La música i el III Reich

"La voluntat de crear és la mateixa que la de sobreviure"

V.Ullmann

Fins allà on siguis (Carta al meu avi)

Sovint enmig de la ràbia, de la ira que m’encén i cala foc allà on trepitjo, apareixes tu com el Déu que fa uns anys era entre nosaltres i un dia va marxar, sempre amb aquesta raó tan teva i la bondat infinita que ho abastava tot prescindint dels teus esforços per passar desapercebut. Véns tu i des de l’altar de sempre em tranquil·litzes i em dius que cal anar lluny, que només el fet d’alçar el vol ja serà la meva petita venjança davant d’això que avui m’exaspera, davant de la misèria que és arreu des que vas marxar. És potser el meu deure rabiós enlairar-me per poder seure, entre núvols, al teu costat algun dia. Sí, si ara fossis aquí potser res de tot això no hagués passat, però la teva mirada atenta i la raó ja no són tan a prop com abans i avui no puc fer sinó evocar-te entre paraules, petits i grans esclats de tu rere els meus actes i la teva figura de pare cada vegada que, com ara, les coses no van del tot bé. De sobte penso que potser és així com m’hauries volgut, que tal vegada és aquesta la noia que volies veure créixer, i m’omplo d’orgull quan algú em diu que m’assemblo a tu o m’explica les coses increïbles que vas anar teixint amb el temps, la teva magnífica orquestra d’aleshores, el teu nom com un bocí d’institució que avui venero i intento fer cada vegada més gran. No et vaig conèixer prou, potser, i crec que tampoc vaig saber mirar-te més enllà del respecte que m’imposaves cada vegada que a través de llibres i records entrava al teu despatx per dir-te hola. Però avui ets amb mi, ets amb mi molt més que en aquells dies, i convocar-te a les pregàries o evocar-te entre el desconcert que és la meva vida fa més pla el meu camí i més dòcil la bèstia que duc a dintre. Véns tu com sempre i de sobte, véns tu a bressolar-me totes les nits i des de molt lluny em dius que ets molt a prop i que puc comptar amb tu. Et tinc, em tens, des d’on sigui, i per tu aquest vespre és només l’aigua que converteix en cendra el que era el foc de la meva ira desbordant i de la meva decepció. Si encara fossis aquí tot seria diferent, però avui cavalquem junts, tranquils, i véns a tot arreu amb mi. El teu nom és encara la meva fragilitat i es diuen com tu totes les alçades, Papie.

De tornada

Ja torno a ser aquí, després d'una visita fugaç a Aalborg, Dinamarca. Han estat menys de 24 hores, però he tornat reafirmant el que vaig escriure el desembre passat, quan vaig visitar la capital:

Dinamarca és un conte que s'ha de polir. Les paraules que el formen lliguen perfectament les unes amb les altres, però falta aquesta harmonia, aquest principi de llaç. La tendresa hi és tota i la delicadesa per canalitzar-la s'ha d'acabar de perfilar. S'hi endevina una escultura bellíssima, i cal acabar d'escolpir-la per poder apreciar-ne la plenitud. Un bon retrat de tot això és el Tivoli, un parc de conte al bell mig de la ciutat. Les botigues, els llums, els camins, tot està fet d'una manera fidel a les tasses d'Alícia al País de les Meravelles. Hi ha algunes atraccions, poques, que fugen de la vulgaritat i no desentonen gens amb el dibuix que tracen tots els llums de Nadal perfectament combinats que no pequen de cursis. A tota la ciutat s'hi endevina l'ombra d'Andersen, per a mi el millor autor de contes de la història, i és així com d'una manera o d'una altra tots hem crescut amb Dinamarca. Del dolor provocat per la 2ª Guerra Mundial n'han sabut treure profit, i en lloc d'haver-ne fet una derrota n'han construït una branca del seu orgull nacional. Encara ara, quan celebren l'alliberament de Dinamarca, envien fulles a Noruega en senyal d'esperança i posen una espelma a les finestres o fan fogueres als carrers per simbolitzar l'adéu a la foscor que l'horrible toc de queda els havia ficat al país i a les cases. D'altra banda, és cert que els impostos són altíssims, però suposo que es pot arribar a entendre si tenim en compte que allò és un Estat del Benestar com cal, un Estat del Benestar de veritat. Sense cues, sense males cares, i sense allò del vuelva usted mañana. Il faut remarcar, també, la monarquia danesa. És més que digna d'ésser mencionada. Bé, la reina actual, Margarita II, és de tot menys danesa, amb la qual cosa m'atreveixo a assegurar que la raça danesa està en perill d'extinsió. Però diuen que és la monarquia més antiga del món. Bé, no sé si la més antiga del món però, pel que fa al savoir faire, és sens dubte una de les millors d'Europa, després naturalment de l'anglesa. Un vespre vam anar a l'òpera nova que han construït a l'altra banda del port. Recorda una mica a la Bastille de París, però el cert és que, en això, els francesos queden bastant per sota; i ja és ben sabut l'èxit del disseny danès. Vam anar a veure Svanesøen (El Llac dels Cignes). La llotja de la Reina és ben senzilla i elegant, i durant els primers instants la incògnita entre la plebs fou l'assistència de la Reina. Després d'aquell moment que ens agrada tant, que és quan l'orquestra afina i el concertino dóna el la, la porta s'obrí i en sortí la Reina, impecable, envoltada de dos servents també molt polits. En el moment que la Reina posà un peu a la llotja, el teatre sencer s'abocà al silenci per aixecar-se amb gran solemnitat i esperar el gest d'aprovació de la monarca que indica que ja poden tornar a seure. Els 5 segons que durà el gest van ser gloriosos i serviren per reafirmar allò ja tan meu de les reverències i la profunda admiració per l'aristocràcia de debò. I el ballet i el fred foren esplèndids, i 5 milions de persones riques en un país petit i amb una llengua minoritària no deixaran mai de fascinar-me.

