Un instant, potser

Avui ja estic molt millor, tots els mals han desaparegut de sobte i aquesta tarda ja era com si res no hagués passat. Amb tot, ara em fa il·lusió deixar caure per aquí uns versos, uns versos preciosos com tots els que sempre acabo intentant copiar d'una manera o altra sense aconseguir-ho. Aunque sea un instante és un d'aquells poemes que no saps per què sempre acabes passant de llarg, fins que un dia hi topes i et sembla que tot, absolutament tot, és allà escrit. Tu, ara que estàs cansat i tip de viure abocat a la immediatesa, llegeixes això i penses que segurament mai ningú t'hauria explicat al món tan bé com ho fa el mestre Gil de Biedma. Tu a través d'aquests versos.

Aunque sea un instante, deseamos
descansar. Soñamos con dejarnos.
No sé, pero en cualquier lugar
con tal que la vida deponga sus espinas.

Un instante, tal vez. Y nos volvemos
atrás, hacia el pasado engañoso cerrándose
sobre el mismo temor actual, que día a día
entonces también conocimos.

Se olvida
pronto, se olvida el sudor de tantas noches,
la nerviosa ansiedad que amarga el mejor logro
llevándonos a él de antemano rendidos
sin más que ese vacío de llegar,
la indiferencia extraña de lo que ya está hecho.

Así que a cada vez este temor,
el eterno temor que tiene nuestro rostro
nos asalta, gritamos invocando el pasado
-invocando un pasado que jamás existió-

para creer al menos que de verdad vivimos
y que la vida es más que esta pausa inmesa,
vertiginosa,
cuando la propia vocación, aquello
sobre lo cual fundamos un día nuestro ser,
el nombre que le dimos a nuestra dignidad
vemos que no era más
que un desolador deseo de esconderse.

( )

Dia horrorós. Estic malalta, totes les coses que hauria de fer i l'eternitat de quedar-se a casa. Dormo molt, si puc, com sempre. Però l'ordre s'altera, i quan em llevo ja són les set i he perdut moltíssimes precioses hores. Alguna trucada em fa contenta, però ara ja és de nit, sóc a casa, i el Bebeto deu estar donant una classe genial que m'estic perdent. Sona Lluís Llach, sencer i de dalt a baix. Ja que no puc sortir de casa com a mínim viatjo amb aquestes cançons.

Filip Dewinter i l'estètica política

Els qui coneguin Filip Dewinter consideraran que és agosarat parlar-ne aquí, i més encara si no és per criticar-lo. Quan vaig tornar de Flandes, fa més o menys un mes i mig, ja vaig escriure sobre el partit que lidera, Vlaams Belang. Avui, però, no parlarem del partit, però sí del seu dirigent i número u a les llistes federals. Filip Dewinter és possiblement un dèspota, un ultradretà, un racista i fins i tot un nazi, però m'atreviria a dir que ara per ara és un dels líders polítics europeus amb més solvència. Si miro el vídeo del Congrés del partit de l'any 2006, no em cal entendre la llengua que parla per adonar-me del seu brillant ús de la retòrica, i de fet no és necessari saber gaires coses sobre el seu partit per veure que la campanya, ja només a nivell estètic, està increïblement ben pensada. A Bèlgica mateix ningú nega la solvència de Dewinter, i de fet els fa certa por que parli tan bé. És, sens dubte, un agitador de masses.

Amb tot plegat vull dir que en un país normal (cas que no és el nostre), l'element estètic en la política juga un paper molt més important del que ens pensem, i a mi de fet em fascina sentir parlar Berlusconi, per molt que pugui estar en desacord amb les seves idees. Feu un dia l'exercici: agafeu un míting d'un partit qualsevol en una llengua qualsevol que no entengueu i de seguida veureu si l'orador us convenç o no, independentment de les idees que imagineu que expressi.

Perillós? També.

Després de tot

Després de tot torno al meu lloc quan és tard i ens trobem només per mirar una peli. Passen de mitjanit i tot és fosc, i suau, i aquest retorn i la dolçor de ser quatre dónen un altre sentit a ser del món. Plorem si s'escau, o riem, o acabem adormint-nos al sofà i no ens cal res més. Entre glops de llimonada en gots de plàstic i algun fum tot és foscor, com va rodant la pel·lícula i la placidesa que s'esté per tota la sala que ja és el nostre món. Les bromes de sempre encara ens fan riure com mai, som amigues des de sempre i no hi ha hagut cap dia que ens haguem conegut. Som aquí, juntes, i no ens cal res més. Som quatre en la nit i avancem sense esforç, sense penyora, mirant una peli i plorant o rient o adormint-nos. La finestra mig oberta no convida cap fred, sinó la brisa suau i molt petita que ens empeny fins al final d'una nit que l'endemà serà una nit com qualsevol altra. De sobte entra algú i explica el que sigui, però de seguida se'n va i ens deixa altra vegada a soles amb cada bocí d'aquesta petitesa. Som nosaltres, la pel·lícula que sona, les teves rates que roden sense sentit i la brisa que entra a la sala i tot ho fa més plàcid. Ben entrada la nit haurem de marxar, i cadascú anirà a casa seva. Farà mandra aixecar-se i posar-se l'abric; voldríem quedar-nos aquí fins que novament sortís el sol per dir-nos que és diumenge. Però com sempre acabem marxant, i quan arribarem a casa qualsevol sensació serà només d'absurd i d'haver perdut una mica el temps. I després de tot haurà estat el retorn, la placidesa que crèiem oblidada entre els sotracs de nits de massa alcohol, massa lluny de casa. Serà el retorn al món, com si la nit per fi es digués com nosaltres i no existís més lluna que aquella ni més pel·lícula que Els ponts de Madison. Hem trigat massa però ja som aquí.

