Mundus in nuce

Conjur Bartoli

2009-04-28T00:59:00.002+02:00

Diuen que n'hi ha que canten com els àngels, però amb Cecilia Bartoli es queden curts: La mezzo italiana canta com ho faria Déu si algun dia el poguessim sentir cantar. Dimecres al vespre va tornar a ensenyar-nos què vol dir, això de la bellesa i el talent, i com es pot fer que se'ns entelin els ulls de llàgrimes i per uns segons se'ns talli la respiració. Entre ganyotes i gestos bruscos, com una peixetera enfundada en uns vestits preciosos, Bartoli deixa anar una veu que si te la mires bé sembla mentida que surti de la seva boca. Es tira els cabells enrere amb totes dues mans, s'eixuga la suor, i quan acaba alguna ària fa un salt endavant com si, desbordada d'emoció i energia, hagués de llançar-se als braços del públic com en els millors temps del rock. Cecilia Bartoli va néixer un dia per salvar-nos, i tot el que hagis hagut de patir es veu recompensat si és ella qui tens al davant, per sacsejar-te i bressolar-te alhora mentre esbossa un somriure sincer. Cecilia Bartoli és feliç, i és feliç d'una manera que no pot sinó fer-te feliç a tu. Devora la música, la fa més gran, i després te l'ofereix per demostrar-te que la bellesa també pot ser brutal, i que de fet és així com la música et devora. Rossini, Bellini, Donizetti, Viardot: tant se val, i amunt i avall i som-hi altra vegada que no ha estat res. Ni tan sols ens atrevim a respirar, fa calor, i sentim de tant en tant aquells esclats de joia, l'ànima que s'eixampla i nosaltres que ens fem més grans i podem volar. Qualsevol estossec és durament reprimit per la mirada del públic, i he de dir que jo amb aquestes coses no sóc gens primmirada, però amb Bartoli dalt de l'escenari és molt greu escapçar la màgia del moment amb un estossec que ràpidament es resol amb un Fisherman's friend. La Bartoli que no és cap diva, la Bartoli que riu i no somriu, la Bartoli que mira el cel i és dóna sencera i vola i se'n va i se'ns endu. El monstre Bartoli, elèctrica i no del tot bonica quan canta, la bèstia Bartoli, poció, sortilegi, univers. Bartoli, grandíssima Bartoli passant-s'ho bé, fent que el món sigui món i que tot valgui la pena. Quan sortim diuen que el Barça està oferint un altre festival, l'endemà és St. Jordi, i enfilo Via Laietana agafada de la mà del Pare. La nit, encara, per endavant. I sóc feliç, què voleu que us digui.

Tampoc no demanem tant

2009-04-28T00:59:00.001+02:00

Davant la inoperància d’alguns sindicats d’estudiants a l’hora d’impulsar iniciatives que vagin una mica més enllà de l’avorridíssim tema del Pla Bolonya, una colla d’estudiants han decidit tirar endavant una campanya que aplegui tots els estudiants (integrants d’algun sindicat o no) a favor de la llengua catalana a la Universitat. Estudiantspelcatalà.cat és la darrera iniciativa de la Plataforma Universitària pel Català, i proposa, bàsicament, el que als països normals és evident: Que els professors fixos coneguin la llengua del país, que s'asseguri un percentatge mínim de català en tots els itineraris dels estudiants de grau, etcètera. N’hi ha que creuen que això és provincianisme, que el català tanca portes i que amb això no anirem enlloc perquè es tracta de promocionar les nostres universitats arreu del món, però el provincians són ells de creure que en castellà és molt millor perquè així ens entenem tots. Si fos per entendre’ns tots no parlaríem castellà, parlaríem anglès. Curiosament, però, els qui aposten pel castellà a la universitat no en saben cap altra. El bilingüisme és una gran mentida, com ho és dir que el català tanca portes: Vés i digues a un danès que la seva llengua no serveix per a res, i després fixa’t en el país que tenen, tan civilitzat, i digues que el danès tanca portes. A dia d’avui, a més, s’està incomplint greument l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) del mes de juny de 2008, l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Universitats pel que fa a la llengua catalana. I té gràcia que es passin les lleis per allà on volen, perquè les van fer ells mateixos.

És vergonyós que un estudiant es trobi, el primer dia del curs, que unes quantes assignatures a les quals s’ha hagut de matricular s’imparteixen en castellà “perquè al grup on vas es fan en castellà”, quan ningú no ha pogut triar a quin grup pertànyer. I és encara més vergonyós quan el professor que imparteix l’assignatura és catalanoparlant i dóna classes en català a altres grups però no al teu. I dóna les classes en castellà, però fa en català alguns comentaris. És del tot estúpid: “Los juristas romanos preferían dar al derecho un enfoque dinámico, bla bla." Per encabat dir: "Ho enteneu?” Jo no vaig viure el franquisme, però suposo que això no deu distar gaire de com s’impartien les classes aleshores.

Tinc dret a fer servir la meva llengua a casa meva i que m’entenguin. Per sort, som molts els estudiants que no ho trobem tan descabellat, això de viure amb normalitat. I per sort tenim la PUC, plena de gent amb ganes de treballar i allunyada dels desigs particulars dels partits al món universitari. Al final guanyarem, perquè tenim raó.

Ser altruista o ser un imbècil

2009-04-28T00:55:00.000+02:00

A mi el que m'agradaria és deixar de parlar de la política algun dia, però mentre les coses vagin com van no ens podem permetre frivolitats, que diu la meva amiga Punsoda. I sovint em dic: "va, avui parlarem de la primavera", però llavors me'n passa alguna que crec que he d'explicar, intentant educar-me en la mala llet i sabent que no en sortirà res bonic.