(...)

Les bromes d'Esquerra no tenen cap gràcia i en un país normal els costarien molt cares. Demà seré a Dinamarca, un país de debò que molt envejo, amb la qual cosa no podré penjar res. Aquests viatges tan curts tenen alguna cosa de fugitius que em commou, un petit desig de creure que lluny de casa tot plegat es veu millor. Tornarem dimecres a la tarda amb un petit article, reprenent la idea d'actualitzar cada dia aquest espai (no com la setmana passada, per vergonya meva...).

Un núvol blanc

Penjo avui a Minuts de glòria la interpretació d'Un núvol blanc, dissabte a Verges. Aquesta va ser una de les poques cançons que em van sorprendre. Prometo no parlar mai més d'aquest concert, o almenys això intentaré: va ser molt bonic però diria que em va fer massa mal. Repasso avui com d'habitud totes les cançons de Llach, i m'adono que n'hi ha moltíssimes que parlen d'adéus i de marxar. Un núvol blanc, Amor particular, Que tinguem sort, A cavall del vent, Al teatre, Alè, Adéu-siau, Arran de terra, Cançó d'amor, Cant de l'enyor, Et deixo un pont de mar blava, Ens veiem a Folegandros, I tanmateix, La joia, Vida, Si arribeu, Vaig i vinc, Si un adéu d'amor,... o potser sóc jo que visc en un enyor permanent. Casualment, el meu ídol deixa els escenaris i dos dies després jo deixo la dansa.

Només així, em deixo que tu em deixis;

així només, et deixo que ara em deixis.

Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre

i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.

Molt blanc...

Verges

Quan em mira als ulls li dic que no és veritat que marxi. I mentre movent el cap desvia la mirada cap a una altra banda, esbossa un somriure i murmura, tímid, que no.

José Bové

A les presidencials franceses s’hi presenta un home que es diu José Bové que em té completament fascinada. Defensa els drets diguem-ne “agraris”, fou expulsat del lycée per negar-se a rebre classes de religió, es reuneix amb Evo Morales i fa tantes coses i diu que ha participat en tantes més que ja no sé quina mena d’esquerra és la seva. Per a resumir tot aquest desgavell, es proclama de l’esquerra antiliberal (i ja em diran quina esquerra hi ha que no ho sigui), mentre que de tant en tant (força sovint, pel que es veu), es dedica a cremar McDonald’s i altres institucions que ha donat l’esplendor d’Occident. I bé, el fet és que ha estat empresonat diverses vegades i té no sé quin cas pendent de sentència que potser no li permet dur a terme la seva campanya electoral. De fet, fins fa poc es dubtava que pogués presentar-se a les eleccions. Però aquí el tenim, disposat a tot, amb el seu bigoti estil no sé ben bé què, com a candidat a la presidència de França. Entenc que en aquest país és legal presentar-se per ser president i carregar amb un munt de processos judicials a les espatlles al mateix temps. José Bové és considerat el “líder agrícola de l’antiglobalització”, altrament anomenat “l’homme nature” o “José le paysan”. Reconec que, vist el panorama, no sé quina és ben bé la ideologia que defensa, però el poc que en conec em sembla tan graciós com estremidor. 12 partits, la majoria dels quals d’esquerres, i excepte el trio Ségo-Bayrou-Sarko, tota la resta em semblen molt sonats. Però si José Bové és un personatge inversemblant, Philippe de Villiers quasi el supera. Intentaré explicar-ne alguna cosa properament. La política francesa cada cop em diverteix més.