Liberalisme i Catolicisme

El Marçal Girbau no entén com pot ser que em consideri liberal i de dretes i, al mateix temps, catòlica. Diu que és l’avarícia el que ens empeny a fer diners, concepte inclòs en els 7 pecats capitals de la meva religió. Pot ser que sigui així, però en darrer terme és evident que per guanyar diners el primer que has de fer és pensar en els altres, saber què és allò que els agrada per poder oferir-los-ho i, per tant, augmentar el seu benestar. Oferta i demanda es posen doncs d’acord i s’assoleix l’equilibri de mercat, havent cercat totes dues parts la situació que més podria afavorir-los. Així, potser sí que l’avarícia és pròpia del qui només vol enriquir-se, però per a fer-ho, tant si vol com si no, no podrà ser egoista.

D’altra banda, he de dir que els 7 pecats capitals no em preocupen gens ni mica en tant que fonaments del catolicisme, sinó com a qüestió d’ètica i sentit comú. Qualsevol persona podria perfectament discernir què és ètic de què no ho és, religió a banda. De fet tot absolutament tot rau en la fe, i en realitat a mi m’és ben igual que Déu existeixi o no. Jo hi crec, i això ja em basta. I és evident que creure-hi em beneficia.

El catolicisme és la meva religió perquè vaig néixer a Catalunya i no a Anglaterra. Però fins i tot si jo fos africana tindria el mateix sentiment en un temple de la meva religió, fos la que fos. Però és cert que la doctrina catòlica com a tal no és ni de llarg la que més postula l’economia de mercat per, com diu el Marçal, la seva idea de comunitat. El catolicisme només dóna cabuda a una sola interpretació dels textos sagrats, mentre que el protestantisme permet una lliure interpretació de la Bíblia, plenament individual. En certa manera, són de fet aquests els fonaments del liberalisme, i només cal fixar-nos en els països anglosaxons per adonar-nos que és així: Gran Bretanya i Estats Units, de majoria protestant, s’inclouen al rànquing dels països amb una economia més liberal del món.

Espero haver aclarit una mica el dubte que exposava el Marçal. El debat és obert.

Ah, la sinistra!

Una mica tard, com sempre, m'assabento que Romano Pordi ha dimitit. La notícia em provoca una gran, grandíssima satisfacció: l'esquerra comunista i eco-tot s'enfonsa novament. He recordat els debats televisats que va emetre la RAI abans de les eleccions i la veritat és que poques vegades havia rigut tant amb la política. Il cavaliere, com un senyor, es va passar el titella per on va voler, i amunt i avall i tombarella cap enrere. Per bé o per mal i malgrat tot, Berlusconi és un dels polítics que més m'han fascinat. El seu domini de la retòrica, la seva capacitat per deixar en evidència qualsevol que vulgui contradir-lo, que tothom sàpiga que és un mafiós i que ell continuï tot content amb la seva vida apassionant. Pim pam pum, i a veure qui és el llest que s'atreveix a replicar. Punt. Els debats van ser realment divertits (ah, la sinistra!), plens d'aquella demagògia italiana tan simpàtica. Celebrem doncs des d'aquí aquesta dimissió a l'Europa adormida. Tot plegat ja era massa avorrit. Cal dir, però, que l'esquerra italiana té un mínim de dignitat, cosa que no es pot dir del nostre govern. Nostre, nostre: per molt que ens dolgui.

La Gemma, mentrestant

A Formació Humana, aquesta assignatura tan d'ordre però que a vegades pot semblar una mica socialista, tocava avui el Seminari 1, definit com a Seminari d'Educació per la Pau. Com no podia ser d'altra manera ha sortit l'estimat tema de la política, molt odiat per prop d'un 90% dels companys de la classe. Amb la Gemma, que diu ser republicana i llegir El Periódico, havíem tingut discussions un pèl bèsties que sempre concloïen amb un "more't, Maria Vila" a càrrec de l'esmentada companya. Uns dies després de les eleccions vam decidir que seríem amigues, deixant per tant la qüestió política (i la religiosa també, que Déu n'hi do) completament a part. Bé, el fet és que avui la senyoreta Gemma tenia ganes de merder i mentre es debatien (si se'n pot dir així) els conflictes polítics en general i el d'Irlanda del Nord en concret, l'estimada companya ha deixat anar no sé quina tonteria amb la intenció de provocar-me. Però la classe era a punt d'acabar-se i els estudiants, sempre tan atents, ja havien recollit totes les seves pertinences per tocar el dos tan aviat com fos possible. Amb tot, el debat ha quedat aplaçat per la setmana vinent. A la tarda li dic a la Gemma que fins que no siguem independents em sap molt de greu però ens haurem de suportar, i ella em respon que o ens espavilem o acabarà matant-me ben aviat.

(Parigi, o cara, cantat pel gran Villazón i Anna Netrebko. El F. un dia va carregar durament contra el mestre mexicà, i hi entén molt. Bé, de fet F. es dedica a això. Quan pugui recordar tot el que va explicar-me en parlaré. Mentrestant gaudiu-ne. Per a mi continua sent el millor tenor de tots).

Ahir

Bé. Ahir vam acabar els exàmens. En sortir del d'anglès, que era el darrer i a la cinquena planta, vaig tenir ganes de llançar-me rodolant fins a baix. De fet baixant les escales semblava que volés. Tornaven les lectures que estimo, les cançons, les migdiades eternes i les nits que no s'acaben mai i duren per sempre. Ja començava a creure que acabaria immersa en la profunditat de l'estupidesa. Estudiar, escriu el que volen llegir, estudia, dorm, estudia, vomita-ho, descansa una mica i torna-t'hi a posar. És cert que m'agrada aquesta setmana però, francament, vull pensar que el que estimo i el meu temps valen molt més que aquests apunts. Van venir totes a dinar a casa i vam recordar vells temps, amb la veu de Carla Bruni de fons les coses només poden anar bé. Després pel·lícula inútil i jo migdiada, tot i que molta menys de la que hauria volgut. Vam quedar, com sempre, la Rabb i jo, i finalment decidírem trucar el Ferran. Vam anar a prendre una cervesa en aquell bar on sempre fa tan de fred, són horribles aquesta mena de llocs. Torno a casa, escric l'article d'avui i em canvio. La Rabb diu que em convida a sopar. T'estimo, Ra! Agafo el tren i no agafo un taxi, avui em ve molt de gust baixar a peu fins a casa la padrineta. La Júlia em truca i em diu que ja hi és, però encara són les dotze i fins a quarts de dues no arribaré. Em sap molt de greu. De camí parlo amb el Xavi per telèfon i no sé com s'ho fa però si abans estava contenta ara encara ho estic més. Quan arribo els nens ja dormen, però la padrineta m'acull cansada amb la paciència que la caracteritza. La veig molt feliç: veure feliç a l'Anna fa feliç a qualsevol, però a mi encara més, molt més. No me'n puc estar i pujo a fer un petó als nens, que dormen plàcidament cadascú al seu llit. Normalment la Laura i el Ferran dormen junts, però pel que sembla el Ferran ha caigut al seu llit i ja no se n'ha mogut. La Cecília sembla una reina fins i tot quan dorm, estirada de cap per amunt amb les mans darrere el cap. Per uns segons es desparta i em saluda també com una reina. Sembla que em digui: Hola Maria, et dedicaria totes les meves atencions però ara si no et fa res estic descansant. Vuelva usted mañana. Arribo a quarts de dues al Tirsa i tal i com crec que he dit abans la Júlia ja no hi és. La telefono i quedem per la setmana que ve o l'altra. Després tot llisca i estic contenta. Molt contenta. Visca.

La gran estafa (segon article amb el Sostres)

El Bolero de Ravel és una de les bromes més grans de la història de la música. Rere una melodia més o menys bonica i repetitiva s’hi amaga un ritme obsessiu, insistent, desmesuradament etern. 13 minuts i 32 segons que a mesura que passen es van convertint en una estafa cada vegada més gran. Aquell que l’escolta té la sensació que la música va prenent dimensió a través d’aquesta eternitat, però en realitat són només altres instruments que s’hi van afegint. La mateixa melodia repetida una infinitat de vegades sense cap altre canvi que els instruments que l’interpreten. Hi ha la percussió de fons que no es cansa mai, i és sempre sorprenent que algú sigui capaç d’efectuar els mateixos gestos petits durant tantíssima estona. Avui ens ho podem prendre com un excel·lent estudi orquestral, i és cert que els 13 minuts i 32 segons s’esfumen a una velocitat vertiginosa, però si ens hi fixem bé veurem que hem estat capaços de mitificar la més gran de les estupideses. I no ho dic jo: ho diu el seu compositor, el qual fins i tot dubtava que allò que quasi per atzar li havia sortit del no-res fos realment una composició musical. La reacció del públic parisenc el dia de l’estrena fou tan insòlita entre els teatres de l’època com evident, si tenim en compte la gran farsa que acabaven d’escoltar i per la qual, a sobre, havien hagut de pagar. Fou a París pels volts del 1928. Uns no sabien què dir, altres haurien volgut cremar el vell Ravel a la plaça pública. N’hi havia que escampaven orgullosos que la invenció els havia agradat molt, com si això fos una mostra de la seva adaptació als nous temps. Però el cert és que el mateix Maurice era conscient de la seva inconsciència. Diuen que, just després que sonés la darrera nota del Bolero el dia de l’estrena, una dona s’aixecà exaltada i exclamà: “Ravel és boig!”. I abans que els assistents al teatre tinguessin temps d’estendre el murmuri per la sala, el compositor digué, tot content i tranquil: “Molt bé, senyora. Vostè és l’única que ha entès alguna cosa.” El fet és que és increïble la nostra capacitat per convertir en mite tot el que, en realitat, és només producte d’un trastorn mental. Però la veritat és que ara el Bolero de Ravel encara ens fa plorar, i les seves notes ens posen la pell de gallina cada vegada que l’escoltem. Maurice Béjart en va fer una coreografia excepcional, i una mica entre tots hem acabat elevant al cel el que fins fa poc era considerat pura follia. No ens enganyem: Debussy ja havia mort, Ravel ni tan sols recordava com escriure una carta. Però era l’última esperança d’una música francesa que feia anys que agonitzava.

