Mestre Pla

Acabada la carrera i constatada la baixa qualitat de les coses a conseqüència de la darrera guerra, em demano de vegades com s'ho deuen fer els estudiants d'avui per a resoldre els problemes matemàtics, jurídics, arqueològics o medicinals amb els cafès que avui se serveixen -i que són comparats amb l'aigua de castanyes correntment. És molt probable que nosaltres fóssim uns pigmeus insignificants i que els estudiants d'avui siguin uns genis induscutibles. Hem de ser progressistes, cada dia més progressistes, encara que aquestes idees ens portin a cada moment a posar totes les nostres successives esperances en les successives criatures de bolquers.

Josep Pla, 15 d'octubre de 1919. El Quadern Gris, i el Pla que tant ens cal amb els temps que corren.

A força de nits

Sovint em pregunto què faríem sense les migdiades que després ens permeten allargar les nits. La nit d'un dia qualsevol, quan a casa ja tothom dorm i només quedeu el teu món i tu per ocupar-vos de les vostres coses. Llegeixes i desllegeixes, escoltes la música que estimes a baix volum i tement despertar els qui fa estona que són al llit. Durant les nits d'entre setmana tot torna al seu lloc, tot pren forma, i el desordre de la llum del dia et cedeix finalment el pas després d'haver-te posat al seu servei. I quedes tu i el teu món, i tu i després tu ara que tothom dorm. Però passen les hores i el temps mai t'espera, i quan se t'acut mirar el rellotge t'adones que ja són les dues mentre les teves hores de son es redueixen a cinc. Tens tantes coses per fer, o per no fer, que et sembla injust que els humans necessitin dormir, tot i que demà, quan soni el despertador, no podràs pensar en res més que en en la calidesa del teu coixí i en el fred que deu fer a fora. Aleshores, és cert, hauràs esborrat les teves nits i maleiràs haver trobat agradable la solitud que t'ha fet dormir tan poc. Però la nit és teva i el matí és de tots, la nit és el teu crit de silenci projectat a la infinitat de tu mateix. Sentir-te immortal entre aquestes notes i aquests pensaments que només són capaços de venir cap a tu durant les nits d'entre setmana. I fas projectes, i la teva carcassa és la literatura de les teves hores blaves, quan el món t'obre la porta i et convida a desitjar-lo. Perquè ets tu i la teva nit de dimecres, i ets tu i el llibre que no vols que s'acabi mai. I amb aquestes nits creixes i la teva solitud es fa tan gran com les teves ganes de menjar-te el món, com el déu que ara dorm al teu llit mentre tu comences a somiar entre els acords dels teus himnes.

Llimoner

Estic assegut al sofà d’aquesta habitació avorrida i això és només una altra tarda de diumenge plujós. Estic perdent el temps, no tinc res a fer i m’arrossego i vagarejo mentre t’espero. Però no passa mai res i em pregunto per coses que sé que no tindran resposta. I imagino que condueixo el meu cotxe massa ràpid i massa lluny, i m’agradaria fer que tot canviés, fer canviar la meva concepció de tu i del món i el meu punt de vista. Però em trobo molt sol i t’espero, tot i que no passa mai res. Em pregunto com, em pregunto per què ahir em vas parlar del cel blau si ara tot el que puc veure és un llimoner groc, i jo assegut a la seva ombra. El meu cap dóna voltes amunt i avall, i roda i roda per tot arreu, però tot el que puc veure és un llimoner groc. I ara estic aquí assegut i trobo a faltar el poder i la força de quan estava amb tu. M’agradaria sortir i dutxar-me, començar de nou i treure'm la teva olor de sobre d'una vegada per totes. Però hi ha un núvol molt gran i dens dins al meu cap que em fa sentir cansat i ficar-me al llit. Bé, no passa mai res i em pregunto per coses que sé que no tindran resposta. Aquest aïllament no em fa cap bé i per aquest aïllament no vull seure a l’ombra del llimoner groc. Dono una volta pel desert de la joia, i de totes maneres sé que trobaré una altra joguina que no seràs tu. I tot passarà i et preguntaràs per coses que saps que no tindran resposta. Em pregunto com, em pregunto per què ahir em vas parlar del cel blau si ara tot el que puc veure és un llimoner groc. El meu cap dóna voltes amunt i avall, i roda i roda per tot arreu, però tot el que puc veure és un llimoner groc. I em pregunto com, em pregunto per què ahir em vas parlar del cel blau si ara tot, tot el que puc veure és només un llimoner groc. I jo assegut a la seva ombra mentre tu voles lliure entre uns núvols que no són com els meus, i aquest llimoner i jo, sols. Sols sense tu i sols contra la grandesa.

Traducció fastigosament literal d'una cançó de Fool's Garden que només em sonava fins que la Berta me la va fer escoltar. A la Berta i al seu dogmatisme, per si algun dia es deixa caure per aquí.

Sociologia i liberalisme

No m'agrada la sociologia, i a més no m'agrada gens. M'esgarrifa la idea de pensar que tot està determinat, que res que no sigui la societat exerceix influència en mi. És cert potser que porto el liberalisme al límit, i avui a classe he pres consciència finalment d'aquesta convicció potser duta als extrems. Perquè les lliçons de sociologia em revolten i m'exasperen, perquè crec sempre i plenament en l'individu i per tant en mi. Em nego a creure que és la societat qui dirigeix els meus actes i que les decisions que puc prendre són mínimes. Bé, és evident que estimar-te no és fàcil i em sembla que en això no m'assemblo a ningú. Miro constantment al meu voltant i només m'adono del fet que si realment la societat fos tan important jo no seria ni la mil·lèssima part del que sóc ara. I és per això que crec en el liberalisme, i és per això que confio plenament en la meva llibertat abans que en cap altra cosa. És evident que hi ha uns estímuls, d'acord, però la responsabilitat és teva i la tria només depèn de tu. Hi ha una força, per a mi més trascendent que totes les altres, que és l'acció individual, la teva convicció, la teva elecció abans que res. No crec en el comunisme perquè la llibertat ha de prevaldre per damunt de la igualtat, i no crec en la sociologia perquè l'autonomia individual és infinitament més valuosa que la societat sencera, tot i que la recerca del benefici individual porta al benefici col·lectiu. I hi ha publicitat i, si vols, també hi ha pressió. Però han d'existir perquè confio en la teva supremacia i en el teu desafiament, i per tant confio en la teva intel·ligència. Un govern o una societat no s'equivoquen mai, no poden equivocar-se perquè només les persones poden fer-ho. Per tant ningú més que tu es podrà fer càrrec dels teus actes, dels teus encerts i dels teus errors, de les teves debilitats i de les teves fortaleses, i la societat mai no tindrà la culpa de res. Tinc fe en la llibertat, hi crec profundament, i davant de l'estímul jo trio anar a favor del que fa la majoria o anar-hi en contra. La teva llibertat i les teves capacitats per sobre del deixar-se portar. Voler ser o no voler ser.