Diaris i superjò

Enterrats als racons més desconeguts dels meus calaixos l’altre dia vaig topar amb els meus diaris de quan tenia 7, 8 i 9 anys. Amb una vergonya ja habitual per tot allò que vaig escriure un dia i em sembla que té molts anys, vaig començar a passar les pàgines que s’havien mantingut tancades amb pany i clau. I poc a poc va ser com anar descobrint-me, jo amb 7 anys i una mala llet descomunal i un egoisme encara més esfereïdor. La innocència i suposo que també en certa manera la bondat eren a cada línia, però els atacs als amics (molts dels quals són encara ara grandíssims amics) no pretenien passar desapercebuts. Paraules feridores i un ànim insistent de fer passar els meus interessos per davant de tot. Ara veig que aquells diaris, secrets i amagats al fons dels calaixos, eren el “zitti, zitti, moviamo a vendetta” que discretament va portar la batuta de la meva vida durant molt de temps. Una escriptura quasi automàtica que ara m’és impensable, i em pregunto si en el fons sóc tal i com diuen els meus diaris de fa uns anys. Suposo que tot plegat tracta de l’”allò” que deia Freud, les meves pulsions més violentes reflectides sense complexes sobre el paper, la plena desvinculació del superjò. No sé si és així com sóc encara, però els que em van conèixer diuen que era una bona nena a qui agradava manar i que no se li escapés res. Sigui com sigui, la “repressió” del superjò crec que ha funcionat correctament, i estic contenta que un sistema de valors que ara estimo s’hagi endinsat en mi sense problemes.

Cambra de la tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?"
Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentesles fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Gabriel Ferrater

Precs de guerra

Les pregàries ofertes en temps de pau son converses silencioses, reclamen amor o desempallegar-se d’amor en invocacions privades. Però tot això ha canviat ara, se n’ha anat com la memòria a partir del dia abans dels focs. La gent té gana, està ansiosa per la veu de Déu. Escolta llunàtics i mentiders, precs de guerra pronunciats en cada llengua, per a cada família dispersos i trencats. Perquè no pots caminar de bracet del Sant si ets tan sols un home decent o mig decent, fins i tot. No, no pretenc ser un cervell amb un genial pla de comercialització: només intento un toc d’atenció a alguna saviesa, fins i tot un petit bocí faria el fet. Vull netejar el meu cor d’enveges i alliberar la meva ànima de ràbia abans no comenci a sentir... Corren temps difícils, temps durs. Però tothom ho sap tot dels temps difícils. El fet és: què penses fer? Ploraràs? Cridaràs? Lluitaràs? Intentaràs reorganitzar-te? Però quan les ferides són prou profundes i això és tot el que podem aguantar, ens abriguem en la pregària i la pregària és el nostre millor abric. Una mare murmura, crepuscle, s’apropa als seus nadons. Ulls de son, petons a l’espatlla, paraules plenes de promeses maternals. Per foragitar la desesperació, envia una pregària de guerra. Aquest capvespre, potser Jahvè se l’escoltarà. Finalment, i d’una vegada per totes.

Avui recupero una traducció no gens literal de Wartime prayers, de Paul Simon. La vaig publicar a l'agost en aquest mateix espai, quan a penes feia un mes de la inauguració del blog. Un petit cant a l'esperança.

Cant de l'enyor. 6 dies

Com cada diumenge, avui toca renovar l'apartat de Minuts de glòria i penjar-hi un vídeo musical nou. I ho faig amb Lluís Llach, Marina Rossell i Maria del Mar Bonet cantant el Cant de l'Enyor.

Falten només 6 dies pel darrer concert del Llach, i també només 6 dies per a la meva immersió més profunda en la tristesa. Tot el que en podria dir seria massa poc.