El món en una nou

Des d'ahir també escric a la pàgina web de Salvador Sostres (www.salvadorsostres.com). És per a mi tot un repte sortir de Mundus in nuce: el món ja no és en una nou, o com a mínim no és només en una nou. Podreu llegir el que escric allà, tot i que faré per maneres, com diu Ferrater, que això no acabi cobrint aquest petit espai. Comença el viatge. On portarà tot això no ho sé, però de ben segur que el camí serà agradable.

Agitada per dos vents

Agitada per dos vents que fan estremir les onades en un mar turbulent. Qualsevol equilibri per evitar el naufragi serà en va, i Déu està molt enfadat. El timoner, espantat, no fa sinó esperar el seu final. El deure i l’amor ataquen el seu cor, un cor feble que no resisteix i sembla abandonar l'esforç, ja per sempre, i començar a desesperar-se. Els vents són cada cop més forts i el timoner és a cada segon més feble. Déu ho ha volgut així, i qui és ell per anar en contra de la voluntat divina, per bufar contra el vent? La desesperació tot s’ho emporta, i l’esperança que un dia li va ensenyar el camí a l’hora de salpar també se l’han endut els vents. Un home sol davant la tempesta, un home i un naufragi. La mort. Però l’adéu serà dolç perquè ara és el mateix Déu que li parla a cau d’orella, el Déu italià que té veu de dona i es diu Cecilia Bartoli: Per viure no cal respirar.

Dies previs

L'estudi d'aquest cap de setmana em submergeix en la més estúpida de les estupideses. M'agrada el que estudio, però aquests dies no deixen lloc a res més que no sigui els llibres de text, els apunts, l'ordre immoral. Demà toca Català, Mates i Sociologia. Les dues últimes són les assignatures que més detesto. Una per massa exacta i l'altra per voler ser exacta, que ve a ser més o menys el mateix. En la sociologia tot té un rerefons socialista, plenament intervencionista, i haver d'aprendre coses en què no crec no és precisament el que més m'agrada. Marx, Comte, Durkheim,... quantes mentides hauré de deixar anar demà sobre el paper! Recordo un versos de Valentí Puig que d'una manera o altra encabiré demà entre les teories marxistes. Sigues ideologia, com qui fa de frontissa entre dues vides que no són la seva. Em demaran la meva opinió sobre l'alienació en els temps actuals i pretendran que sigui Marx a l'hora de respondre. Bé, la incertesa prèvia a la setmana d'exàmens pròpiament dita és fatal, i m'obligo a no sortir total per acabar vagarejant per casa durant tot el dia, repassant totes les assignatures en general i sense fer res en concret. Sé que fins a les últimes hores de les nits prèvies als exàmens no podré estudiar seriosament. Mentrestant, un munt de llibres interessants s'amunteguen al terra de l'habitació. Des d'ahir tinc Retratos (con flash) de Jaime Gil de Biedma, de Juan Luis de Villena i recomanat pel Xavi, i per dijous he de tenir enllestit Tres sombreros de copa. Damunt la taula, l'un al costat de l'altre: què se suposa que haig de fer?

Samsara

Avui he vist Samsara, l'última creació de Víctor Ullate. L'espectacle comença amb una gran fotografia d'un ull cluc, on es projecta una mena de curtmetratge-documental que fa un repàs per les grans desgràcies de la humanitat dels últims anys, moltes d'elles a Orient. S'entreveu un atac tímid als Estats Units, i la majoria de les imatges es basen en la guerra del Vietnam per explicar no se sap ben bé què. Cap al final apareix el World Trade Center fent-se miques, i com cada vegada que veig aquestes imatges se m'entelen els ulls. Rere la immensa fotografia de l'ull hi ha els ballarins de la companyia, tots de blanc, efectuant moviments lents però concisos sense desplaçar-se gaire per l'espai. La música ve a ser més o menys la mateixa durant tot l'espectacle, que durarà gairebé dues hores. Percussió i llargues emmes acompanyades d'aquella mena de trombons tan llargs que fan servir els orientals. Petites variacions es van perfilant damunt l'escenari quan s'aixeca la fotografia de l'esmentat ull. Una d'elles la trobo de molt mal gust, amb dones islàmiques totes vestides de negre primer atacant una infidel que va tota destapada i després lamentant-se de l'atac que pateixen dos joves. Hi ha moviments (si se'n pot dir així) que desprenen aquella potència que tant m'agrada en la dansa, i tota la companyia, amb algunes excepcions, té una tècnica excel·lent. Coup de pieds descomunals, línies perfectes, i grandes jetés que es dibuixen d'un sol traç. Algunes pirouettes s'insinuen grandioses però al final resulten petites i no donen temps a l'espectador per respirar i pensar que és ben probable que sigui de Déu aquesta obra. Abans de cada variació es projecta a la cortina del fons una frase o altra malanomenada filosòfica relacionada amb el budisme. Catorzè Dalai Lama, Mestre Budista Tal, proverbi tibetà, i altres coses per l'estil. Com que sóc una enamorada d'Occident i crec que tota quanta pràctica oriental que no es digui a terme a Orient és pura farsa, el muntatge en sí no acaba d'arrelar en mi, i en general no m'emociona. Tot plegat em fa pensar en Bhutan i de cop i volta ho trobo a faltar, sobretot entre tanta comèdia de sóc més cool perquè m'agrada la ioga. Com sempre fan tots, Ullate té també la mania de començar explosiu, decréixer, i acabar magnífic. No hi ha progressió ni creixement continu, i el clímax està tan al principi com al final, amb la diferència que al final tot són aplaudiments. Amb un quart d'hora d'espectacle menys hagués aconseguit el mateix, o fins i tot molt més. Amb l'afany d'assolir l'equilibri entre peça i peça hi ha trossos que es fan pesats i, sobretot, es perd potència i força, característiques tan pròpies del Ballet d'Ullate quan Corella encara hi ballava. Però el coreògraf compleix bastant amb el tòpic d'artista total, i la música i l'escenografia omplen el sentit del missatge que es vol donar. Al final, cada ballarí planta una rosa blanca al llindar de l'escenari, i la música, que és la mateixa que la del principi, es perpetua fins més enllà dels aplaudiments. El públic ovaciona la companyia i bona part del teatre ja està dempeus quan Ullate surt a saludar. L'ull cluc del començament és ara obert, mirada trista, i en cau una llàgrima. El coreògraf, sol al mig de l'escenari, va rebent cada ballarí, un a un o de dos en dos, i els va abraçant o petonejant. Aquestes mostres d'efecte no es fan pesades, però dóna la sensació que volen ser una mena de culminació del misticisme que s'ha volgut anar escampant durant l'espectacle, talment com si es dediquessin a anar-se passant energies estranyes d'un cos a l'altre. La música continua, i hi ha gent del públic que fins i tot plora o s'apropa a l'escenari per aplaudir la companyia des de més a prop. Tothom sembla estar en estat de shock, desconcertat. A mi no em causa tant efecte, però m'ha agradat i sé que passarà molt de temps abans no oblidi Samsara.

El poder de la hipnosi (mail d'una militant d'ERC)

Nosaltres no tenim els Barbeta, Villatoro, els Sanchis...ni cap diari, i ja se sap que la manipulació mediàtica és molt potent i et poden presentar les coses tot el contrari del que són, i el que és pitjor convèncer una gran majoria que allò que sembla negre en realitat és blanc. El món polític-mediàtic funciona així i tenen tot el poder per fer pensar a molta gent el que vulguin.. .. Sinó com és possible que un poble voti a favor de la seva pròpia espoliació? Crec que podríem inscriure Catalunya en la nació més anorreadora del món.

A banda de no ser curiós, que aquells que durant 23 anys tan poc van fer per nacionalitzar el país, i fent-nos creure que vivíem en els millors dels móns possibles, ara els hi vingui la pressa per tot. Aquells que va fer president de govern al Sr. Aznar, que van aprovar el transvasament de l'Ebre... Aquells que deien que "no permeteríen moure ni una coma de l'estatut" (Sr. Artur Mas) i després, a canvi de retornar al Govern de Catalunya, va permetre la seva mutilació.... I ara ve la bona: ara tant el Sr. Puig com el Sr. Pujol van dient que si el Tribuna Constitucional tomba l'Estatut, cal retornar al del set. del 2005!!

Ja només em queda desitjar-vos que, finalment, aconseguiu tenir ministres a Madrid, tant sigui amb el PSOE com amb el PP.

Aquest és el mail que em va enviar una apreciada militant d'ERC de la ciutat on resideixo. Bé, no em deixen de sorprendre els efectes de la droga que a tots ells els ha estat subministrada. Hi ha algú que, a principi de setmana (o de mes, o del que sigui) els dicta tot el que hauran de dir i defensar a ultrança perquè després ells vagin repetint tot el dia la conya aquesta de la "cohesió social" o, el que encara és pitjor, reclamin el dret a l'autodeterminació amb Pepe el president. Algú ha vist Carod? Algú sap on és ERC, o el govern sencer? I després hi ha, és clar, una altra broma també bastant important que és que ERC no té cap "poder mediàtic". Ja d'entrada, hem de tenir en compte que el concepte "intel·lectual d'Esquerra" és un oxímoron excel·lent. Que surti algun simpatitzant una mica intel·ligent i li farem tot el cas que vulgui. És una altra vegada aquesta moral de pagès, de pobret ell que no sap escriure, de creure que realment els ha estat encarregada alguna missió a la terra. Mai ERC ha tingut cap intel·lectual que li fos afí, i és prou evident: algú amb dos dits de front no seria mai afí a Esquerra. ERC és el gran partit dels preintel·lectuals que tot el que han estat capaços de fer a Catalunya és un mal irreparable. I ara van i diuen que l'única cosa realment important és la cohesió social. La cohesió social, com si els hospitals i les escoles que hi ha a Catalunya haguessin existit sempre. En això també ens vam equivocar durant l'etapa Pujol: massa poca propaganda, i ara les coses ens van com ens van. Però davant d'aquest brillant espectacle que ens ofereixen la gent d'ERC hi ha un dubte que cada vegada s'accentua més i més, i ara ja no sé si tot plegat són efectes de l'opi o de la quantitat de diners que són capaços d'acceptar per vendre's el país.

Primera dama

Cada vegada detesto més la televisió. No li trobo cap atractiu, i encara molt menys en aquest país. Dels llibres hem passat a Internet, i entre mig hi ha aquesta cosa tan molesta que són els canals televisius. Malgrat tot, he de dir que miro la tele sempre que vull fer la migdiada: una altra cosa no, però com a somnífer és excel·lent. Avui, després de dinar, m'he estirat al sofà i amb una manteta i un coixí he encès la tele. TV3, El Club d'Albert Om. Diu que avui és un dia especial i que començarà per l'entrevista. La convidada, la primera dama de Catalunya. A veure, és que em sembla que no ens hem acabat d'entendre. D'entrada, sensació és que tot plegat és una broma, una broma de molt mal gust. Però sona l'Obertura de Tannhäuser i efectivament és una tal Anna Hernández qui entra al plató. M'emprenya que sigui precisament Wagner, i m'emprenya també moltíssim com va vestida. Faldilla negra horrible amb una americana a joc, mitges d'aquelles brillants i sense color i un jersei blanc de coll alt. L'entrevistador li pregunta per què ha triat aquesta música, i tot el que pot dir és que és òpera (error: si el mestre prussià aixequés el cap!) i que li porta records de moments molt macos. M'agrada la música i especialment l'òpera. Molt bé. Explica com va conèixer el Pepe i que, malgrat haver estudiat dret, sempre havia volgut ser funcionària. La conversa continua amb els famosos trigèmins, que francament m'importen ben poc, i la resposta estàndard a les preguntes que vénen després és que és una cosa molt positiva. Ho vam veure com una cosa positiva o va ser un fet molt positiu per la meva persona. Com que em nego que sigui aquesta dona qui vetlli el meu son, i a més no se sap mai per on poden sortir els sociates, apago immediatament la televisió. I amb aquella sensació d'alienació (fa mal utilitzar un concepte tan marxista com aquest), m'adormo de seguida. He quedat a les 7 i tinc temps tot i que, com de costum, no hi ha qui em desperti i acabo fent tard. Deixo l'estudi per demà i surto de casa força contenta: plou i els sociates encara no ens han robat el son.

L'ordre del passat

Lo más bonito del pasado es el orden y lo bien que por fin se reparten los papeles. La historia de cualquier actividad humana es siempre una depuración y sólo registra -mal que le pese- choques frontales entre la inteligencia y la tontería, entre los que en un momento dado se salieron con la suya, por alguna razón, y los que no se salieron con la suya y han perdido toda la razón, puesto que la historia está a favor de lo que ha sucedido. Cuando consideramos el pasado, la razón resulta en extremo atractiva, porque corre exclusivamente a cargo de los más inteligentes. En cambio, el presente siempre ofrece el mismo espectáculo desmoralizador: el del tonto que ha logrado hacerse con una razón y está dispuesto a no soltarla así le aspen. Me hace pensar en aquella sentencia que mi abuelo solía aplicar a los matrimonios jóvenes: "ella es monísima, él es un imbécil".

Perquè és sempre aquest encaix de quan deixem d'empènyer el món perquè sigui ell qui ens empenyi a nosaltres. L'equilibri, la placidesa final i el món que encaixa perfectament amb la Història, i nosaltres que finalment trobem el nostre lloc. Es reparteixen els papers i el pas del temps tot ho jutja i tot ho fa u, esborrant per a les generacions futures qualsevol rastre de mediocritat. L'estupidesa es perd pel camí del pas dels anys, i només en el passat trobem grandesa, i només els grans seran recordats. Seràs un geni només si algú pot parlar de tu en pretèrit, en un prèterit remot. La resta, pura comèdia absurda del present, ben aviat desapareixerà entre les cendres d'un moment que mai haurà estat teu, com si el lamentable espectacle que et sembla haver viscut finalment et donés pas, i amb una reverència. És aquesta veritat, aquest ordre etern i inalterable, i allò succeït quedarà, per fi, net de qualsevol inconsistència i esborrat de cap mentida. La solemnitat de la teva intel·ligència, ben enllà cap al fons de la Història que no deixa lloc per als mediocres, malgrat que ben sovint ens adonem que no hi ha res que haguem entès del tot. I potser Gil de Biedma no ho veia ben bé així, però en qualsevol cas no entenc perquè hem de continuar llegint novel·les. Retrato del artista en 1956. Literatura.

Sabatilles velles

Arribo tard de dansa i tinc unes sabatilles velles que no sé si val la pena substituir. És una sensació terrible, tenir una cosa vella i no comprar-ne una de nova pel temor a no necessitar-la mai més. Trencades i molt brutes, estan encara tenyides de l'últim espectacle. No goso anar a Menkes a buscar-ne unes altres, i es podreixen a la bossa o als meus peus damunt del terra de l'immens estudi de l'escola. No sé quan s'acabarà, tot això. Però no en tinc cap ganes i la idea m'entristeix, tot i que és ben cert que no tinc alternativa. La grandesa de pujar a l'escenari, la fascinació que em provoquen tots els cables i els focus i els passadissos del teatre, i veure només llum quan el públic només et veu a tu. La plenitud no s'esvaiex del tot, però és evident que la meva tria de no participar en el gran espectacle d'aquesta primavera em desmotiva per moments, i els passos que efectuo han deixat de tenir tot el sentit que abans tenien. Em canso molt i potser sí que és veritat que seguir amb això no em surt gaire a compte. Però deixar la dansa vol dir engegar a rodar onze anys de la meva vida, pràcticament tota la meva vida des que tinc consciència que existeixo, o com a mínim des que sé que penso una mica. Onze anys. És una barbaritat. Més enllà de la dansa, molt més enllà de la tècnica i de saber identificar aquest gran salt o aquell altre, hi ha tot el que hi he après, tot els valors que he anat adquirint i que ja a ningú importen. La Laura sempre diu que és la nostra mare, i no li falta raó. Poca, poquíssima gent com ella m'ha ensenyat què és el respecte, la disciplina, la bona educació. Donar les gràcies, cedir sempre el pas i anar impecable i amb presència. Deixar la dansa no és ara per ara una decisió presa, però hi penso molt i el maleït genoll no hi ajuda gaire. Enterrar la dansa per sempre és desfer-me d'una part imprescindible de mi, rebutjar-me. I són tants els moments bonics, els patiments, les ganes de menjar-me el món i de creure que volo, que voler caure tan de sobte no seria més que anar en contra meva. M'espanten els canvis, és cert, i m'és dificilíssim posar fi a qualsevol cosa. No suporto la idea d'acabar per sempre amb el ritual. No suportaria veure algú volar dalt d'un escenari i saber que jo mai més podré tornar a sentir l'olor del maquillatge excessiu ni el tacte del linòlium acabat de polir, a punt perquè els meus peus hi llisquin abans de saltar i creure que la Terra no és, ni molt menys, el lloc on hem de viure.

La teva mà que entre les meves perdurava

Sona La Mamma Morta. Les tardes de dimecres s'han esvaït, i de l'amor només n'ha quedat aquesta música. Vam arriscar-ho tot per aquells instants bonics, ens vam jugar la vida en cada una de les abraçades. Ara tenim aquesta música, totes les músiques que mai perdrem i el record de les teves llàgrimes amorosint el vespre. Però jo, perduda, a punt de caure, havia vingut cap a tu i tu m'havies acollit entre els teus braços. Vivi ancora, io sono la vita!, i jo com Maddalena en aquesta ària, i tu com Chénier i el Déu que descendeix de les altures i fa de la terra un cel. I en aquell dolor va venir l'amor, i ho eres tot i jo ho era tot al teu costat. Vaig aprendre a volar, però també a viure al límit, sempre tan arran, sempre tan a prop del precipici. Amb ben poc l'abisme hauria estat casa nostra, i vam aprendre a viure amb el neguit, i ens agradava viure així perquè sabíem que ens estimàvem. Ara la Mamma Morta em queda lluny, sembla que ha passat molt de temps des de l'últim petó. Però aquesta música sempre tindrà gust de tu, i tota la poesia sempre serà teva. Per tot el que mai vaig saber dir-te, per tot el que vas donar-me i mai vaig poder agrair-te prou. Perquè sense tu no hi ha principi, no hi ha primeres passes que hagin existit. T'he estimat molt. I mentre hi hagi música no hi haurà mai adéu. Deixa'm dir-t'ho una vegada més, deixa'm enviar-te la mel dels teus petons. Que tothom sàpiga que vinc de tu i que tota la poesia no és més que el teu mirall. Que em fa mal no estimar-te i que em dol que marxis tan lluny. El meu encaix amb el món malgrat que la realitat mai va estar feta per a nosaltres, criatura dolcíssima que fores.

La meva padrina

La meva padrina és la millor padrina del món. Les nits que vaig al Tirsa no són nits si abans no he passat per casa seva, per la seva cuina de cafè i fum, per la casa que tantes vegades m'havia imposat tant i tant respecte quan amb prou feines tenia 5 anys. La definició de felicitat més exacta és la seva cara, el seu somriure dolç quan em diu hola i sé que amb ella mai ningú podrà fer-me mal. Un cop es va enfadar molt amb mi i us asseguro que mai m'havia caigut una bronca tan monumental com aquella. I els plors, i les decepcions, i tot el que em va retreure i tenia raó, segurament. Però tot va canviar aquell dia, i si abans me l'estimava i simplement era allà, ara me l'estimo amb bogeria i no puc viure sense ella. Les vegades que m'ha escoltat quan tenia coses molt més importants a fer i segur que també molt més interessants, les visites a la botiga que ha hagut d'aguantar enmig de tanta feina, totes les tardes que l'he molestat i les nits que m'ha hagut d'esperar, morta de son, perquè féssim un cafè i li expliqués la vida. No hi ha res de mi que no sàpiga, i m'endevina cada gest i coneix perfectament i a cada moment què volen dir els meus ulls. Visc sempre tan al límit que és l'Anna qui delimita les fronteres de l'abisme, el bressol i els braços que m'acolliran o vindran a buscar-me quan estigui a punt de caure i sembli que ja no hi hagi res que pugui salvar-me del final. Amb la padrineta no hi ha mai final, i no hi haurà mai caiguda si puc recordar el camí que em porta a casa seva. És aquesta satisfacció de sortir al carrer i mirar al meu voltant, aquesta complaença absoluta quan miro la gent i la gent em fa llàstima perquè no tenen la meva immensa sort de tenir la millor padrina del món. Ser afortunada és això, i és només l'Anna el meu àngel de la guarda.

Poètica

Vaig néixer a Reus el 20 de maig del 22. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar. M’agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ideologies.

La poesia medieval em té com un bon lector, i no li costa gens de persuadir-me. A Bertran de Born, Chaucer, Villon, Skelton, hi trobo una còpia de veritat eixuta i àgil, vista amb ulls nets i sentida amb cordialitat, que no em deixa enyorar les grans masses de líquid verbal que el renaixement va posar en ondulació. Catul és l’únic poeta antic que he arribat a conèixer, i dels recents, he provat de fer-me un racó a l’obra de la branca de poesia anglesa que surt a Thomas Hardy i s’allarga amb Frost, Ramson, Graves, Auden. Però Bert Brecht és qui primer em va dir que la poesia es pot estar de molts luxes. Els poetes catalans que més sovint recordo són March i Carner; i també Jaume Roig que a cada pas em retrec de no haver llegit encara.

Aquestes poesies han estat escrites l’any 58, llevat de quatre que són del 59. A mi em fa l’efecte que el llibre seria una mica millor si les poesies no haguessin sortit totes atapeïdes en un temps més aviat curt. Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo. Cap de les coses que les meves poesies consignen no té un valor eminent, i és la complicació i l’equilibri dels temes que pot donar al conjunt un interès de veritat sostinguda. Però el fet és que a mi en un parell d’anys em passen poques coses pel cap, i encara que la memòria m’ha anat portant passat, i encara que he procurat que cadascuna de les poesies anés ben per la seva banda i no obligués les altres, segurament el resultat és parcial, no prou verídic. Ara, tampoc em faig il·lusions, i sé que per moltes imatges i per molts sentiments que omplin la meva vida, sempre n’hi haurà hagut molt més de possibles. El món no és per a ningú prou suggestiu, i tota la vida és parcial, encara que l’agafem en la seva màxima latitud.

Faig per maneres que les idees teòriques no em distreguin massa, però potser puc dir que he arribat a allunyar-me molt de l’estètica romàntica, dins la qual ha nascut el meu temps. Ara veig que és del tot legítim de distingir el fons de la forma d’un poema, i no sé per què m’he d’obligar a confondre un viatge per l’infern amb el patró estròfic de la terza rima. Penso que és el fons que fa el poema, i que, com venia a dir Goethe, les qüestions d’estil només amoïnen les senyoretes aficionades. D’estil n’hem de tenir poc: hem de realitzar només el que la nostra educació ens ha donat i que és doncs impersonal, i ens hem de guardar de fer jocs amb el sentit dels mots de la tribu. Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a concebre amb claredat. Òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit. Es pot perdonar que un poeta sigui deficient en alguna cosa, però no trobo perdonables els molts poetes d’ara que reserven per a la poesia les seves estupefaccions, i la seva poesia dóna d’ells una imatge tan ximple que no pot ésser la de cap persona viva, car una vida no es conserva si no és ben atenta a les lleis del diner i als moviments dels homes i de les dones.

Quan escric una poesia, l’única cosa que m’ocupa i em costa és de definir la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació. Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l’obligació primera del poeta davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions.

No cal dir que la frase que dóna el títol d’aquest llibre la prenc sense cap referència a la circumstància que la motiva, dins l’epitalami de Catul. Jo l’entenc com un precepte ètic, i ho és altament, car es fa càrrec del fet que als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat.

Gabriel Ferrater.

Fa uns quants mesos ja vaig penjar aquesta entrada. No voldria repetir-me però crec que val la pena insistir amb obres mestres com aquestes. Una cosa així només la pot escriure un geni.