Bé, el cas és que, en una nit d'aquelles que s'escuren i en què sempre quedem els quatre de sempre disposats a desafiar el cos i el cansament, em vaig trobar un vell amic que abans feia de cambrer al bar de capçalera de la meva bonica ciutat. M'explica que està trempejant com pot això de la crisi, que va fent cosetes, que algunes li surten prou bé però que li han tallat el mòbil per no haver pagat dues factures. Diu que, a la feina que fa ara, amb els dos mesos que hi porta, n'ha vist de tots colors. Gent pobra que no arriba a final de mes i que amb prou feines pot comprar menjar, pares sense feina i amb tres fills, avis l'existència dels quals només és coneguda pels nou gossos que viuen amb ells i que no surten mai de casa, també sense cap diner. Després sortim i l'acompanyo un tros amb el cotxe i aprofitem per xerrar una estona més. Diu que ell, militant socialista, està a favor d'un "govern mundial", que en aquest món s'ha de mirar pels altres i no només per casa teva. I va i el molt ingenu em pregunta: "Per a tu què és més prioritari, complir el protocol de Kyoto o tenir un finançament just?". "Naturalment, un finançament just". I el bon home se m'indigna, que què ens hem pensat, que els nacionalistes som uns egoistes i que és molt més important el planeta terra. Increïble. Veu pobres cada dia i a ell les coses no li van del tot bé i diu que un finançament just és secundari. Això no és ser altruista, això és ser un imbècil. Tot plegat el mateix dia que el seu líder Montilla adverteixi que cal un finançament just perquè la vida a Catalunya és més cara (perquè, malgrat que sempre intenta retallar despeses, el meu amic continua pagant religiosament la quota). Tot i que ho patim cada dia, no deixo de sorprendre'm cada vegada que algú em fa un discurs així. Després la conversa segueix, i les meves respostes ja se les poden imaginar: Li dic que no pateixi, que ens n'hem sortit de molt més grosses i que l'home ha fet coses massa impossibles com per deixar-nos impressionar per una mica de caloreta que, d'altra banda, és mentida. I és una llàstima, perquè és un bon noi. Potser per això tinc l'esperança que vegi la llum algun dia.

Desinfectar la memòria i endreçar el present (article d'ElSingulardigital.cat)

2009-04-17T19:57:00.000+02:00

Malgrat que potser el context no hi acompanya gaire, he de dir que cada dia sóc més optimista amb aquest dissortat país nostre. És tan clar que ens estan prenent el pèl que poc a poc van caient màscares i mica en mica tothom va prenent les seves posicions, conscients que el joc de fer la viu viu ja no té cap gràcia perquè han deixat de guanyar-hi alguna cosa. Guardans a Espanya, que al cap i a la fi és el seu país. Carod, de tan gandul com és, renuncia a ser candidat per Esquerra (a canvi, és clar, d'una vicepresidència perpètua, convençut que encara té la clau). L'Espanya plural comença a demostrar que no ha existit mai, i PP i PSOE pacten alegrement perquè ells també veuen que seguir el joc ha deixat de tenir sentit. I la crisi, que ens fa veure a tots les coses més netament.

A banda de tot això, però, hi ha una altra cosa que em fa estar contenta: El llibre El nostre heroi, Josep Pla, escrit per Enric Vila sota el prometedor segell d'Acontravent. Em genera optimisme perquè, en part, és també un reflex d'aquesta nuesa que veig en tot, d'unes ganes de netejar la memòria i començar a mirar les coses tal com són i tal com van ser, lluny dels complexes i la moral de paradeta que, d'allargar-se gaire més, hauria ensorrat el país. I Vila ho fa des de casa, des d'ell mateix, i em sembla que és la seva capacitat de dur-ho tot al seu terreny el que fa que El nostre heroi, Josep Pla sigui colpidor a més d'interessant. No estic segura que això de no poder agafar distància entre tu i el que et passa sigui gaire bo per a un mateix (i ho dic per a mi, que sobretot abans m'ho prenia tot tan a pit que havia arribat a posar-me a plorar de desconsol en més d'una discussió sobre política una mica forta). Aquestes ganes de l'Enric d'apropar-se a tot, però, fan que de retruc també ens apropi l'heroi que per a molts sempre ha estat en Pla. L'Enric ens ensenya, de la mà de Pla, a estimar un país (amb totes els seus defectes), per mirar endavant amb la mirada més neta. Que un país rarament s'explica a través dels seus cridaners, i que un país són dues coses: la terra i la gent. El fet que Enric Vila tingui la valentia de fer un llibre així, i que a sobre la gent el compri, em sembla que ja és un signe d'aquest punt i seguit a la nostra història, ara que l'excusa de la democràcia jove ja no val i tothom comença, com deia, a trobar el seu lloc.

Vénen temps millors, n'estic segura. Encara hi ha pàtria!, que escrivia fa no gaire en Quim Torra. L'Enric Vila ens ha recuperat un heroi i persones com ell i el seu editor fan venir ganes de continuar i de no defallir. Potser no ens en sortirem, però tenim raó i val la pena intentar-ho.