Sopar

A vegades he de sopar en un restaurant xinès, i crec que només he anat a aquesta mena de llocs 4 o 5 vegades a la meva vida, a tot estirar. Pel Ferran, que avui era el seu aniversari, sóc capaç de qualsevol cosa; però bé, si Xina ens acaba envaint serà un grandíssim desastre per a la Humanitat. No vull saber què és exactament el que aquesta nit ha anat a parar al meu estómac, i suposo que és molt millor no saber-ho. Per sort, després hem pogut tornar a la civilització, un gintònic britànic i d'ordre, música en anglès i cambrers catalans (tot i que sociates com el Billy, a qui malgrat tot estimem molt). Ha estat el retorn al món lliure havent hagut de patir coses insofribles. Però hi tornem, com sempre, i acabem al mateix bar, també els de sempre, cadascú amb la seva copa habitual i parlant potser sobre els temes de sempre amb música normal de fons. Ja sabia que era una amant dels rituals, però avui després d'aquest restaurant he pogut reafirmar-me, una vegada i una altra. Sóc a casa d'hora, escric això i llegeixo, i tot és tranquil i més dolç que mai. Avui he sopat en un xinès de mala mort però el Ferran ja té un any més, he sabut que el primer concert d'Amani serà el 17 o 18 de maig i les copes del nostre petit bar han tingut el mateix gust de sempre. Podríem dir, doncs, que el sentiment de barbàrie s'ha esvaït i que el patiment ha estat recompensat. I estimem els rituals, Occident, el món lliure.

Amani

Sembla ser que ja tenim data per la primera aparició en públic d'Amani, el grup integrat pel Ferran, el Víctor i el Mayol, entre tants d'altres. I bé, el nom és terrible (vol dir pau en swahili), però la única cançó que he pogut escoltar, Trist record, és preciosa. No sé on arribaran ni si faran carrera, però la il·lusió, la força, la poesia, tot hi és sencer i preparat per alçar el vol. El Ferran mai ens vol dir a qui va dedicada, i espero que ens ho expliqui d'una vegada al primer concert. Mentre quedi gent com ells, amb ganes de donar aire nou al nostre panorama musical i de despertar la llengua la supervivència de la qual tan sovint ens preocupa, us puc assegurar que res no morirà mai. Quan ens pensàvem que ho teníem tot perdut, que ja no podíem fer res, escoltem Trist record, ja tard, entre el fum, i la veu del Ferran i la guitarra del Mayol amanseixen totes les feres i fan més agradables tots els camins. Són ells, disposats a tot, llevant-se a quarts de vuit d'un diumenge si cal per assajar i llançar a l'aire, ben amunt, tots els seus desigs. Els acords de Trist record, la veu del Ferran, i tot lliga i és suau, a la matinada. Un dia em despertaré i hauré somiat que tot el que m'envolta em farà algun cop feliç.

Espiral

Winston Churchill deia que només et pots fiar d’aquelles enquestes que has manipulat tu mateix i, com sempre, no li faltava raó. Aquests dies rebem sondejos diaris de les properes eleccions franceses, i l’aparició inesperada de Bayrou ja no només fa tremolar els socialistes. El fet és que, si els sondejos donen la victòria al candidat X, encara que no sigui aquesta l’opció preferida per una majoria dels votants, el candidat X és qui acabarà guanyant. Els electors triaran la papereta d’un d’aquells que diuen que es disputaran el primer lloc, vot útil, i així, malgrat que les dades publicades per les enquestes hagin estat falses, s’acabaran complint. És l’espiral inflacionista, una d'aquelles coses que crec que ens passen una mica per burros. Avui ho parlàvem a economia, i suposo que alguns lectors d’aquest blog, grans entesos del tema, ho sabran explicar molt millor que jo. Però m’ha semblat curiós, després ho hem comentat a la classe de francès (la qual, darrerament i amb les eleccions a sobre, s’ha convertit en una classe de política francesa), i ara m’he recordat de Sir Churchill, del grandíssim Sir Churchill. L'espiral inflacionista té també la seva part de literatura, la seva moral, i és que el que creiem i les mentides sempre acaben convertint-se en veritat.

