida la idea de la pròpia idea; és a dir, que no és gaire encertat, per fals, el concepte de l’opinió personal. Quan parlem sobre qualsevol tema no fem sinó repetir coses que hem sentit d’algú a qui admirem, i així el que expressem no és res més que la idea d’algú altre, potser amb algun matís, però mai la nostra pròpia idea. Quan escric intento copiar els escriptors que em fascinen, potser faig una barreja de tots ells, i mai és meu el que escric. Només matisos, petites pinzellades dins d’una rendició de reverència. I bé, tot això venia del fet que Gil de Biedma és el poeta castellà que més admiro i ara, llegint les seves opinions, tinc la sensació que el que ell pensa és el que jo penso de fa molt de temps, que una idea determinada seva és també meva de manera automàtica quan la llegeixo. Evidentment, a partir d’aquí construirem, amb més o menys encert, la nostra infrastructura, però hi ha la influència a cada frase i això no m’avergonyeix. El que diem podrà ser més o menys normal, més o menys atípic, però les idees mai són nostres. Potser el mestre Gil de Biedma també va copiar alguna cosa d’algú altre en el seu dia, potser d’idees genuïnes n’hi ha ben poques i tota la resta són aspres boscos de matisos que perduren o moren adormits. I bé, massa vegades em sembla no entenc gaire res, massa vegades no sé ni copiar, i també massa vegades no faig res més que embrutar els genis quan pinto matisos a les seves opinions, pedanteria.

Sombra del paraíso (Resposta de Gabriel Ferrater al qüestionari Auden)

PAISAJE: Una estrecha faja costera: lomas ásperas cayendo en una llanura de tres leguas de ancho como máximo, y el mar.
CLIMA: El mediterráneo, tal vez con un poco menos de calor al aire libre y de frío dentro de las casas.
ORIGEN ÉTNICO DE LOS HABITANTES: ¡Oh!, ninguno definible: el grado máximo de exogamia, y que nadie pueda descubrir virtudes raciales.
LENGUA: Dos, una para los hombres y otra para las mujeres. Para los hombres, algo así como el vasco o el finlandés. Para las mujeres, el catalán me resultaría lo más cómodo, pero cualquier lengua romance me sirve. La comunicación entre los dos sexos, mediante una escritura ideográfica.
PESOS Y MEDIDAS: Me da igual. Pero que en las tiendas no tengan costumbre de hacer trampa: desconfiar me fatiga.
RELIGIÓN: Un antiquísimo libro sagrado, en escritura indescifrable.
DIMENSIONES DE LA CAPITAL: Mi faja costera no admite una verdadera capital. Podríamos poner el gobierno en una isla, a la que sólo fuera un barco por semana.
FORMA DE GOBIERNO: Cantonalismo. Pero yo, naturalmente, sería extrangero, y mi país no tendría allí representación diplomática.
FUENTES DE ENERGÍA NATURAL: Mal explotadas. La imaginación de los habitantes, llena de míticos proyectos de canales y embalses y minería.
ACTIVIDADES ECONÓMICAS: Corporales. Quiero decir, emigrar e inmigrar muy a menudo.
MEDIOS DE TRANSPORTE: Un tren eléctrico muy puntual. Aviones para el extrangero. Ningún automóbil. Las mercancías, en carros.
ARQUITECTURA: Un par de monumentos herrerianos o palladianos. Por lo demás, casas bajas de piedra, de color muy variable, según la geología, que se confundan con el suelo.
MOBILIARIO Y AJUAR DOMÉSTICO: Japonés: habitaciones muy vacías. Una piscina al lado de cada casa.
INDUMENTARIA: Blue-jeans y desnudez frecuente. Los funcionarios, en uniforme de académico francés.
FUENTES DE INFORMACIÓN PÚBLICA: Epistolares, o sea muy malas para el presente pero buenas para el pasado, y qye haya una gran escuela de historiadores.
MONUMENTOS: En los cruces de carreteras, grandes plazas con fuentes al estilo romano.
DIVERSIONES PÚBLICAS: Guerras civiles con ejércitos mercenarios, para que resulten incruentas, como en la Italia del siglo XV. Si la gente necesita ejecuciones capitales, que sea abolido el impuesto sobre la renta, y que se aplique la pena de muerte a todo el que sobrepase cierta cifra de fortuna.

1964

Diamonds

A partir d'ara podeu veure a Minuts de glòria Diamonds on the soles of her shoes, de Paul Simon, en un concert a Àfrica l'any 1987. Avui dedico aquesta cançó a la meva marona, que és el seu aniversari i, a més, fa uns quants anys i un dia que va tenir la paciència de portar-me al món. Ella va ser, també, qui primer va descobrir-me el vell Paul.

Cau la tarda a Nova Jersey

És potser Setmana Santa, com ara, una Setmana Santa de fa no gaires anys. Hi ha una noia que ha fet seus tots els racons del món i ha viatjat per tot arreu sense res més que uns pocs dòlars a la butxaca i tota la il·lusió al cor i al traç de les seves passes. La infància la va viure a Bèlgica, i és belga però també pertany a la nació més gran del món; el seu pare un dia es va fer a la mar, potser per amor, i sortint del Nou Continent va instal·lar-se al cor de la vella Europa. Avui la noia s'ha fet gran i té un passaport americà a la bossa i una tarda per vagarejar, sola, pels carrers de Nova Jersey. El cel és platejat, i des de l'altra riba són també platejats els gratacels de Manhattan aquesta tarda. Passeja per Nova Jersey sense cap més plaer que el de les coses ben fetes, que el de l'esforç que ha costat ser avui a la gran nació. L'asfalt es tenyeix d'aquell color de vespre que cau damunt les ciutats quan el sol se'n va a dormir, i no és gaire la gent que queda al carrer a aquesta hora. La noia porta tot el dia caminant sense parar, sense rumb fix, i pensa que li aniria bé seure una estona en un bar i prendre alguna cosa. Tria el primer que troba, de vidres no bruts però sí una mica vells, i malgrat que aquest lloc potser no és ni de llarg el millor de la ciutat, hi ha alguna música que la pren tota. No s'ho pensa més, entra, i entre el fum del tabac i a través de la llum tènua de les bombetes quasi foses intueix el rostre del més gran, del millor, de l'insuperable, del primer geni dels EUA i potser també del món. És Bruce Springsteen tocant folk americà amb els seus amics en un bar de mala mort al bell mig de Nova Jersey. Pete Seeger, potser, Déu sabrà quina música és exactament aquella meravella. Bruce Springsteen com qualsevol altre, Bruce Springsteen envoltat de gent, Bruce Springsteen sense cap altre pes que el de les tardes que llisquen suaument a la Terra Promesa. I aquesta història podria no ser certa, però també podria ser mentida que el Boss és el millor de tots els temps i tots sabem que no hi ha res més a prop de la veritat.

Avui

Dia estrany. Em llevo tard, tardíssim, dino i em disposo a anar a comprar cd's. Feia dies que necessitava música nova: Brel, la Sonata de Liszt que va interpretar el Xavi al concert (l'única de Liszt, de fet), Les Variacions Goldberg a càrrec de Glenn Gould, Torna Aviat del Llach, You're the one de Paul Simon, Sonates per a cello de Beethoven per Jacqueline du Pré, L'Holandès Errant del Gran Mestre (no, no la tenia sencera), Duets de Rolando Villazón i Anna Netrebko. I La gran rutina de Valentí Puig. Sort de la paciència de la Pitu, sort que no plovia tant com ara, sort que duia prou diners. Encabat baixem a la Catedral amb la Dern, però ens la trobem tancada com l'exposició que preteníem veure després al Palau de la Virreina (és dilluns!). El taxista d'aquesta tarda ha estat el taxista més sensacional que he vist mai; la Dern ha tingut la genial idea de gravar-lo i espero poder penjar el vídeo del trajecte d'aquí a pocs dies. Sopem amb la Pitu, el David i la Júlia a casa de la primera, i com sempre ens falta al respecte i arriba descaradament tard. Després sona Brel, les cartes damunt del marbre, i la cadència de la cançó es confon amb els trons brutals de fora, amb el nostre riure desmesurat. Amb la tempesta d'avui ha estat un miracle arribar viva a casa, i bonic. El temps ha engegat a rodar tots els meus plans per demà però sóc aquí, encara, i puc explicar el meu dia que suposo que no interesserà a ningú. Comença l'hora blava i tota aquesta música per devorar. Visca.