Som cristians perquè sí (article d'ElMatí.cat)

2009-04-13T22:26:00.001+02:00

Som cristians perquè estimem massa la vida per creure que s'ha fet sola, som cristians perquè hi ha coses tan boniques que només les ha pogut fer Déu, i perquè el misteri ens empeny cada dia cap al final que no sabem descriure i el final també deu ser bonic sí és Déu qui t'obre la porta i et convida, com ara, a sobreviure. Som cristians perquè sempre en volem més i no ens cansem i som constants si sempre hi ha aquesta llum que ens guia, si sempre hi ha aquesta escletxa darrere de tots els llocs on posem els peus, empesos per la bellesa i les ganes de bellesa i les ànsies i el desig de moments bonics. A vegades, gairebé semblant bledes estúpides, sospirem i mirant el cel només exclamem "que bé". Som cristians perquè hi ha un temor, i sovint és el temor a un empatx de felicitat. I som cristians perquè sempre ens sembla un miracle poder tornar a casa, i perquè malgrat les filigranes ens consola saber que sempre tindrem un lloc on tornar. Som cristians perquè ens recomforta sentir el pes de tanta història entre les parets d'un Monestir, i perquè no sabríem com fer-ho sense mirar enlaire i tenir la sensació que una part de tu s'enlaira i gairebé pot tocar el cel amb les puntes dels dits, i gronxar-nos agafats als braços de Déu mentre la memòria ens va portant passat, i present, i tot el que estimem i tot el que hem d'estimar encara. Som cristians perquè creiem en la llibertat, perquè hi ha algú allà dalt que vetlla per nosaltres quan anem a dormir, i mentre somiem la vida ens duu de la mà, i fa estona que pensa en nosaltres quan ens despertem. Som cristians perquè sí i estem tips de justificar-nos.

Membra Jesu Nostri (encara)

2009-04-11T04:58:00.001+02:00

Membra Jesu Nostri és un cicle de set cantates compostes per Dietrich BUXTEHUDE, en qui Bach va emmirallar-se i fins i tot va récorrer 400 km per assistir a un dels seus concerts. Cada una d'aquestes cantantes parla d'una part del cos de Jesús clavat a la creu, i és així com peus, genolls, mans, costat, pit, cor i cap queden perfectament explicats a través de la música i amb parts de la Vulgata i un poema de Sant Bernat de Claravall. Les primeres parts que segueixen la introducció de cada cantata es repeteixen després, abans de pujar al següent membre del cos de Crist, de tal manera que tot acaba perfectament tancat d'una manera cíclica, sense ensurts, sense cap sensació d'abisme que se sobreposi a l'estabilitat barroca, la urgència del retorn per tornar a la placidesa perduda que ara revindrà en forma de patiment, de patiment de Crist però també de qui el contempla. Membra Jesu Nostri manté la unitat d'aquest cicle etern que se'ns presenta ara amb la idea redemptora de fons i esclats de llum d'una gràcia de Déu que arreu estén l'esperança. No hi ha sotracs, no hi ha ensurts, només aquest patiment, aquest retrobament de Jesús amb Déu dins de la música, i que la música sigui una vegada més l'explicació mítica de tots els misteris. Previsible, potser, tempus fugit, el patiment que s'alça i no sap encara si trobarà el cel, el cos de Crist moribund com l'últim record d'una fe, una creu com a símbol primer, malgrat que tot això hagi vingut després. Ara que arreu hi ha passions de tota mena i enlloc es parla de redempció, ara que aquesta llum s'apaga i dóna pas a les tenebres, ara que a poc a poc es perd el que sempre has cregut que et defineix, queda Membra Jesu Nostri com un clam a la immortalitat, a través del dolor, per tancar altra vegada tots els cercles.

Wagner, Mestres Cantaires i països normals (ElMatí.cat)

2009-04-07T18:52:00.000+02:00

Els Mestres cantaires de Nurenberg és una bona metàfora dels països que funcionen i que, alhora, defugen el relativisme éstúpid que transforma en banal tot el que toca. Són moltes hores, és cert, i malgrat que sovint tenim la sensació que Wagner ho feia per fotre, al final sempre ens adonem que és el temps just per dir el que creiem que volia dir i de la manera que volia fer-ho. Sense cursilades ni melodies enganxoses i gracioses Wagner aconsegueix absorvir l'espectador a través de la solemnitat i un llibret lúcid i intel·ligent, que fa pensar i anar més enllà del "oh, que bonic" o les faules entretingudes i senzilles que serveixen per explicar una moral. A mi no és que m'agradi més ni menys, i de fet també em fan un poc de ràbia els wagnerians que veneren el compositor com si fos Déu i per als quals l'adjectiu belcantista és un insult. És aquesta guerra entre la gresca i la reflexió, l'òpera per passar l'estona i l'òpera per viure; i em sembla que és en això últim que rau la diferència. Tots hem començat amb Rigoletto i algun dia hem cregut que, per avançar, calia llençar-se amb un Tannhäuser per fer-nos els interessants. Al final resulta que això que només t'havia de servir per fer-te l'interessant t'acaba atrapant, i et fascina, però res no treu que els italians fossin igualment genis i magnífics. Però això ho deixem per un altre dia, que perdo el fil.

Els Mestres cantaires, com deia, són una bona metàfora del país normal que voldria tenir, en la mesura que mira endavant sense menystenir el passat, per molts errors que s'hagin comès i malgrat que ara tot es vegi ridícul i escandalosament passat de moda. La posició conciliadora de Sachs busca l'equilibri entre les regles potser massa rígides i la inspiració que ha de dur l'art de l'imperi endavant, i defensa els puretes perquè, en el fons, l'única cosa que volen és preservar l'art del país que estimen i que els ha vist créixer, de la mateixa manera que les noves generacions entendran noves maneres d'estimar casa seva. I els catalans no tenim ni una cosa ni l'altra: menystenim el passat i sempre ens sembla que en res es va intentar fer el que calia, mentre perdem el temps en discussions estúpides deixant que els altres, ben units ells, ens passin la mà per la cara descaradament i sense cap vergonya. A Els Mestres cantaires hi ha unitat, hi ha ganes d'empènyer el país cap a un futur més digne, més gloriós. I amb això tornem al protonazisme de Wagner, tema recurrent entre els seus detractors menys hàbils que de seguida identifiquen amb el feixisme qualsevol mostra de nacionalisme. Si veient i sentint l'escena final, amb un discurs tan ben fet i una bellesa tan brutal és més que fàcil acabar justificant el nazisme és només perquè el nazisme ha existit (encara que coses com aquesta hi poguessin donar peu), perquè per sí sola em sembla, senzillament, un cant d'amor magnífic.