A través d'una sonata, o l'amagada grandesa de Xavi Pardo

T’asseus davant del piano, un preciós piano de cua en un lloc perdut i en una hora perduda. Haydn, Beethoven, Liszt, presentes el repertori, respires fons, i comences a tocar. Sé que aquest concert és per a tu un gran repte, gens fàcil, i que vols demostrar-te a tu i al món que ets capaç de fer les coses més increïbles, que siguin teves totes les notes, encara que suposo que mai ens ho diràs. Els teus dits van frenètics d’una banda a l’altra, i la teva música és un immens cavall desbocat que cavalca incansable i vola de tant en tant, crec que molt més de tant en tant del que et penses. Creus, em sembla, que no tens prou talent, però escolta la música que toques, seu a la cadira on jo ara sec i t’adonaràs que ets un veritable geni. Tot el que ens has ensenyat, tot el que he estimat gràcies a tu: t’asseguro que això no ho fa qualsevol. I ara toques, ens expliques el món a través d’una sonata, i és la més bella de les literatures tot allò que dius quan ens parles d’aquests compositors i de la música. Potser no t’ho sembla, i fa poc que ens coneixem, però he crescut amb tu, he crescut com ara creix el so del teu piano, i m’he fet més forta, però també més humana. Quan arribo a casa encara em sembla molt més increïble aquest concert, i potser no està bé que t’ho digui jo, però escolta’t com t’escolten els altres, com t’escolta el món, i t’adonaràs de la grandesa del teu talent. Un dia Déu et va adjudicar un geni, no pots fer res contra això. I jo t’escolto, corpresa i molt lluny d’aquesta sala, mentre imagino cels on sona la teva música i tot té la poesia de quan hi ets. On sigui, quan sigui, potser és que no has nascut al millor lloc ni al millor moment, però escolta el teu talent, sent-lo, fes-lo teu fins al final. No sé on vas ni què t’espera, i potser no està bé que ho digui jo, però Déu et va assenyalar un dia i ara portes amb tu un geni. El teu geni, i per sempre.

Aniversari

Aquest matí he llegit al diari que avui fa 124 que va morir Karl Marx. No és que m'agradi celebrar la mort de ningú però, és clar, ja m'entenen, oi? M'agradarà veure quines celebracions es fan l'any que ve, que ja en seran la xifra rodona dels 125. En fi, una petita curiositat.

Orgullosa

Des que vaig néixer que tinc nacionalitat suïssa, dos documents d’identitat i un de sol cada vegada que me’l fan ensenyar. Contra la vergonya de país que tenim, contra la misèria de ser espanyola amb aquest carnet que és un tros de paper plastificat, el meu únic passaport, suís, ara per ara. Gràcies a Déu la nacionalitat d’aquest meravellós país és hereditària, i per això malgrat que mai hagi viscut allà ara duc una petita joia al moneder que porta darrere la immensitat d’una terra on hi conviuen harmoniosament més de quatre llengües, la democràcia més sòlida del continent i probablement del món: referèndum pel projecte de tramvia que passarà per tal i tal carrer de la ciutat de Ginebra. L’orgull de no ser ben bé d’aquí, la certesa de tenir una terra que m’acollirà si mai ens cal exiliar-nos. Un 1 d’agost de 1291 representants dels tres cantons originaris, Uri, Scwyz i Unterwalden signaren la Carta d’Aliança, donant lloc així a la Confederació Helvètica. I avui, tants i tants anys després, cada primer d’agost la meva àvia em telefona per recordar-me que avui és la nostra festa nacional i explicar-me una vegada més la història del nostre petit i alt país. Orgullosa de, a la meva manera, ser d’una terra on la llibertat és la primera màxima i l’esforç de tots ha fet possible ser tan i tan grans. I que no emprenyin, que la vella i atrotinada Europa no jugui a seduir-nos, lliures de nosaltres. Uns valors, una fe, un país que avança i cavalca incansable cap a la llibertat. I sempre molt més, i sempre molt més lluny. Una immensa llum d’esperança i una gran vela blanca que salpa tots els mars quan aquí naufraguem. Una gran vela blanca quan derrotada puc pujar a dalt de tot i albirar tots els oceans, i respirar. Vive la Suisse!

Corella once again

He trobat un altre vídeo d'Ángel Corella ballant Le Corsaire que ja he penjat a l'apartat Minuts de glòria. És increïble, increïble. Les pirouettes i el seu somriure parlen per sí sols.

Per fi

Ahir per fi va tornar a obrir el temple, després de gairebé dos mesos sense parets mil·lenàries acollint les nostres oracions. Avui hi vaig sola i res no ha canviat, avui he pogut tornar a casa. Escolto, prego, i només algun plor de nen petit podria trencar aquest diàleg, aquesta reverència de saber-se emparat per sempre més davant d’aquest altar. La capella del Santíssim continua atraient totes les meves mirades, preciosa, cridant-me en silenci. Dos mesos sense aquest bressol, dos mesos de perdre’s en algun lloc que mai no és el correcte. I avui hi tornem, feliços, en un diumenge qualsevol. És cert que els dubtes persisteixen, però què importa? Ara som aquí i això és la nostra fe, el llarg viatge, l’esperança, acabar sempre tornant a casa. Parlen de Moisès al llibre de l’Èxode, Si no us convertiu tots acabareu igual. I és ben bé això, siguis d’on siguis, creguis en el que creguis, deixar de pregar sempre és un error. Els que no hi creuen no saben el que es perden. Perquè ara som aquí dins, sols en el fons però amb algú allà dalt que ens escolta, retrobats, feliços, esperançats malgrat tot. Són tants anys i és tant el que hem patit que ja ningú podrà tombar-nos, i no és cap exèrcit sinó només un pilar ferm i impertorbable projectat a l’eternitat. Amunt, ben amunt hi haurà Déu, sempre, creguis en el que creguis i per molt que ara vulguis fer veure que no ets d’aquest món. I avui ha tornat a obrir el Monestir i per fi hem pogut tornar a casa, tot i encara no haguem arribat enlloc. Per fi hem tornat a respirar l'aire del refugi, l'alè de la minuciosa llum en l'amplitud de la nit que tanta por pot arribar a fer-nos. Abaixem el cap, i agenollem-nos.