Límits

Però t'estimo. Després de tot i malgrat tot encara t'estimo. I acabo d'arribar a casa i ara mateix no sé com ets, ni com sóc, i em pregunto si realment he sobrepassat els meus límits i t'he fet plorar massa. No hi ha missió educadora, no hi ha afany de civilitzar-lo ni d'arribar a ser el seu psicòleg, hi som tu i jo i el vent que s'ho emporta tot i se'ns vol endur també a nosaltres. Perquè ho permets, perquè el teu perdó és l'arrogància i alhora el fil d'on penja la teva felicitat. Però has triat i no has fet res, has triat la distància i tolerar la meva humiliació. I és aquesta l'arrel de la meva perplexitat, del fet que ara m'enfadi i em revolti com la bèstia que de cop i volta deixa de sentir-se segura. I probablement sóc aquesta bèstia ara, i qüestiono la meva concepció de tu i tot el que esperava de tu. No hi ha reacció i tot el teu perdó es llença a la irracionalitat de no acceptar la meva humanitat i tot el que t'estimo. Bé, això és el que hi ha i aquesta és la teva elecció. Però tu també et revoltes i t'exasperes perquè et molesta la tria i és ell abans que jo, o és la teva ceguesa que no et deixa veure quins són els teus límits. És evident que jo no hauria actuat així, com és evident també que em dol i m'entristeix que ara vagis en contra meva. I no hi ha perdó ni veritat que ara puguem palpar, i aquest és el motiu pel qual ara no entenc res i em sembla impossible que algú puguir arribar a tals nivells. El pilar que ara has destrossat en mi és el mateix que el que en tu serveix per creure't feliç, i estimada. Però suposo que si la teva felicitat depèn d'això no seré jo qui te'n privi, i al voltant de la teva joia i alegria tot és fosc i no pares de caure. No veus les parets i la llum que il·lumina la teva gàbia t'enlluerna i no et deixa veure els barrots que ara t'empresonen, els barrots que potser ja coneixes però que en qualsevol cas estan molt més a prop de tu del que et pensaves. I està clar que algú ha passat per davant i que aquest algú no sóc jo. Sigues feliç, doncs, tot i que allunyada de mi. Perquè el teu amor no durarà per sempre, però jo continuaré dempeus al bell mig del teu camí. Perquè t'estimo i em dol pensar que potser algun dia no podràs aixecar-te, perquè malgrat tot som tu i jo i el vent que s'ho emporta tot. Però el vent viatja amb nosaltres, i el temps posa cadascú al seu lloc.

Zitti, zitti, moviamo a vendetta

Zitti, zitti, moviamo a vendetta
Ne sta colto or che meno l'aspetta.
Derisore sì audace constante
A sua volta schernito sarà..!
Cheti, cheti, rubiamgli l'amante,
E la corte doman riderà.

Maria Vila dixit.

La llum de l'abisme

El dia que els pares es van separar vaig veure de debò què era caure, què volien dir l'abisme i la foscor. 14 anys i de sobte tot es descompon, l'únic fil que quedava i que de tant estirar-lo es va acabar trencant. L'ordre que tant estimava es va convertir en un full que, amb lletra de la meva mare, redactava tots i cada un dels acords de la separació. La meva primera reacció fou cremar aquell paper, el qual encès per les flames vaig deixar caure a terra de la mateixa manera que queia jo. I el forat es va anar fent gran, molt gran, fins que ja no vaig saber quina n'era la superfície i, per suposat, tampoc quin n'era el final. Només un abisme, aquesta foscor i aquesta angoixa que vaig ser sempre incapaç de delimitar. I era hivern i era el dia de Reis, i va tocar donar explicacions i començar a prendre consciència que allò era el final i el principi de tot. A casa tothom plorava. Que el meu pare plori sempre ha estat per a mi la imatge del diluvi més catastròfic, perquè si el pare plora és que realment les coses van molt malament en ell i que és incapaç de mantenir el control i l'equilibri. I davant de tot això només van quedar aquells braços, aquells braços com el bressol i el refugi de tot el que hem estimat i s'esvaeix de sobte. I aquella respiració i el batec frenètic d'aquell cor sota el meu cap van ser les parets de l'abisme, saber que continuava caient però que, com a mínim, ara ja sabia on queia. Els dies van passar i vam haver de tornar a l'escola, vam haver de llevar-nos cada matí i que el pare no esmorzés amb nosaltres. I el paradís es va extraviar i vaig saber per sempre més quin havia estat el meu límit, quina era la meva maniobra de joc en tota situació, i fins a quin punt pot prevaldre el meu gest. Aquelles eren les fronteres de mi mateixa i allò era la línia que la meva capacitat per assumir-ho tot havia traspassat. Érem 3 a casa i ja res tornaria a ser el mateix. Però després va venir tota aquesta vida i tot aquest aire, i el record d'aquell dia de Reis m'enforteix i és la meva més gran feblesa. S'esvaeix, ja res tornarà, però quedem nosaltres damunt de l'asfalt, Laia, i hem de continuar triant, i vivint, i plorant. I som nosaltres amb paradís extraviat, i som abisme ara il·luminat per la llum de la nostra il·lusió i les nostres ganes de viure.

Paris puis Paris

Són les 4 de la matinada d'un dimecres de novembre. Tardor, molta tardor. Plou sobre l'asfalt de la Place Vendôme i, de fet, aquesta pluja és molt més que un fenomen meteoròlogic. Aquesta pluja és París, és tardor a París, és ser feliç i respirar per fi després de no haver tingut temps per a fer-ho mentre traçàvem el camí que ens ha dut fins aquí. El pensament d'una sola cosa es fa amb les nostres passes sobre bassals ben a prop del Palais Royal: París ho és tot, i París ets tu i som nosaltres ara que hi hem arribat. París és el cel i París és el nostre límit, i Déu apareixerà en qualsevol moment si no és ell mateix un d'aquests palaus. Respiro, respiro molt fort i és cert, París és l'aire. París com l'aire que respires. I aquest és un cim, aquest és el cim perquè has escoltat el Llach a l'Olympia, i l'Estaca i jo érem l'exili. Abril del 74, Ítaca, Amor particular, Que tinguem sort, i tu, i tu, i tu i el món. I acabes plorant perquè la vida té sempre tota la raó i no hi ha més enllà quan sento aquests primers compassos i agafo la mà del meu pare per estrènyer-la fort i donar-li les gràcies i dir-li que l'estimo. Felicitat deu ser això ara que em sembla ser el vent i poder arribar al cel. I el concert acaba, i surto al Boulevard i plou i sopo i no hi ha més que el record ja per sempre inesborrable d'aquest home davant del piano. Vénen les copes i amb elles tot es torna més suau alhora que la conversa llisca amb delicadesa fins al final en un bar que és el resum de les coses ben fetes. Però les coses ben fetes tenen la mania de tenir un límit i arriba l'hora que t'avisen que han de tancar. I de sobte som a l'hotel davant de massa gintònics ara que tot dóna voltes incansables davant teu. Però venç la son i quedem tu i jo, tu i París. I passegem, passegem, i són les 5 del matí, tardor, i la ciutat sota els teus peus completament xops d'una pluja que és molt més que això. Perquè res no és impossible quan parlem de Llach, de París i de tardor, i ara tocar el cel només depèn d'alçar els braços. I ara ser feliç vol dir tenir-te a tu al costat i la piràmide del Louvre al davant. Però toca marxar perquè continuem essent desig de tornar-hi i tot el que farem serà mentrestant. Fins que un dia no hi haurà retorn i aquesta llum i aquesta fe seran per sempre casa meva. Perquè més a prop del cel que París només hi ha el cel, perquè aquesta nit és l'estructura i la devoció de tot el que he estimat i tot el que estimo.

Problema generacional, de nom escola

Avui hem assistit a l'acte de CiU, que ha dut per nom Estimar Catalunya. Vull deixar clar que tenim un gran líder que es diu Artur Mas, que som els millors i que continuarem treballant perquè el país som nosaltres. Vull deixar clar també que hi havia tristesa, eufòria i ambient de funeral. I que el Trias no és el meu polític preferit i que el Duran no ens fa cap bé, la qual cosa vol dir que és un personatge a eliminar. Però per damunt de tot aquest espectacle que (val a dir-ho) ha fet plorar a més d'un, tenim un problema força gros que podríem adjectivar amb el mot generacional. Problema generacional. La mitjana d'edat dels assistens a l'acte era de 60 anys i això no és, per dir-ho així, quelcom que pugui consolar-nos. I, no ens enganyem, no és un fet que ens hagi d'estranyar. No ens ha d'estranyar mentre a l'escola s'expliqui que el comunisme fou un gran invent que si no va funcionar va ser perquè "no es va saber dur a terme". A la meva generació ningú no li ha explicat la Revolució Americana a l'escola, del liberalisme polític i econòmic només n'hem sentit campanes i sempre hem rebut propaganda en contra del capitalisme. Això sí, Revolució Bolxevic tota la que vulguis, i encara més moviment obrer i encara més proletariat. No fotem: explica'm qui era realment Stalin o Lenin, què fa Fidel Castro o les gestes de Mao. I encara millor: Explica'm com era la URSS als anys 80, quina és la situació de Cuba ara mateix i per què hi ha tantes samarretes vermelles estampades amb el rostre d'un personatge tan atroç com Che Guevara. Explica'm per què la gent fugia ansiosa de la RDA quan va caure el mur de Berlín. Vull saber el nombre de víctimes de Hitler i el nombre de víctimes de Stalin. El problema generacional que patim només té una arrel que es diu escola i demagògia progre. No negaré que en aquest sentit la dictadura que vam patir ens ha fet molt mal, així com el complexe que arrossega una Europa que encara no ha pogut deixar de sentir-se culpable per haver donat un personatge com Hitler. I, de fet, és ben normal: si tenim 14 anys i els professors ens diuen que el comunisme va ser una gran idea, nosaltres com a bons nens ens ho creurem. Però no sé com ni perquè després hem volgut saber qui era Hayek, Milton Friedman o què pensa aquest senyor que porta unes americanes tan estranyes. I hem vist els Estats Units i hem descobert la grandesa d'Adam Smith. I podem ser lliures perquè la llibertat existeix. I és clar, sempre és bo no confiar gaire en allò que t'expliquen i encara menys si manen els sociates. Però n'hi ha que hi confien. I t'arriba l'hora de votar, apareix un home com el Saura i resulta que la formació "política" que encapçala passa de 9 a 12 escons. Felicitats, ignorància.

Xavi

El Xavi se'n va del Thau. Bé, tot i que ara ens n'alegrem molt per ell, uns mesos enrere no ho hauríem permès. I en cas de permetre-ho la tristesa i l'enyor ens haurien ofegat de manera incansable. El Xavi se'n va i des d'aquí li volem desitjar el millor, que és tot el que es mereix, i donar-li unes gràcies infinites. Suposo que sempre va pensar que les seves classes ens adormien, però el cert és que tota il·lusió de dijous portava a la seva tarda, materialitzada en una hora de pissarra digital. Mai no ens va cansar Wagner, ni Mozart, ni Així parlà Zarathrusta , ni les esses russes, ni les pel·lícules que tant ens captivaven. I, per suposat, mai no ens va cansar ell. Rere cada una de les frases enginyoses que deixava anar de manera pretesament desinteressada hi havia la seva curiositat per saber quina seria la nostra reacció. I, potser per sorpresa de tots, o per bé o per mal, sempre hi havia reacció. Unes reaccions que, pel sol fet de ser-ho, ja eren ben rebudes (tenint en compte els temps que corren). Les seves classes que sí que van servir d'alguna cosa i que en el meu cas van servir de molt. La nostra il·lusió i les nostres ganes, i anar a la sala de professors per parlar amb ell sota qualsevol excusa imaginable. Xavi, Xavi, Xavi, mil vegades Xavi i un sol curs de música a través d'ell. Música, sempre música, i música per exaltar-nos o amansir la bèstia que duem a dintre. Suposem que vam aprendre i que el que ens va explicar ens va permetre i ens permet fer créixer i millorar tant discurs com retòrica. Però per damunt d'aquest aprendre hi ha el fet de sentir, de voler viure, de plorar amb Ravel. I, sobretot, créixer, que créixer així et porti tan a prop del cel que quasi et sembli que pots arribar a Déu per gronxar-te agafada als seus braços. Món, molt de món que ens torna malalts i ens fa poder tornar a casa i dir que hem tornat. I les classes del Xavi, que són la música del qui es deixa portar sabent que tots els destins triats per la cadència duran a aquest delit infatigable. Però tornes i veus que se'n va mentre el record et revé i t'enalteix. Gràcies per sempre i gràcies per tot. Perquè sense la música tot plegat seria un error. Perquè necessitem mite i el mite ets tu.

Au! Vinga, amunt, amunt. Obre els teus ulls i amunt. Puja a la barca amb el teu bagatge i recorda que la vida és teva.

Cotxe ràpid

Vas comprar-te un d’aquells cotxes que diuen que són tan ràpids i jo en vull un bitllet per anar on sigui. Podríem fer un tracte i, potser, anar junts a algun lloc. Qualsevol racó de la terra serà millor que aquest, i començarem des de zero i no tindrem res a perdre. Potser, fins i tot, farem alguna cosa de profit. I t’he de dir que jo, personalment, no tinc res per demostrar. Tu amb el teu cotxe ràpid i jo amb un pla per treure’ns d’aquí. He estat treballant en una botiga d’aquelles que obren les 24 hores del dia per poder estalviar una mica de diners. No caldrà que conduïm gaire lluny, només creuarem la frontera i entrarem a la ciutat on tu i jo podrem aconseguir una feina i saber per fi què vol dir viure. Ja saps que a casa hi ha problemes, i el meu pare viu amb l’ampolla mentre em repeteix que el seu cos és massa vell per treballar. Jo li dic que el seu cos és massa jove per tenir aquest aspecte però, és clar, la mare un dia va deixar-lo i se’n va anar ben lluny perquè volia aconseguir de la vida més del que ell li podia donar. Vaig pensar que algú havia de cuidar el meu pare i per això vaig deixar l’escola. I per això ara, passats els anys, vull marxar amb tu. Perquè vas comprar-te un cotxe ràpid, prou ràpid per poder volar. Hem de prendre una decisió: Marxem aquesta nit o vivim i morim així, essent els desgraciats que som avui.
I ara ens recordo conduint el teu cotxe a una velocitat tan gran que sentia com si hagués begut massa. Els llums de la ciutat endreçats abans del nostre pas per allà i el tacte de la teva mà abrigant-me, i el teu braç per sobre de les meves espatlles. I jo tenia un sentiment de pertànyer, de sentir que podia arriba a ser algú. Ser algú si marxem junts amb el teu cotxe ràpid, ben lluny d’aquí.

Versió sacsejadament traduïda d'una bonica cançó de Tracy Chapman, de qui diuen, per cert, que un dia fou telonera del gran Boss. Marxar, quan deixar casa nostra és el més petit dels crims. Però seguirem aquí perquè això és el que toca. Perquè, com diu el meu pare, no hi ha problemes sinó contratemps.

6

Ahir comentàvem amb la companya d'aversió a les esquerres Maria Baldrich el significat ideològic, si en podem dir així, de les diverses qualificacions d'examen en un barem que aniria del 0 al 10. No va costar gaire estar completament d'acord amb la conclusió a que va arribar: "Si el 6 fos una persona seria sociata. És la cosa més mediocre que hi ha, molt més que suspendre". No cal dir que socialisme i mediocritat sempre han estat la mateixa cosa.

Disculpes, exàmens i la veu de Cecilia Bartoli

Demano disculpes novament per l'abandó que ha patit aquest blog durant els darrers dies. Em sap greu i ja no pels escassos i fidels lectors dels meus textos (que també) sinó per mi mateixa. Això d'escriure s'està convertint en quelcom imprescindible i vital. Sóc el que escric i quan no ho faig sempre hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar. Doncs bé, deixant de banda aquests discursos al llindar de convertir-se en estúpids, avui torno. Avui torno i ho faig al bell mig de la setmana d'exàmens, que va començar ahir i acabarà divendres. M'agrada aquesta setmana: puc dormir més, acabo abans, tinc un dia de festa. S'altera l'ordre normal dels meus dies i no precisament per donar pas al desordre. Tot plegat és més agradable i, de fet, suposo que aquesta és la manera de tirar endavant, de ser els millors i d'arribar-hi sempre que ens ho proposem. Ara són quarts de dues i ja fa una bona estona que he arribat a casa. La veu de la gran Cecilia Bartoli omple cada racó de l'espai delimitat per aquestes parets i de l'espai delimitat pel meu cos. Un pensiero nemico di pace ressona amunt i avall i la seva veu a tot arreu arriba. I és aquest fluir i aquesta força el que ens empeny, incansablement, cap a la nostra meta. Les notes que surten de la boca de Cecilia Bartoli és la reproducció més fidel de la tenacitat: podem, i tant que podem, i amb el nostre esforç arribarem on calgui. La veu de Cecilia Bartoli contra la mediocritat com un exèrcit que avança i tot s'ho emporta. Les notes d'Un pensiero nemico di pace contra la vulgaritat, i l'esforç d'aquesta setmana a favor de fer les coses ben fetes. Bartoli i la teva feina: el cim de ser els millors i la perseverança per arribar a ser-ho.

Baldrich

ARA MÉS QUE MAI...
AURRERA, BALDRICH!

Sempre teva.

Endavant, sempre endavant

Després de l'absència d'articles nous en aquest blog, avui reprenc el teclat una mica més animada i amb ganes que la força substitueixi la decepció. Catalunya som nosaltres perquè sempre ha estat així. El país s'ha vist amenaçat massa vegades i no per això hem deixat de ser catalans i no per això Catalunya ha deixat d'existir. Toca caminar, tocar recórrer totes les foscors i travessar tots els deserts que calgui perquè amb cada un dels teus passos avançarà el país que estimes. Som forts i sabem on hem d'anar per molt que ara haguem d'avançar a les palpentes. Hi ha una llum, sempre hi ha una llum que no hem de perdre de vista si volem sobreviure. Tenim el dret de defensar aquest país i així ho farem, i tant que ho farem.

Catalunya

Això és Catalunya i ERC ho ha fet possible.
Espavileu, que aviat tancaran les fronteres.

Poc

I el món no és més que això que maldes per fer teu.
Un bri d'esperança pot aplaçar l'exili.

Adéu

Estimats amics,

La nostra pena de mort ja està signada. Ens veiem a l'exili si aconseguim escapar, o al cel si compleixen els seus objectius i acaben exterminant-nos.

Adéu.

Després de les eleccions

Ahir a la nit, al Majestic, vaig veure llàgrimes que no eren precisament d'alegria. Malgrat haver guanyat, com hem fet sempre, els resultats obtinguts no són els que ens esperàvem. I no haver assolit els nostres objectius vol dir haver perdut, que el tripartit continuï sumant és una derrota per a CiU. Podríem dir que Convergència ha après la lliçó, vistes les cares llargues dels simpatitzants que ahir es van aplegar a la seu. L'eufòria del 2003 ha deixat pas a la preocupació d'enguany tot i haver aconseguit més escons que el PSOE en aquestes eleccions.

Independentment d'això, hi ha un altre fet que s'hi suma, i és el nivell intel·lectual de la gent d'aquest país. Segurament és aquesta qüestió de fons el que més em preocupa: que després de tot el mal que el tripartit ha fet a Catalunya hi hagi algú que encara confiï en Iniciativa, que existeixi gent que pensi que Montilla és un home vàlid, que els electors d'ERC no hagin rebut la lliçó del pacte tripartit i continuïn votant Carod. Només trobo 3 possibles explicacions: a) els votants catalans són completament imbècils, b) els votants catalans volen ser Múrcia, c) hi ha alguna cosa que Convergència no ha fet del tot bé. Personalment, opto per la primera. Mas i Madí han fet, conjuntament amb tot el partit, una magnífica campanya. No crec que el famós DVD o l'anada al notari ens hagin fet cap mal i és evident, d'altra banda, que una democràcia exigeix uns ciutadans amb un mínim de seny i un bon estat de salut. Hi ha massa mediocres que campen pel país, i això sense tenir en compte la penosa participació que hi ha hagut. Tot plegat fa que reafirmi el meu plantejament sobre si la democràcia és realment un bon mètode, o com a mínim de la manera que la coneixem ara per ara.

El que tenim clar és que hi ha 3 principals i possibles formes de govern des d'un punt de vista aritmètic: PSC+ERC+ICV, CiU+ERC o CiU+PSC:

Si hi ha una reedició del tripartit, ja podem oblidar-nos de tot plegat. 4 anys més de desgovern són suficients per convertir Catalunya en Múrica i reformar la llei electoral amb l'únic objectiu de posar pals a les rodes de Convergència de cara a les properes eleccions. Però enguany tenim un avantatge que no teníem respecte el 2003, i és que Montilla no és Maragall. És a dir, mentre que un Maragall faria un nou tripartit sense tenir en compte les conseqüències que això podria suposar per a Zapatero, un Montilla té per davant de tot l'objectiu que el PSOE guanyi les properes eleccions generals, per la qual cosa pactar amb uns "radicals" com Esquerra donaria una imatge massa "separatista" del PSOE que el podria portar a perdre els comicis espanyols. Això suposant que ERC acceptés formar un nou tripartit i enfonsar el país uns quants anys més, per no dir de per vida (cosa que no m'estranyaria gens).

Una altra opció que molts ja descarten és un govern nacional, és a dir, Convergència i Esquerra. Bé, és ben sabut que ERC es caracteritza per un infantilisme que arrossega des de l'època de Companys i que sempre, sempre, sempre, tot el que ha fet ha estat omplir-se la boca de discursos somiadors per acabar fent mal a allò que suposadament estimen. ERC odia profundament Convergència i la rabieta de nen petit, lamentablement, es presenta crònica. A més, cal recordar que Esquerra dóna més importància al partit que al país, i segons afirmen els republicans un govern amb CiU suposaria que CiU acabés menjant-se ERC i el seu protagonisme. Malgrat això, continuo pensat que si Convergència i Esquerra sumen 69 escons no és precisament casualitat, sinó un missatge de Déu. Són uns ineptes, és cert, però el que Catalunya necessita és un govern nacionalista, i ERC és l'únic partit nacionalista que hi ha al Parlament a més de Convergència.

Per últim, tenim això que molts anomenen la sociovergència. Tots sabeu que quan veig un socialista tinc ganes de fer-li mal. Mira, els meus tractaments per esborrar la meva obsessió contra els sociates no han acabat de funcionar mai. Un socialista té, per força, alguna cosa de mala persona. Ho lamento però és així, què voleu que us digui. Considero que ser convergent i ser antisocialista són dues coses que van lligades, i m'imagino que passa el mateix a la inversa. No cal dir que un govern amb els sociates ens faria molt de mal, però molt em temo que pot ser que sigui aquesta l'única alternativa que tenim. És qüestió de vida o mort i la política és així de decepcionant. Ahir mateix, Blanco ja va començar a tancar la porta a Carod per donar la benviguda a Mas. I que consti que no m'agrada gens, que si hi ha sociovergència em començaré a plantejar igualment i de manera seriosa l'exili. Ahir a la nit no ho veia gens clar i això em va costar una vetllada desagradable i unes quantes llàgrimes. Ara ho puc arribar a entendre tot i que, repeteixo, em provoca el rebuig més profund.

A banda de les opcions de govern hi ha, és clar, això que fa dir-se Ciutadans-Partido de la Ciudadanía. Bé, no em mereixen cap més consideració que la por que em fa que pugin en un futur, vist el panorama de mediocritat. Aquests aniran al Parlament parlant sempre en castellà, i això que són bilingües. Vaja, és el que té el bilingüisme, ser ciutadà del món i que hi hagi prou imbècils que els facin aconseguir 3 escons. El PP, pel seu cantó, no ha experimentat gaire diferència, cosa que demostra que Mas no es va equivocar prometent que no hi pactaria.

Tot plegat una mica desconcertant. Espero equivocar-me i que el president de Catalunya es digui Artur Mas sense cap socialista a prop. Però ens esperen 3 setmanes d'anar amunt i avall, d'ara aquí i ara allà. 3 setmanes que espero que no concloguin de la mateixa manera que el 2003. Tot i estar decepcionants, encara tenim esperança. Hi ha, en algun lloc, una llum que cal trobar, fer més gran i conduir fins al més a prop del cel possible. No ens donarem per vençuts fins que no poguem tocar les estrelles que ja crèiem casa nostra.