Babbino caro (reconvertint les proves: article d'Elsingulardigital)

2009-04-03T17:50:00.000+02:00

L'escena de Montilla fent-se responsable del ridícul del conseller Saura va ser, com a mínim, commovedora: "Escolti, el màxim responsable, si de cas, sóc jo, eh?", li etzibà el President a Sirera mentre Saura se'l mirava fascinat i agraït, alçant la mirada, com un fill que s'amaga darrere les cames del seu pare però que també té por perquè sap que quan arribi a casa la bronca que li caurà serà antològica. Hi ha qui els troba fantàstics, els pares que donen la cara pels seus fills, però sempre arriba un dia que es presenten a l'escola només parlant de com de responsables són els seus nens pretenent excusar-se del seu total fracàs escolar, i insulten els professors o serien capaços de trencar-los la cara. Són els que sempre assisteixen a les reunions de principi de curs començant totes les frases amb "El meu fill" i pretenent que el nen, tan genial, sigui conegut i valorat per tothom, que deixi petjada. Al final no es recorda el fill incompetent sinó el pare imbècil (i igualment incompetent) que a tothora treu les castanyes del foc als seus estimats i, si els veu els defectes, només esbronca a casa, de portes endins; la qual cosa fa el nen encara més burro, sigui dit de passada. I aquest govern juga a això, malgrat que papa Montilla gasti un mal humor descomunal en privat (escoltin, si no, l'entrevista que Sala i Martín li va fer per a La Vanguardia abans de les eleccions). Però no és bonic, aquest instint patern, aquest paradís protegit abraçat a les cames d'un pare, aquesta falsa innocència dels fills que són conscients que per molt grossa que la facin no els faran mai fora de casa perquè un pare és un pare?

Mentrestant, els altres germans s'ho miren temerosos, amb l'esperança que cap nen de la classe no assenyali el petit Huguet (perquè mira que n'arriben a ser de cruels, els nens!) i amb l'esperança, també, que el pare sàpiga defensar-los si mai intenten expulsar-los de l'escola. I així anem fent, amb el President que a qualsevol moment podria dir-nos que callem perquè ell ens paga el sou, talment un pare histèric que es pensa que l'escola és seva.

Ens ho posen fàcil (comencem a El Matí!)

2009-04-03T00:01:00.000+02:00

Hi ha una esperança darrerament en tot allò que faig i que neix inevitablement del país cada cop més malmès que tenim. Potser és que sóc una bleda, però tot ho veig més bonic, tot em sembla més digne de ser viscut. Davant d'una nació amb uns polítics que no estan a l'alçada, ni al govern ni potser tampoc a l'oposició, hi ha això que anomenem societat civil i que sembla fer renéixer el país amb més força. Cauen les màscares, i gairebé diria que ens ho posen fàcil: Comencem a veure que, davant la unitat d'Espanya, l'únic camí és la nostra unitat. A Euskadi, on sempre s'ha avançat més de pressa que aquí, això ja ho comencen a veure, i és així com PP i PSOE no tenen cap problema en posar-se d'acord si el que hi ha en joc és Espanya, encara que a Madrid es tirin els plats pel cap. I és comprensible, perquè si jo fos espanyola estic segura que aquesta seria la meva opció. A més, els qui fins ara han estat fent la viu viu, jugant a ser catalanistes de regionalisme tèrbol, es veuen obligats a prendre partit d'una vegada, mentre que els que fins ara s'han omplert la boca parlant d'independència com qui parla de Mart veuen que ja no poden viure de fer volar coloms i que cal agafar la paella pel mànec. Abans, amb Pujol, tot plegat podia dissimular-se millor, però ara Espanya colla massa i és hora de posicionar-se, d'agafar les regnes i tirar del carro. O hi estem a favor o estem en contra. O volem la independència o no la volem, però els que parlen de nacionalismes i sobiranismes comencen a veure que ja no ens serveixen les excuses, com tampoc ens serveixen les d'aquells que només diuen independència cridant o a les calçotades que s'allarguen massa.

La independència es comença a veure com quelcom real i cal pensar-hi, donar-hi voltes, treballar pel país que voldrem i com actuaríem l'endemà d'esdevenir un país normal. Com deia, Espanya ens ho posa fàcil per tenir esperança. Perdem diners per tot arreu, per exemple. I en perdem tots, tant els que ens sentim només catalans com aquells que diuen ser tan catalans com espanyols. Barcelona fa pena al costat d'una capital com Madrid i, per molt que n'hi hagi que vulguin ser espanyols a Catalunya, a Espanya continuen éssent uns catalans de merda. Amb tot, cada cop són més els castellanoparlants que veuen que Catalunya és molt més que una regió i s'adonen de la necessitat, cada vegada més imperiosa, de tenir un estat propi.

I els "apolítics" es desperten, perquè per molt que creguin que la política és avorrida i pesada veuen que la presa de pèl és ja escandalosa. I la societat civil que dèiem, i Brussel·les, i la literatura desacomplexada que creix, i el país tan bonic que tenim, i la crisi, que tampoc ens farà cap mal si ha de servir per llevar-nos (penso, lligant amb això, en un tancament de caixes, per exemple). I això del Matí. Alguna cosa està passant.

La ciutat que estimem (5 cèntims). Article de Cugat.cat

2009-04-01T00:37:00.000+02:00

L'altre dia, l'amic Enric Vila em deia, després de la seva visita a la Setmana del Llibre, que si Catalunya fos independent totes les ciutats petites serien com St. Cugat. Penso que té raó, i que massa sovint els santcugatencs no estem prou orgullosos de ser-ho. En un país que poc a poc pren consciència real de ser-ho, la descentralització es fa necessària i evident, davant d'una Barcelona que sembla no voler portar les regnes d'aquest viatge a Ítaca que poc a poc s'apropa a la desmitificació.

Els santcugatencs tenim una gran ciutat i n'hem d'estar orgullosos. Fa poc, ensenyant-li la ciutat a un amic de Mataró, em vaig adonar que és ben cert que no ens adonem del que tenim a casa fins que no ho ensenyem als forans. Ell va quedar meravellat, i això que Mataró no és, precisament, una ciutat qualsevol: passejant-hi hom té la sensació, fonamentada, que allà hi reposa una història no gens menyspreable per a l'imaginari col·lectiu del nostre país. Caminàvem pels carrerons del voltant del carrer Valldoreix, havent-li ensenyat l'Auditori envejable que tenim. El carrer Torrent de l'Olla, amb aquelles casetes que recorden als poblets dels països civilitzats, senzills però elegantíssims. I la Plaça Barcelona, amb l'encant de les places de sorra que ara tant escassegen, substituïdes per la pedra sòrdida, i el majestuós Monestir que s'entreveu des dels Quatre Cantons i del qual ja he parlat tantíssimes vegades. Tenim una ciutat preciosa, no en tinguin cap dubte. Només ens cal aprendre a estimar-la, fer-la viure i comprometre'ns a millorar-la.

L'NDT i jugar a ser moderns

2009-03-29T23:18:00.001+02:00

Al Liceu de tant en tant tenen la bondat d’incloure un espectacle de dansa a la seva cada vegada més pobra programació. Els ballarins del Nederlands Dans Theater han estat els segons (i darrers) en passar per l’escenari del Liceu, aquest cop per presentar dues obres, Silent Screen i Tar and Feathers. Hi vaig ja poc predisposada després de fer un cop d’ull a la pàgina web del Liceu, on airosament fan cinc cèntims de la companyia dient que “En l’NDT no trobareu ni les sabates de puntes ni els tutús, perquè aquests ballarins tan carismàtics no en necessiten”. Són igual d’imbècils que els que diuen que els poetes d’ara no escriuen amb rima perquè això ja està superat, com si qualsevol poeta no sabés fer un sonet. Hi ha qui sovint mesura el grau de civilització dels països en funció de com valoren la dansa, i la veritat és que no els falta raó: Els Estats Units van entendre-ho de seguida i ara, com en tot, les companyies americanes no tenen res a envejar de les històriques companyies europees.

No necessiten puntes ni tutús, diuen. Per necessitar tampoc necessitem la dansa i bé que anem a veure’ls. L’NDT s’ha pres molt a pit la idea de l’acrobàcia com a element seductor de la dansa als nostres temps, i al final sembla més aviat un circ que no pas un ballet. És cert que la història de la dansa ha conegut tres estils clarament diferenciats, però això no vol dir que cada nova etapa no sigui, com en el cas dels poetes que ja no fan sonets, una assimilació total de l’etapa anterior. Els poetes d’ara han de saber fer sonets, i les ballarines d’avui han de poder posar-se les puntes sense renegar i saber mantenir-se en equilibri tant temps com exigeixi la coreografia. Vam començar amb un estil de fer-ho tot petit i ben “mono”, potser entenent la dansa com un complement de la música i no pas a l’inrevés. Ara, però, cal fer-ho gran, creuar amb un sol salt tot l’escenari i mantenir-se en equilibri encabat, una mica per donar temps a l’espectador de respirar i de tenir la sensació de plenitud que el ballarí intenta transmetre. I després hi ha l’acrobàcia i la flexibilitat dutes als extrems, molt respectables i necessàries, però que no duen enlloc si no hi ha una línia i una mínima capacitat, insisteixo, de transmetre equilibri i plenitud. No necessiten puntes, diuen, però són incapaços de mantenir un equilibri sense que els tremolin els turmells.

Kylián és un gran coreògraf, però el públic agraeix que miri enrere de tant en tant, perquè si no es té present el ballet en el seu sentit més pur sovint es perden els paràmetres. De jugar a ser moderns molts ja ens n’hem cansat, i ja no val no posar-se les puntes per trencar amb tot perquè, avui, qui trenca amb tot és precisament qui es posa les puntes.

"Facultat tancada pel pensament obert", l'article d'Elsingular

2009-03-14T00:44:00.002+01:00

“Facultat tancada pel pensament obert”, això és el que diu una de les pancartes que els assaltants d’ahir a la UPF han deixat penjada a una barana del pati de l’edifici Roger de Llúria. Fa estona que hi dono voltes i no aconsegueixo entendre el lema, ja em diran vostès com l’interpreten. La manifestació de dijous es va acabar a la nostra estimada facultat, amb una colla de bojos com revolucionaris despietats prenent la Bastilla reclamant que s’aturi l’aplicació del famós Pla Bolonya que, per cert, ningú no sap ben bé de què va. Jo ni hi era perquè últimament me’n guardo prou, d’anar a classe, però m’expliquen que el panorama feia por: curiosament els qui es dediquen a rebentar tot el que poden no tenen un aspecte que, diguem-ne, facilitaria que els contractessin per fer una feina qualsevol. I sap greu, perquè si no duguessin arracades per tot arreu, rastes i samarretes amb la cara de Che Guevara potser hi estaria a favor. O si fossin estudiants, que em sembla que tampoc és demanar gaire.

Dijous a la tarda, que sí que hi vaig posar els peus, em vaig trobar un vell amic que feia temps que no veia. En preguntar-li què feia per allà em va dir, amb un mig somriure, que havia estat arreglant el món. I ara, que li dic, no sabia que estudiessis a la UPF. I em diu que no, que no és estudiant de la mateixa universitat que jo. Divertida, li pregunto si estudia a l’Autònoma, i em torna a dir que no, que no estudia a cap universitat. Fantàstic.

I bé, es veu que alguns s’hi han quedat a dormir i tot. I han dormit a la biblioteca, que és molt bonica, sobretot ara que s’acosten exàmens. I a mi em sembla molt bé que vulguin fer el brut, però una cosa és queixar-se i l’altra impedir que la gent normal pugui anar a classe. Perquè no es limiten a estar-se a allà decorant la universitat, sinó que a sobre posen música a tot drap per emprenyar els centenars d’alumnes que no pensen com ells. Divendres al migdia era impossible fer classe. En què quedem, estem a favor de la llibertat o només ens interessa la llibertat de poder restringir-la? “Jo, la Pompeu alliberada”, que deia una altra pancarta. Jo també ho penso: La Pompeu alliberada, però d’imbècils.

Les trampes positivistes i l'Estatut (article per al butlletí de la FCO)

2009-02-27T05:52:00.000+01:00

El que sap més greu del recurs d'inconstitucionalitat presentat al Tribunal Constitucional contra alguns preceptes de l'Estatut d'Autonomia de 2006 és que, sigui quina sigui la sentència final, estarà fonamentada, i tampoc els podrem dir del tot que no tenen raó. El relativisime, encara que sembli mentida, també ha quallat als ordenaments jurídics, i és així com les sentències sempre ens seran desfavorables si no hi ha magistrats que se'ns mostrin, d'alguna manera, una mica a favor. La Constitució Espanyola és, com tot, fruit de les seves circumstàncies, i s'hi intueix encara una certa pressa per presentar al món una nova democràcia. Hi hagué un munt de matèries (moltes referents als estatuts d'autonomia, per exemple) que es van deixar per més endavant, davant la impossibilitat de forjar una norma suprema consolidada i esborrar, d'una vegada per totes, l'Espanya del franquisme. Per a alguns, però, això no serà pressa, sinó una manera de limitar el poder del constituent i donar més marge al legislador, passant per processos formalment molt més demòcratics. I aquests també tindran raó.

Les ambigüitats que presenta la Constitució de 1978 són indefugibles, és cert, però tampoc no es pot negar que de relativistes ho hem estat tots sempre que ens ha convingut. La mateixa Constitució, per exemple: llegida en clau catalanista, hi ha a qui no li sembla cap disbarat. O la Bíblia, que m'atreveixo a dir que és el llibre més important i que més pes ha tingut de tots els que ha donat la Humanitat: També a les Sagrades Escriptures tothom s'agafa al que vol i tant podem trobar un Chávez dient que Jesucrist fou el primer comunista de la Història o un Max Weber que afirma que el sistema de lliure mercat va estretament lligat a la forma de vida protestant i en la seva manera d'interpretar la Bíblia. El relativisme és la malaltia dels nostres temps, dut a l'extrem, però també és una mica en aquest sentit que hem dirigit el progrés.

Sense allunyar-nos del tot d'aquest relativisme, i tornant a la qüestió de l'Estatut i la Constitució, potser caldria preguntar-nos si hi ha alguna relació entre el Dret i la moral. Els positivistes, que s'entesten a creure que un ordenament jurídic serveix a certes finalitats valuoses independentment del seu contingut, ara s'agafen a la Constitució com si fos l'única cosa que pot garantir l'ordre, i veuen la Norma Suprema com quelcom intocable (cosa que demostra, d'altra banda, la poca experiència com a Estat democràtic i de dret). Aquests posicionaments converteixen el Dret en quelcom just per naturalesa, amb independència del seu contingut. En el cas de la Constitució, això serveix també per rebutjar la democràcia, i així ens trobem lligats, avui, per una Constitució que 7 homes (amb molt bones intencions, això no ho nego) van elaborar ja fa força anys, i que l'estat espanyol va votar bàsicament per donar per enterrada la dictadura. Per a ells, ni tan sols la democràcia, que d'altra banda tampoc té gaire relació amb la moral i s'acull a la justícia formal sense tenir en compte pròpiament el contingut de la llei, és un valor absolut.

Tanmateix, aquestes teories positivistes imperants presenten certes dificultats que tinc l'esperança que tard o d'hora ens (o els) obriran els ulls definitivament. Permet, per exemple, justificar qualsevol mena d'ordenament jurídic. Dut a l'extrem, cal dir que també l'ordenament nazi era formalment impecable (formalment just), i avui a ningú se li acudiria dir que el nazisme era justícia. L'oposició a això va dur al retorn al jusnaturalisme i a crear Constitucions amb un ampli catàleg de drets fonamentals, i durant la segona meitat del segle XX la idea de la Norma Suprema ens ha agradat tant que, tornat al positivisme que dèiem, gairebé ens hem oblidat del seu contingut, perquè "un dia vam decidir aquesta llei i l'hem de complir". Qüestions com les de l'Estatut generen un debat en el món jurídic, i això ja és un pas que no pot sinó dur-nos un bri d'esperança.

Els meravellosos Kojacs

2009-02-27T05:50:00.000+01:00

Passant pel quiosc de l'estació la flaire de llaminadures em recorda la conversa estúpida que vaig tenir l'altre dia sobre els Kojacs. El món de les llaminadures continua fascinant-me com quan tenia 6 anys i la Mare ens donava cent pessetes per gastar-les en aquella botiga que hi ha al carrer Sta. Maria i que ara ja no freqüento gaire. I quin gran invent, aquests Kojacs. Després de comprar-ne, tot xerrant, arribem a la conclusió que el seu únic inconvenient és el pal, de cartró, que amb la saliva queda tot pelat i si no vas amb compte pots acabar menjant paper. Però aquell color tan bonic, d'un vermell sang, que posat a la llum del sol sembla una cirera en el seu punt just, ni massa verda ni massa madura. I aquell mig camí entre la dolçor i l'acidesa en alguns bocins, i els plecs que s'hi fan i que deixen entreveure el xiclet que s'amaga a sota, i aleshores a l'àcid i el dolç s'hi suma la gairebé insipidesa del xiclet encara sense mastegar. La regla principal és que un Kojac no es pot mossegar mai: Has de deixar que a poc a poc el caramel destapi el xiclet, i només quan el vermell ocupa més o menys un quart de la deliciosa llaminadura pots fotre-li queixalada perquè així en mastegar-lo notaràs encara trossets de caramel entre les dents. El xiclet no val gran cosa, això també cal dir-ho, però tampoc és que jo sigui gaire de xiclets. No val gran cosa perquè el seu gust no dura gaire i de seguida és pedra, no pas perquè no sigui bo. Sempre m'he preguntat com és que la casa Fiesta no fa altres piruletes amb el mateix caramel que posa als Kojacs, tan bons que són. De fet, les piruletes de Fiesta no són res de l'altre món, massa dolces i uniformes pel meu gust, mentre que les Cerdán, en canvi, sí que presenten aquest contrast entre dolç i àcid.

Tornem

2009-02-27T05:17:00.004+01:00

Tornem, i aquest cop seriosament. Porto una bona estona donant voltes al llit, pensant. Pensar de nit és horrorós perquè em provoca insomni. De petita recordo que em deia "Deixa-ho córrer, tingues present què volies pensar i ja ho faràs demà", però ara no en sóc capaç. O sigui que m'he llevat i m'he posat a escriure això. Durant aquests darrers mesos, i després d'haver escrit tant, escriure m'ha semblat una pèrdua de temps, perquè creia que per explicar-ho als demés ja ho podia xerrar sense perdre tant de temps, i per la resta també acabava abans pensant-ho sense escriure-ho. Però ara hi ha moltes coses que em vénen al damunt i escriure és també una manera d'endreçar-me: pel que ha de venir i pel que ja ha estat. Hi ha un munt de coses que m'engresquen i un punt d'eufòria de tant en tant que ja veig que si no l'escric per amansir-la no em deixarà dormir. He començat el llibre del Vila sobre Pla (i sobre ell mateix) i de sobte m'han vingut ganes de posar-me davant del teclat. I el sopar de la Fnec d'avui, i El Matí, i la FCO. Veurem com surt, tot plegat, però de moment m'omple d'il·lusió.
No sé ben bé en què vull convertir aquest bloc, i de moment tampoc m'importa gaire. saber-ho Aniré penjant tots els meus articles i potser altres coses que em surtin i no pengi a altres llocs. Tinc aquesta cosa estúpida de la vanitat, i només he escrit per mi mateixa quan era una adolescent amb mil coses bullint-me al cap. He canviat el disseny, ara és verd i no pas blau. Canviaré això de la descripció. I, en fi, ja veurem què passa. Benvinguts de nou els qui ja hi éreu, i benvinguts els que vindran.

En diuen Villazón

2008-01-13T21:35:00.000+01:00

Tarda de diumenge, massa de migdia encara. Villazón torna després d’uns mesos de baixa, i fa tant de temps que esperem aquest dia que la por s’accentua, i entrem al Liceu com si fos la primera vegada que posem els peus a la Basílica de Sant Pere. Aquell vell sentiment de temença, que alguna cosa molt gran passarà avui, i també, per què no dir-ho, l’esperança que no ens decebi i que aquesta nit puguem continuar somniant, sense que ens fereixi, el moment sublim de l’última nota, els ulls tancats, i l’explosió d’aplaudiments i lloança mentre tímides llàgrimes rodolaran galta avall. És diumenge, intuïm que aquesta no serà una litúrgia qualsevol. Encara no ha passat res, però hem trobat a faltar aquesta sensació de grandesa. Schumann, aplaudiments continguts i també alguns que no es contenen. Ens diu amb els ulls que no tinguem por, que ja és aquí, que hi hem de creure. Villazón quan tot et sembla d’un sol color, Villazón quan res no et dugui al somriure. A la segona part és amb Massenet que sentim la primera llàgrima, però també és cert que patim perquè tot no es trenqui. S’estén el silenci, s’apaguen estossecs, el geni ja ha llençat l’encanteri i podem veure com dins seu cada nota omple tots els recons, ulls tancats només quan se’ns enterboleix la mirada, i ja les ales batent insistents cap a la infinitud, cap a la plenitud més total. No és només que siguem feliços, és que Déu existeix i aquest és el seu regal. Un home oferint omnipotència i rendint-se alhora als peus d’un públic, i no hi ha ulls al món més expressius que aquests, no hi ha rostre més capaç que aquest de convèncer-nos de la grandesa. No sabem ben bé d’on ve, no sabem ben bé què passa, però un estrany sortilegi se’ns enduu. Quan ha de sortir perquè la veu no li dóna per més els aplaudiments persisteixen, i és que després de tanta immensitat tot ens porta a l’agraïment etern. En tornar diu que si hi ha algun lloc on no li molesta gaire que li passin aquestes coses és a Barcelona, que és una mica casa seva. Més tard se’n desdirà: no, precisament perquè això és casa seva li sap més greu encara. Ens agraeix la paciència i ens demana disculpes perquè després de tot li costa reprendre el ritme. Les cançonetes espanyoles ens semblen espanyolíssimes però també ens fan plorar, com sempre. Ningú no dubta que és capaç de tocar el cel. Silenci. Síl·labes que s’allarguen volent perpetuar l’instant, encara més silenci enmig de tanta màgia, i l’ovació absoluta, aplaudiments ferotges, crits de lloança que busquen immortalitzar el moment. És d’aquelles coses que mai no podrem entendre: un sol home, una veu i un rostre projectant-se a la immensitat, capaços de fer-nos sentir tan grans, tan feliços. Quan ja a alguns els sembla que no hi haurà cap més bis Villazón ens explica que avui vol oferir-nos un regal, i no ens n’adonem que Pel teu amor ja sona al piano. Sí, és veritat, amb la llum del seu mirar ha omplert la nostra vida. Villazón alça els ulls plens de llàgrimes, nosaltres abaixem lleugerament el cap en senyal de reverència i ens preguntem com ens ho farem per escriure això. Vivim per aquest instant. Ens diran fanàtics, exagerats. Però nosaltres avui hem sabut ja per sempre que els somnis es diuen Villazón, i que una llum resplendirà sempre a l’horitzó, siguis on siguis, facis el que facis, si t’endus ben endins el tresor d’aquesta tarda.

Santa Claus is coming to town

2007-12-26T04:04:00.000+01:00

Potser és una mica tard per penjar aquest vídeo, però l'he trobat a l'omnipresent Youtube per casualitat i m'ha semblat que valia la pena penjar-lo. En aquest moment vam arrencar a plorar. Bé, de fet ja havíem plorat abans. París, Bercy. A casa no ho hem fet mai, això del Pare Noel, però vaja, també cal dir que no som capaços de córrer si no es tracta d'aconseguir un bon lloc davant de l'escenari d'aquest diguin-li home, diguin-li Déu.

Sant Esteve per no ofendre

2007-12-26T04:00:00.001+01:00

Mai no he entès gaire per què celebrem Sant Esteve com si fos Nadal. A mi em sembla una mena d’excusa perquè es pugui celebrar tot a casa de tothom, i a les famílies de bé sigui Nadal a casa del pare i Sant Esteve a casa la mare, o a la inversa, i així tots estem contents. Amb els pares separats tot plegat es nota molt més. Dos Nadals, dos móns, i esperar que arribi cap d’any si no fos perquè al vespre a casa tothom està molt tip i reps un missatge que et proposa una copa al bar de sempre i amb la gent de sempre, i aleshores és la salvació, com si realment ens haguéssim de salvar d’alguna cosa. La ressaca, els poemes que hem recitat dalt d’una cadira sobre la qual ja toquem el sostre, tan grans com ens hem fet. Nadal és veritat, Nadal és veritat, i tots els sentiments s’accentuen i l’absurd és més absurd i més ampla la il·lusió, però també massa fonda la nostàlgia.

Nadal és veritat

2007-12-25T04:00:00.000+01:00

Nadal Catalunya endins. El fred, però no gaire, i una boira que vol amagar aquesta nit tan clara. Molta son i, malgrat la joia, també una mica de mandra. A l'estiu i per Nadal és quan més notem que ens hem fet grans, i el pas del temps l'hem comptat a través del dolor que encara oscil·la de quan el típic imbècil de la classe ens va prometre que els Reis eren els pares, i que aleshores el Pluto i l'ànec Donald i els angelets que ens canviaven les dents per regals i el tió i l'home del sac i la vella quaresma i tot, absolutament tot era mentida. Només Déu fet mite va mantenir-se en l'ideari, però van ser terribles els Nadals en què no sabia si anar a resar l'àngel de la guarda dolça companyia amb els petits mentre els pares posaven els regals o observar, resignada, com les faldilles del tió eren aixecades sense contemplacions ni misteri. És com si et fessin triar entre ser gran o ser petit, i a mi aquesta mena de decisions sempre m'han fet molta por. Però tard o d'hora tot ens porta al record una vegada més, i la il·lusió mai no mor, i el conte persisteix perquè avui són els ulls radiants de la petita de la casa els que ens diuen que de veritat només n'hi ha una, i és aquesta. És que els Reis no són els pares, que encara recordem els poemes de Nadal que vam aprendre a l'escola i que ara els petits reciten enfilats a la cadira, el just convenciment que si el tió s'ha portat bé és perquè li han agradat tots els dolços que li hem posat des que, a principis de desembre, va picar el timbre de casa.

Això es diu Amani unplugged

2007-12-07T03:19:00.001+01:00

De les nits sense lloc en vam dir casa, i dels silencis temuts en fam saber fer cançons. Ara els silencis ja no ens espanten i no hi ha cap nit sense aquest correspondència del que som amb el que hem volgut ser, i podrem sentir-nos una mica lluny però al final és sempre aquesta espatlla, les mateixes olors, els mateixos acords, una guitarra. Hi ha una por que mai més no perdrem i que té el seu so en el principi de cada cançó, quan callem i alguns comencen a cantar molt suaument, després de tot, encara pensant en no despertar els veïns. Hi ha una por que s’esdevé en aquest principi, una rendició, una pregària, i precisament és amb un parenostre que els esperits es fan més grans, reconeixedors, i gairebé ens sembla que cridem. Guardem aquesta por, cadascú ben endins i amb plena consciència de solitud, de la solitud que no fa mal però adverteix i torna constantment a dir-nos que el món és massa gran perquè hi puguem tenir cabuda, i que anem amb molt de compte. L’endemà també cadascú farà el seu camí, i és llevarà d’hora, i és segurament així com ha de ser. Una nit, una guitarra. Quan les cançons acaben sempre revé la vella sensació de la litúrgia, el record, i hi haurà fum que omplirà tots els espais i alcohol que potser correrà massa, també amb algunes velles bromes, però això acabarà formant part del decorat. Una nit, una guitarra, el convenciment d’una felicitat que pot arribar a semblar absoluta i encara l’antic sentiment de por, d’un cel tan alt, d’una petitesa tan vasta que podríem pensar que arribarà un dia que ja no sabrem on retrobar-nos.

Es declarava agnòstic

2007-12-05T01:19:00.000+01:00

Recita vells poemes a qui se'l vol escoltar i és així com a poc a poc un dia va poder acostar-se a algunes noies i enamorar-ne d'altres. La música va venir després, una mica per refugi, una mica perquè eren interminables les hores que passava sol. