Ballet, cosa estrangera

Ángel Corella no muntarà mai una escola a Catalunya ni a Espanya perquè som tercermundistes, moral de futbol les tardes de diumenge. En això Catalunya i Espanya sí que s'assemblen molt. El terme dansa no forma part del vocabulari d'aquest país. Ángel Corella? Angelin Preljocaj? Margot Fonteyn? Silvie Guillem? José Martínez? Rudolf Nureyev? Maurice Béjart? Qui són? I la resposta, per molts desconeguda, és ben clara: Uns genis en tota regla. Si el que vols és veure bon ballet, l'única cosa que pots fer és sortir d'aquí. Si el que vols és dedicar la teva vida al ballet, l'única cosa que pots fer és exiliar-te. De tant en tant algú té la bondat de convidar l'Opera de Paris, però et costarà més esforç aconseguir una entrada que viatjar a la capital francesa. I encara et costarà molt més entrar com a alumne al Ballet parisenc (el millor del món), perquè, independentment del teu talent, el requisit essencial per formar-ne part és tenir la nacionalitat francesa. L'estat de marginació en què es troba la dansa en particular i l'art en general a Catalunya i a Espanya és completament vergonyós si alcem els ulls al nord i observem la resta d'Occident. Fins i tot a Cuba, i fa mal dir-ho, estan millor. I no, de bon públic, de públic de debò, no en falta. És clar que després hi ha la mena d'espectador que es creu un entès perquè coneix la trama del Llac dels Cignes i ha vist tres o quatre espectacles d'aquí. Llavors es pensa que ballet és la merda que ha vist i que el Llac dels Cignes és una cursilada. Però si ens hem d'emmirallar en tot el que fem aquí estem ben arreglats i mai, mai, mai avançarem en res. La dansa contemporània i la neoclàssica ja són una altra història per allò de que ara ens agraden les coses modernes, tot i que el seu grau de marginació no és gaire inferior al del ballet. Tornant al tema, val a dir que el tripartit ha rematat la feina i que la Fundació Ángel Corella, dirigida per la mare del ballarí, manté les esperances en el canvi de govern per tal de poder reconsiderar la seva ja antiga decisió d'establir l'escola a St. Feliu de Guíxols i descartar l'oferta de Castella. Malgrat que Corella ja deu saber que, al sud, res de res. L'opció d'anar a viure a Europa per veure ballet del de veritat no em desagrada, però aquesta no és la solució. Ara, la lleugeresa d'Eleonora Abbagnato, el coup de pied de Yann Bridard, el Bolero de Béjart, els salts d'Ángel Corella i les coreografies d'Angelin Preljocaj bé s'ho valen.

Thau, Thau, Thau

Setembre 1995 - Juny 2006.

Escriurem sobre aquests dos terços d'existència quan la perspectiva ho permeti. Fins aleshores, el record de Thau com l'aire.

Dimonis i pols

Tinc el dit sobre el gallet però no sé en qui confiar. Quan miro a través dels teus ulls només hi veig dimonis i pols. Som molt lluny de casa, Bobbie, casa nostra és molt lluny d’aquí. I sento un vent brut que aixeca dimonis i pols. Tanmateix, Déu està de part meva i només intento sobreviure. Però què passa si el que fas per sobreviure mata tot allò que estimes? La por és poderosa i pot enfosquir el teu cor, creu-me. S’endurà la teva ànima plena de gràcia mentre l’omple de dimonis i pols. Bé, he somniat amb tu aquesta nit en un camp de sang i pedra on la sang començava a eixugar-se i l’olor creixia. He somniat amb tu aquesta nit en un camp de fang i os on la teva sang començava a eixugar-se i l’olor creixia. Tanmateix, Déu està de part nostra i només intentem sobreviure. Però què passa si el que fas per sobreviure mata tot allò que estimes? La por és poderosa i pot enfosquir el teu cor, creu-me. S’endurà la teva ànima plena de gràcia mentre l’omple de dimonis i pols. Ara tots els homes i dones volen recolzar-se en un suport ferm, trobar l’amor que Déu encomana i la fe que ordena. Tinc el dit sobre el gallet i aquesta nit no n’hi ha prou amb la fe. Quan miro a través del meu cor només hi veig dimonis i pols. Tanmateix, Déu està de part meva i només intento sobreviure. Però què passa si el que fas per sobreviure mata tot allò que estimes? La por és poderosa i pot enfosquir el teu cor, creu-me. S’endurà la teva ànima plena de gràcia. I ocuparà el buit amb dimonis i pols.