Mites i mentides

Bé, quasi tots els mites al voltant de Mozart són mentida, però tant me fa. Vull dir que no és important que sigui veritat, sinó que sigui bonic. Un bon dia em van explicar que la causa de la seva mort no era cap altra que el reuma (des de quan els Déus pateixen malalties tan terriblement mundanes?). Suposo que, com ja vaig explicar a l'article Ferrater i el destí final dels genis no sé quin dia exactament, és la contrapartida. I sí, humanitzar és molt més dur que idealitzar, i també molt menys bonic. Ara fa poc he llegit Retratos (con flash) de Jaime Gil de Biedma, de Luis Antonio de Villena, i m'ha agradat però ha estat terrible, terrible la narració de la mort d'un geni que de sobte arriba i se'n va com si fos qualsevol cosa. La resta no m'ha sorprès, ni sobtat, ni espantat, però les últimes pàgines són horribles i fereixen, i la mort d'un geni sempre és, en certa manera, molt més dolorosa. Gil de Biedma va morir el mateix any que jo vaig néixer, potser tres mesos abans que jo nasqués. I ens quedaran els seus llibres, i els devorarem tots, però mai sabrem exactament quina era la cadència, quin gust tenien les coverses amb ell o com era el seu riure. No ho sabrem mai, i potser això també alimenta el mite i és alhora el preu que hem de pagar i el nostre gran abisme. El Rèquiem de Mozart o Las personas del verbo intactes, vius, cridant-nos com un reclam que no se sap d'on ve exactament i encobreix tota la dolçor de la mentida, molt més enllà d'unes notes o duns versos.

Rèquiem*

És l’any 1791, mes de març, falta poc perquè Constanza doni a llum i el geni és a punt d’oferir al públic vienès el que serà un dels seus darrers concerts públics. No fa gaire que va morir el pare i no n’hi ha prou amb posseir el talent més descomunal de la història per viure com voldria, o com mereixeria. El gran músic no fa sinó repassar obres ja enllestides i esperar nous encàrrecs que el treguin de la misèria quan de sobte un home pica a la porta de casa, tot tapat i vestit de negre. Encarrega un rèquiem, i és tant urgent que li paga una part per avançat i li diu que tornarà d’aquí a un mes. Però a la Cort aviat voldran una altra òpera, i La clemenza di Tito serà l’única esperança a què l’austríac podrà aferrar-se per revifar la flama. Hi treballa, hi concentra tot el seu talent, s’hi esforça molt i només ell sabrà el que li costarà acabar-la. I quan ja quasi ningú es recorda de l’home misteriós, aquest apareix just abans que el músic pugi al carruatge que l’ha de dur a les festes per a les quals ha composat la darrera òpera. Hi insisteix molt, necessita el Rèquiem sigui com sigui, i aquesta reaparició torna a fer trontollar Mozart, que amb una certa por enceta l’obra que l’ha de dur al final. S’obsessiona, cau malalt, i s’adona que en realitat no està escrivint res més que l’himne de la seva pròpia mort. Potser el desconegut era un missatger del destí, el destí que picava a la porta de casa seva per recordar-li que aviat li arribaria l’hora. Mozart composa, composa sense parar, però el temps no s’atura i encara menys per a ell. Introitus, Kyrie i Dies Irae seran tot el que podrà completar abans que l’ànima comenci a deslligar-se del cos i la mort acabi d’instal·lar-se a casa. Però no pot morir sense haver acabat el Rèquiem, el seu propi Rèquiem i l’única manera de marxar per la porta gran amb la satisfacció d’haver donat grans meravelles a la Humanitat, però sobretot a ell mateix: El Rèquiem, el Rèquiem i la dignitat serà retornada i el món sencer podrà rendir-se als seus peus. Tres seccions senceres i algunes més, fins al Confutatis o potser el Lacrimosa, a mig fer. Algun deixeble posarà algun dia la nota final a la gran composició, però Mozart morí al llit i ningú va anar a l’enterrament. És mentida que Salieri l’enverinés, és mentida que l’home de negre fos un enviat del destí, és mentida que el matessin els maçons emprenyats perquè havia destapat el secret, són mentida la major part de les coses que s’han dit d’ell. Però el cert és que, el dia que el van enterrar en una fossa comuna, a Viena plovia com mai i se sentien, entre trons, les notes del seu Rèquiem. Ple de força, de poder, amb la solemnitat que arriba al cel i omple tots els recons de la Terra. Déu ara acull l’ànima del geni, amb qui admirarà la bellesa que un dia va crear mentre ressonen arreu els primers compassos del Confutatis. Que sigui aquesta, si us plau, la música de la nostra mort.

17 i 3

En vam odiar molt, de fet crec que els meus millors amics d'ara són els que més vaig odiar fa un temps. Són ja 10 els anys al teu costat i això, Ra, són molts dies. Són viscuts amb tu els records més bonics que puc guardar, i ja saps que la meva memòria, quan es tracta de temps remots, és massa selectiva. Et recordo a cada minut, cada petit viatge que hem fet juntes. I tu sempre aquí, silenciosa, amb aquelles mirades clares tan teves que amaguen tantíssimes històries encara mai vulguis admetre-ho del tot. Hi ha hagut coses que no t'han agradat gens, però també és cert que no saps enfadar-te. Passi el que passi sempre acabes tornant, i la veritat és que no vull ni pensar com seria no tenir-te. L'Ametlla, Arcachon, el poble on no m'has convidat mai, tot són llocs que amb el temps han passat a dir-se com tu. Les variacions del teu nom són infinites, tant que sovint oblido com et dius en realitat i apareix només la teva cavallera rossa i el teu mig somriure maliciós, sempre disposat a no explicar alguna cosa. A tu no t'ho sembla però amb el temps n'hem après molt, de tu. I jo et demano disculpes si algun cop t'he pogut ofendre, i sé que ha estat així. Tu i jo, sempre, condemnades a estimar-nos després de molts anys d'odiar-nos que de fet segurament no en són tants però a mi em semblen un abisme. I avui ja en fas 17, sí, però estic segura que els teus 50 també seran juntes, tu i jo. I avui és teu i només teu, com ho som sempre tots els que demà vindrem perquè ens recordis que això és casa teva. 17 anys que fa que el món et té, com et tenim nosaltres si ens deixes estimar-te. I tot el que podria dir-te seria només vent si no et sabés sempre amb mi. Deixa'm dir-te, doncs, tan sols 3 coses: Gràcies, per molts anys i t'estimo. Sóc ben teva.

Celebració del dia de la dona treballadora

Hola, què tal?

Un dia com avui

8 de Març de 1897: Neix un geni.

Gràcies

Deu fer ja uns 8 mesos que plena d'il·lusió vaig encetar aquest blog. Al principi em semblava que escrivia només per a mi, però ara els lectors que tenen la paciència de llegir-me han anat augmentat i és més i més creixent el meu compromís. A vegades em pregunto si escriuria si no hi hagués ningú que em llegís, i suposo que la resposta és que no. Ara ja tot el que passa en mi s'acaba convertint en text, inevitablement, d'una manera o altra, mentre que les poques coses que mai no surten em limito a pensar-les. D'altres queden anotades en forma de petites frases a la llibreta que em va regalar el David i que sempre porto amb mi. Però molt sovint amb això tampoc en tinc prou, i fins i tot allò més amagat i més remot un dia qualsevol i quasi sense que me n'adoni passa a ser literatura o, com a mínim, un intent: munts de paraules enllaçades les unes amb les altres, de la manera més bonica que sé i que puc, provant de tenir un sentit. Sempre que puc copio, i de fet tot ja està inventat i poca cosa més que no sigui jo mateixa, el món a través meu, puc aportar a allò que escric. Potser massa vegades he dit que no crec que mitificar sigui un crim, idolatrar fins i tot. De fet, i com diu el Xavi F., és molt més dur humanitzar que idealitzar, i al meu entendre també una mica menys bonic. Bevem dels mites a tothora, bec dels meus mites, de les cançons que he estimat o dels poemes que he llegit, i no crec que això m'hagi de fer cap por. En fi, que amb tot vull donar les gràcies a tots aquells que teniu la paciència i la bondat de llegir-me. Als que de tant en tant deixeu comentaris, als que sovint passeu per aquí sense dir res, als que sou aquí de passada i potser no us importa gens el que jo pugui escriure. Per a mi és un petit premi la xifra que em diu el comptador de visites quan s'acaba el dia, i és un premi immens que us deixeu caure, un a un, per aquest blog. Confesso que decebre-us és el que em fa més por.

Ni

Ni el Barça, ja no ens queda res.

La veritat

Tard o d'hora, o potser tan tard que acaba sent mai, arriba la veritat. La veritat que hi és tota dins de l'Antic Testament, la fe recollida pam a pam ens aquests llibres per als quals, de fet, els Evangelis no volen dir absolutament res. Som essencialment jueus, i mires al teu voltant i et preguntes si realment el Salvador ja va venir un dia o si encara està per arribar, o potser vas més enllà i et qüestiones si Déu és provident o només un dia ho va crear tot i ja està, si en el fons ets només un panteista i Déu està per tot arreu. La gota al mar, al tot, només una pèrdua d'individualitat en la mort, si tot el que és és Déu o si els afers humans no són, en realitat, res més que això. I sovint la raó no té cap mena d'importància, i de fet que Déu existeixi o no ens importa ben poc. Hi creiem i ja està. I la fe sobrevé, com sempre, i assisteixes al teu ritual o simplement hi penses i prou. Però un dia trobarem la veritat, i la veritat potser voldrà dir Torà.

Horowitz toca el Rach 3

L'altre dia chez Sostres parlava del 3r moviment del concert per a piano nº 3 de Rachmaninov. He trobat aquest vídeo amb Vladimir Horowitz tocant la magnífica peça acompanyat per la Filarmònica de Nova York, dirigida per Zubin Mehta. Hi ha gent a qui no agrada Horowitz perquè tendeix a fer contrastos de volum molt exagerats, n'hi ha diuen que Algerich és millor, i per a d'altres comparar el mestre Horowitz amb qualsevol altre pianista és ofendre. Sigui com sigui, no crec que siguin gaires els que avui s'atreveixen amb Rach 3, i la peça per sí sola és tan increïble que tots els pianistes que la toquen em mereixen el més profund respecte, només faltaria. Espero que el gaudiu i que aguanteu fins al final. El minut 12 és especialment brutal.

Voici...

No m'agrada penjar imatges en aquest blog, de fet l'objectiu no és cap altre que el d'escriure. Últimament també és cert que evito parlar de política perquè el panorama fa tanta pena i dóna tant de sí que ja no dóna per a res. Tampoc es tracta d'abocar-nos a la demagògia, però avui he topat amb aquesta foto i m'ha semblat genial, el resum de tot plegat i de la pena que fem. Gentilesa d'Àlex Calmó. Gràcies, Àlex.

Migdiada

La migdiada i tot el seu ritual és una de les meves més grans debilitats. Aquesta pausa de primeríssima hora de la tarda, quan el món roda molt més a poc a poc o no rodaper uns instants i tu tens una horeta només per descansar. Normalment quan no sóc a casa meva no goso fer la migdiada, la migdiada tan sagrada, tot i que evidentment hi ha excepcions que cada vegada es fan més amples. Sóc una pocavergonya, ja ho sé, i cap bona educació inclou això tan lleig de posar-se a dormir al sofà de la casa on t'han convidat. A casa la Dern i la Ra (Rabbo és encara més lleig que tot això, ara que hi penso) ho faig molt sovint, això de guardar-me un sofà sencer per a mi sola i estirar-m'hi per dormir algunes estones sense que m'importi gaire que els altres hagin de seure al terra. Té aquest punt tan dolç i potser també tan cursi del fet que algunes de les persones que més estimes siguin al teu costat d'alguna manera vetllant-te el son, i és molt i molt agradable adormir-se amb una remor de veus de fons. I bé, avui he anat a dinar a casa la Pietat i només era la segona vegada que m'hi convidava, però la son ha pogut amb mi i de fet hauria acabat adormint-me en algun lloc en algun moment de la tarda. El meu cap sobre la seva panxa, els compassos de les nostres respiracions alhora. Jo dormia i ella no sé què feia exactament, però ha estat una hora llarga asseguda i sense aixecar-se del sofà suposo que per no despertar-me mentre que de tant en tant m'estirava les orelles o em fregava les galtes, intentant molestar-me. Però el son ja era allà, el meu cap damunt la seva panxa, el món aturat per a nosaltres. I tanmateix totes les pauses tenen un final, un final que és el de tornar casa i on sempre anem a parar. La tornada és agradable amb la Dern, la Dern que estimem, i passegem sense dir-nos gaire res. No és de parlar gaire, la Dern. Després de la migdiada tot és veu millor, però malauradament i també com sempre el món no s'ha aturat per a nosaltres.