Traducció, tan literal com m'ha estat possible, de Devils&Dust de Bruce Springsteen.

D'absurd i de festa

Arribes a casa cansat, amb molta cura de no despertar ningú. Quedes amb uns amics a quarts de deu, sopeu i la conversa és suau, no peca d’artificial i això et fa sentir bé. Pagues religiosament el compte del restaurant i decideixes anar a fer la primera copa a aquell bar que diuen que està tan bé. El passeig fins allà no és llarg, tot i que la baixada et mata i els peus tenen memòria i et fan patir. Finalment arribes al bar, t’asseus i els gintònics que no passen de Beefeater amb tònica, mal fets, comencen a volar sense quasi adonar-te’n. Et diuen que la discoteca, la tan anhelada discoteca per la majoria dels que van amb tu, comença a omplir-se, i que fóra bo que entréssiu si no voleu quedar-vos a la intempèrie. Bé, fa fresqueta i els acompanyes tot i que, de fet, un cop ets dins veus que està més aviat buit. Uns quants seuen en aquells sofàs que volen ser de vellut vermell però que en realitat no arriben ni a sofàs. Lloc on seure, deixem-ho així, i amb un altre gintònic mal fet hi descanses i esperes que la cosa s’ompli de gent, la justa per perdre el sentit del ridícul i començar a ballar sense pena ni glòria. Fumes, fumes molt, un darrere l’altre i sense parar, converses per entretenir-te i hi ha alguna cosa de la situació que et fa molta gràcia. Finalment arriba la tant esperada gent, mentre que la música que sona és més aviat patètica. T’aixeques, decidit, i comences a ballar empès pels teus companys de festa. Passen les hores i vas canviant de sala o surts a fora a prendre la fresca perquè a dins ja fa pudor d’humanitat, no s’hi pot ni respirar i el fum i els teus ulls no són gaire compatibles. Però en tot el que fas, en tots els moviments que efectues, no pots deixar de preguntar-te què fas aquí, si no fos perquè aquesta nit tens ganes de fer l’imbècil. En el fons t’ho passes bé, sí, però la sensació d’estúpid no t’abandona, i menys quan mires al teu voltant i veus tot de cossos joves i suats: Noies amb poca roba (vaja, tampoc fa tanta calor) i nois vestits tots iguals fins al punt que et costa de distingir l’un de l’altre. Sobre les quatre la cosa comença a descontrolar-se i decideixes que fins aquí la festa. Surts altre cop a fora per fer l’últim cigarret i el taxi ja t’espera a la porta. Dóna la casualitat que com més son tens, més xerraires són els taxistes que t’han de portar a casa. Segueixes la conversa amb el senyor conductor, molt amable, i dónes la teva opinió sobre l’agost i la Cerdanya en temps d’estiu. El diàleg va decreixent i quan queden deu minuts de trajecte s’apaga del tot i el taxista només trenca el silenci per preguntar-te si tens fred o ensenyar-te la llebre que acaba de creuar la carretera. I mentre penses que t’agraden aquests trajectes de nit i de taxi arribes al destí, pagues, i articules un bona nit tingui. La sensació d’absurd s’esvaeix de sobte, potser perquè t’has divertit i el taxista era molt agradable. I arribes a casa cansat, amb molta cura de no despertar ningú.

Agost a La Fradera

Agost a La Fradera és el record més viu que conservo de la meva infantesa. La Fradera és una casa que els meus avis paterns es fan fer construir cap als anys 70 a les afores d'un poble d'Osona que duu per nom Taradell. Agost començava amb l'arribada a La Fradera, dalt de tot del Camí de la Vallmitjana, quan els meus pares em recordaven que havia d'anar al despatx del meu avi a dir-li hola i fer-li un petó. Entrar al que durant molts anys va ser el seu refugi sempre em va fer una mica de por, però sempre acabava anant-hi i el Papi (del francès, papie) em rebia amb els braços oberts. Ell em preguntava coses sobre mi com fan tots els avis, i jo responia amb les paraules justes com fan tots els néts que guarden un gran respecte als pares dels seus pares. Després era el torn de visitar els cavalls, que descansaven a les seves quadres, i de saludar tota la família que havia volgut reservar a La Fradera uns quants dies de les seves vacances d'estiu. El meu cosí Coqui, fossin o no hi fossin els seus pares, sempre corria per allà emprenyant el personal, i jo li comentava a la meva mare que si no fóssim cosins germans ens casaríem. Al matí ens llevàvem d'hora i esmorzàvem un entrepà de fuet del Muntal o les ensaimades que la meva àvia ens havia portat del poble mentre que algunes de les dones de la casa feinejaven a la cuina. Ens posàvem de seguida el banyador, i cap a la piscina hi falta gent. Si feia mal temps i aconseguíem escaquejar-nos, fugíem al bosc de darrere de casa on els cosins havíem construït una cabana que passava de generació en generació. La perfeccionàvem, hi afegíem troncs o en trèiem, o pujàvem de La Fradera estris diversos que ens poguessin ser útils. Quan arribava el migdia tornàvem a baixar per parar taula i, si hi havia sort i poca gent, dinar amb els grans. Dos plats lleugers que solien concloure amb una amanida i una peça de fruita acompanyada del seu bol d'aigua per rentar-la. Havent dinat, molts volien fer la migdiada, i el Coqui i jo aprofitàvem per gronxar-nos a l'hamaca i reposar una mica abans d’emprendre les nostres activitats de tarda. Decidíem llavors si ens estàvem a la piscina, fèiem una visita als altres avis, anàvem a Vic a prendre un gelat, baixàvem a la Plaça de les Eres a jugar, pujàvem a berenar a la cabana o anàvem d'excursió amb l'Angeleta, una senyora una mica gran que vivia prop de La Fradera. Si finalment triàvem la darrera opció, que és la que més il·lusió ens feia sempre, els gossos de l'Angeleta (el Quisset i la Xula) ens acompanyàven sempre. Sovint aquestes excursions també tenien lloc durant el matí, alternativa que no preferíem a causa de les altes i odioses temperatures d'agost. Ens endúiem doncs el berenar després d'haver discutit amb la Laia, la meva germana, si era assenyat o no que vingués amb nosaltres. Normalment no li permetien per massa petita (devia tenir uns 4 anys llavors), i això m'omplia d'orgull perquè em feia sentir gran, molt gran. Finalment sempre érem l'Angeleta, el Quisset, la Xula, el Coqui, la Sílvia (una altra cosina, germana gran del Coqui) i jo. Descobríem junts recons d'Osona tot escoltant històries i llegendes de bandolers que l'Angeleta ens anava explicant. Sempre patíem per l'hora de tornada, perquè els pares no s’enfadessin i no se'ns fes de nit. Tornàvem, doncs, abans no comencés a caure el sol mentre ens preguntàvem, un cop més, si soparíem amb els grans a la taula gran del porxo o si, per contra, hauríem de sopar sols en una de les taules petites i rodones. Si ens tocava sopar sols, el Papi ens feia companyia mentre observava la posta de sol amb ulls brillants. Sempre li va agradar molt seure al porxo quan es feia fosc. A vegades ens esbroncava una mica (mai arribant a enfedar-se), si ens deixàvem alguna cosa al plat. "Hi ha nens que es moren de gana". Però jo no acabava d'entendre mai la seva frase, no entenia perquè no els podia donar el meu menjar a aquells nens si s'estaven morint de gana. Quan ja era ben de nit, entràvem a la sala d'estar (living, com en deia la Mami), per mirar el telenotícies o fer una partida d'Otello o Monopoli amb alguns dels tiets fins que se'ns feia tard i arribava l'hora d'anar a dormir. Recordo que sempre, quan començava a vesprejar, necessitava tenir els meus pares ben a prop. Si tenien intenció de sortir a sopar, plorava i plorava fins que ho desestimaven. El 15 d'Agost ens reuníem tota la família per celebrar el sant de la meva àvia i el meu i dinàvem plegats en tornar de missa un dels menús que s'havia anat repetint al llarg de la quinzena. Al cap de cinc dies arribava l'aniversari de la tieta Cecília i el tiet Miquel, que feien una gran festa al vespre i convidaven uns quants dels seus amics. I l'Agost lliscava suaument fins que començava la Festa Major i tots sabíem que quan acabessin les festes hauria arribat l'hora de tornar a casa i dir adéu a un altre Agost a La Fradera.

Gent gran

Al costat de la caixa hi seu una senyora gran, d’uns setanta-cinc anys pel cap baix, potser vuitanta. La cadira sobre la qual descansa és improvisada, i amb una mà tremolosa aguanta un bastó i hi juga per passar una mica l’estona. Se’l mira i l’aguanta com si en qualsevol moment li hagués de fer falta per aixecar-se. Al genoll dret hi du una genollera. La seva filla (o néta), la dependenta, l’aguanta estoicament i respon a totes les seves preguntes plenes de curiositat que en el fons no deixen de semblar-li estúpides: Bàsicament li pregunta què fa en aquell moment i per què. Res que la noia no pugui respondre amb un “No ho veus?” de cantarella cansada. Tanmateix li somriu: Potser sí que està realment contenta de tenir-la amb ella. La mirada de l’àvia és com una espelma amb una flama minsa que sembla que hagi d’apagar-se en qualsevol moment. Hi està per estar-hi, viu per viure perquè pensa que això ja no té cap mena de sentit. Per a ella, la felicitat té edat per a totes les persones de la mateixa manera: Pot durar seixanta anys, seixanta-cinc tirant llarg. Creu que gaudir d’una felicitat més llarga seria abusar-ne, i ella no voldria per res molestar... Però ja pensa que fa nosa i no espera res de la vida. No sap que la vida encara n’espera molt, d’ella. Em mira, i amb els ulls i amb l’aire em diu que enveja la meva joventut, les meves cames àgils i el meu somriure. Però jo no puc donar-li ni un bri de vida: la té ella, frisant sota la pell que creu morta. No ha de fer sinó deixar-la sortir perquè li ensenyi la bellesa del món. Ella no vol. O potser ni s’ho ha plantejat i, si arribés a qüestionar-s’ho, acabaria creient que fóra egoista viure de bell nou. Derrotada, abaixa la mirada per explicar-me amb el gest que tot li sembla un gran avorriment i que a la gran obra de teatre del món només fa d’espectadora perquè creu que ha deixat d’actuar-hi de la mateixa manera que ha deixat de viure. Es cenyeix al més pur estil de vida d’ “anar tirant” i per no perdre gairebé la capacitat de llenguatge parla del temps amb qualsevol o pregunta si tindrà visita aquella tarda, sense saber que només les parets i algun quadre se l’escolten. Va deixar d’enraonar amb la fotografia del seu difunt marit quan s’adonà que, com ella, l’enamorament també té una edat límit, potser més curta, i que havia deixat d’estimar-se’l abans que morís. No, no l’entristeix la seva absència. Només enyora la imatge del seu cos assegut al sofà de la sala d’estar mirant per la finestra. Al principi va pensar que la soledat era agradable, però ara veu que només ho és si té algú que li ho digui.

Javier Mario Amadeus Mozart

Em va saber un greu immens oblidar-me del seu aniversari. 18 anys, 14 de Juliol. Em trobava a Boston i vaig acabar cantant la Marsellesa i no felicitant-lo. Va néixer a Madrid i ha donat a la vida més del que n'ha rebut. Paradís extraviat des de ben petit i quan el trencament del món va arribar a mi vaig agrair la seva companyia i els seus bons consells, uns consells que només ell sabia donar-me. M'agradava escoltar-lo, i ja se sap que una pena compartida mai no dóna tant turment. El 1r de novembre exercirà el seu dret de vot per primera vegada i val a dir que és un perill públic i una amenaça per la humanitat perquè el noi ens ha sortit sociata. Però bé, tenim una mica més de dos mesos per convertir-lo en bona persona. Sovint penso que va ser el meu primer i gran amor i que va començar a agradar-me a través dels seus textos. Suposo que en realitat estava enamorada del que escrivia i vaig acabar enamorant-me d'ell. Va ser la primera vegada que em passava però no l'última. Bé, al final la cosa no va acabar de rutllar del tot i, malgrat que mai li ho he dit, els plors van fer-se els amos d'unes quantes de les meves nits quan tot es va fer miques. Sempre he pensat que és un petit Mozart. La música i el piano han estat durant molt de temps la seva font de vida, i ara pel que sembla vol deixar-ho o ja ho ha deixat. De fet, potser sí que també em va enamorar la seva música. A vegades ens ho dèiem tot en versos o estrofes de cançons que tots dos coneixíem bé i compartíem alguns projectes que ara em semblen llunyans com el dia que el vaig conèixer. Vam escriure alguns contes junts i ara per ara encara en tenim un de pendent que duu per nom Agost i crec que em toca a mi continuar-lo. Sempre hem tingut una estranya complicitat, tot i que jo, en realitat, no sé res de la seva vida ni ella en sap res de la meva. Quan ens trobem pel carrer ens saludem com dos vells amics i és llavors quan em pregunto on s'ha ficat durant tots aquests mesos que no he sabut res d'ell, tant que el necessito. Si coincidim pel carrer sempre diem de quedar un dia, "ja ens trucarem", i les trucades mai no acaben d'arribar, tot i que a mi no em falta il·lusió per veure'l i senzillament escoltar les paraules de qui un dia va ser el meu gran mestre. Quan es posa a escriure es converteix en el que escriu, i hi forma part i hi pren vida entre línia i línia. Afirma que tot comença en un mateix, i no li falta raó. En realitat és un liberal nat però, pel que sembla, ser jove i d'esquerres són dos conceptes inseparables que ell no té intenció de deslligar. Això sí: tots dos som uns idealistes i de seguida encabim tot el que ens fascina i admirem a la nostra vida. I ens deixem portar per tot el que tenim idolatrat, enmig d'un dolç embriac que les circumstàncies ens fan a mida. Ídols en forma de lloc, de moment, d'objecte i, per suposat, de persona. Pel que fa als gustos literaris, quan coincidim ho fem plenament, mentre que si no tenim la mateixa opinió sobre la literatura d'algú els nostres criteris són completament antagònics. És capaç de portar les noies per on vol només amb la paraula, i amb quatre mots ben lligats ja pot assolir els seus objectius. No li costa gens seduir i és tot un cavaller. Conèixer-lo ha estat un cop de sort i val a dir que és obra del Ferranet que tant estimem tots dos. Mai no ha estat un amant de l'ordre i si hi alguna cosa que el caracteritzi és la intel·ligència. A vegades el veig una mica depressiu, però per mi sempre serà aquesta barreja de Peter Pan i Petit Príncep, sense ànim de créixer del tot però sempre disposat a qualsevol cosa per aprendre o aconseguir un bri de felicitat. I amb l'esperança camina, ara una pas llarg i ara un de curt, cap al triomf de la seva pròpia guerra.

Precs de guerra

Les pregàries ofertes en temps de pau son converses silencioses, reclamen amor o desempallegar-se d’amor en invocacions privades. Però tot això ha canviat ara, se n’ha anat com la memòria a partir del dia abans dels focs. La gent té gana, està ansiosa per la veu de Déu. Escolta llunàtics i mentiders, precs de guerra pronunciats en cada llengua, per a cada família dispersos i trencats. Perquè no pots caminar de bracet del Sant si ets tan sols un home decent o mig decent, fins i tot. No, no pretenc ser un cervell amb un genial pla de comercialització: només intento un toc d’atenció a alguna saviesa, fins i tot un petit bocí faria el fet. Vull netejar el meu cor d’enveges i alliberar la meva ànima de ràbia abans no comenci a sentir... Corren temps difícils, temps durs. Però tothom ho sap tot dels temps difícils. El fet és: què penses fer? Ploraràs? Cridaràs? Lluitaràs? Intentaràs reorganitzar-te? Però quan les ferides són prou profundes i això és tot el que podem aguantar, ens abriguem en la pregària i la pregària és el nostre millor abric. Una mare murmura, crepuscle, s’apropa als seus nadons. Ulls de son, petons a l’espatlla, paraules plenes de promeses maternals. Per foragitar la desesperació, envia una pregària de guerra. Aquest capvespre, potser Jahvè se l’escoltarà. Finalment, i d’una vegada per totes.

(Traducció a penes literal de la cançó Wartime prayers, de Paul Simon.)

Rolando Villazón, Covent Garden

Fa cosa de mig any, o potser menys, em trobava a Londres amb l'escola de dansa. Hi vam anar per fer el que aquí ens és impossible: Veure bon ballet i bons musicals. De bon ballet, francament, en vam veure ben poquet. Vam assistir a una representació de Romeu&Julieta, Royal Ballet, música de Sergei Prokofievv, protagonitzat per l'espanyola Tamara Rojo i el cubà Carlos Acosta. Ella potser sí que balla bé, tot i que pel meu gust és massa menuda i la cara i el somriure d'imbècil que té esborren totes les possibles virtuts. Ell sí que ho feia realment bé, com els seus companys, malgrat que costa d'entendre un Romeu de pell més aviat fosqueta. El cos de ball era veritablement lamentable, mentre que l'orquestra, aquell vespre, no estava d'allò més fina. El fet és que al primer entreacte amb la Pitu vam decidir sortir a fora a fumar, no sense abans haver comprat un d'aquells home-made ice-creams que venen a l'Òpera del Covent Garden i que tenen fama de ser els millors de la capital anglesa. Recordo aquell moment de la nit com un dels més glaçats de la meva vida. Finals de febrer, Londres, 10 del vespre, porta d'entrada de la Royal Opera House, un gelat de vainilla i xocolata a la mà. I fou en aquell moment que em va semblar veure Déu al hall de l'edifici. Era ell, ulls expressius i negres i cabells arrissats i també negres. Era Rolando Villazón. Físicament no gaudeix de cap bellesa, tot i que la seva grata elegància silencia tots els altres defectes. Quan obre la boca i comença a entonar una ària ja saps que les coses van bé, que realment han valgut la pena tots els patiments si ara pots ser aquí, escoltant-lo. A més de ser un geni en el cant, la seva interpretació és també excel·lent, la qual cosa eleva el fet d'escoltar-lo a un estat d'exaltació emocional, molt més enllà de l'auditori on seiem. Bé, de música no en tinc ni idea, però sé discernir el que és bo del que no ho és. Em fa plorar sentir cantar Rolando Villazón i un geni com ell no és gaire difícil de reconèixer. La seva veu excepcional, sumada a una intensitat dràmatica que no peca d'exagerada, és capaç de provocar una llarga ovació del públic, que fa que el jove tenor mexicà acabi també vessant llàgrimes i besant, commocionat, l'escenari on tot just acaba d'actuar. Diuen que Barcelona i el públic liceista l'enamoren i que fins i tot tenia intenció de venir-hi a viure. Però, és clar, només un imbècil és capaç de canviar París per Barcelona. Aquell dia vam estar conversant una estona, i aquella conversa no va fer sinó confirmar una i altra vegada el que ja feia temps que em repetia: Als teus peus, Rolando. Perquè els genis com tu són un regal de Déu, la convicció que viure val la pena.

Bolus

Finalment he tornat de Menorca, de la Menorca ara vista amb uns altres ulls. Els canvis que he experimentat en els darrers dos anys han fet que aquesta estada balear prengui una altra volada, ni millor ni pitjor; simplement diferent. Però bé, això ja forma part d'una altra història. El cas és que han estat uns dies suaus, amables, potser també feliços. Suposo que en això consisteix això de les vacances que tant critico.

Una nit de poca son vaig pensar en la Bolus, empesa segurament (no ho recordo bé) pel Càntic de Jean Racine. I vaig enyorar-la i, Blackberry en mà, vaig decidir escriure alguna cosa sobre ella que em fes sentir-la més a prop. Aleshores la tenia a Anglaterra, i per tot el que segueix i molt més no és d'estranyar que tant la trobés a faltar, com també ho faig ara. Espero que no s'ofengui pel meu gest de transcriure aquí aquesta descripció seva, que és només per a mi prou acurada. Molts ni tan sols endevinarien que parlo d'ella.



Here it is:


El seu nom real és Laia (De) Bolós. Però des que vaig deixar d'odiar-la que he oblidat la bellesa del seu nom de pila per passar a anomenar-la Bolus. És la noia del teatre, les il•lusions i el Càntic de Jean Racine. No hi ha consells al món millors que els seus i si la boira ens tapa el camí sempre hi serà ella oferint-nos la llum. Sovint riem dels que es creuen savis quan enceten discursos que comencen amb sospirs de l'estil "A vegades, la vida...". I és que ningú sap què és viure com ho sap la Bolus i en què consisteix aquest joc. La repel•lència és una de les seves màximes característiques; però què voleu, si s'ho pot permetre? La vergonya aliena que em provoca de tant en tant queda enfonsada per un entrepà de pernil i brie d'una tarda de dijous al Gina o un sopar de divendres al Madrid-Barcelona. I és que consistim en això: viure i aferrar-nos als més insignificants dels plaers. Solíem tenir un lloc, "el nostre lloc", on fumàvem ella Camel i jo Davidoff en sortir de l'escola. El tema de capçalera sempre era ben clar: Ídols i classes de música, que vénen a ser el mateix. El Cantique o Bernadette del vell Paul amenitzaven aquestes tardes de taca al mig d'un carrer en train de se construire. Sempre recordaré el darrer 24 de desembre en un bar que prefereixo oblidar quan, renegades per culpa d'aquestes magnífiques festes nadalenques on les famílies s'uneixen i comparteixen el pa i el vi, la Bolus agafà un posa-vasos i, dibuixant un somriure, decidí elaborar una llista. Una llista d'ídols on, ves per on, les dones no hi tenien cabuda per alguna raó que encara desconeixem. I és així com la llista va començar a tenir cap i peus, noms i cognoms amb projectes amagats rere els guionets que separen un ídol de l'altre. Ben mirat, i si ets considerat un ésser normal, tenir una llista d'aquest estil i anar ampliant-la és una tonteria. Però com que nosaltres, de normals no en som gaire, creixem i ens posem metes duent a terme coses com aquesta. La millor manera de viure és tenint una Bolus al teu costat, i resulta que només n'hi ha una, i resulta que la tinc jo. Per enviar-li missatges que desconsoladament diguin "Sóc imbècil" i ella em respongui amb un "truca'm i això ja ho decidiré jo", per fer lliscar les nits amb un gintònic en bars sectaris, per passejar durant hores fins creuar una ciutat i arribar a la nostra o per celebrar la derrota d'un govern fent l'hortera i bevent cervesa. Els pubs d'un poblet irlandès ens els coneixem tots i no hi ha objectiu que ens haguem proposat i que no haguem assolit. Sempre hem estat amants de chercher midi à quatorze heures i sempre disposem d'un vers o altre si el que volem és definir situacions per sobre dels que ignoren el mestre Valentí Puig (homes que disposeu d'un somriure de conill, el món és vostre!), mentre que en les hores blaves, i si el món ens ho permet (nosaltres som molt d'obeir la voluntat del món i mai la de les persones), ens volquem a Molta més tardor i Joana o Càlcul d'estructures sabent que tenim el telèfon d'una petita habitació per llogar al centre de Malahide. No hi ha res inassolible si pots comptar amb ella per teixir somnis, fer-los realitat i buscar-ne de nous. I així successivament, i viure mai no cansa i mai estorba. El desafiament constant, la batalla que mai no acaba, presentar-se a un examen i aprovar-lo en contra del que tothom et deia. Remugar de Barcelona i en el fons saber que te l'estimes, tenir la paraula justa, perdre el mòbil dia sí dia també. Mirades d'aprovació i mirades quan sentim que algú comença a tocar el piano a l'altra banda, exaltar-se quan se'ns indignen o apel•len al dret a viure per negar el dret a viure dels jueus. Bolus, Bolus, Bolus, on sempre podrem reposar, recuperar la prespectiva i començar de nou.

BB

Sembla ser que des de la petita Blackberry puc accedir a evocar París...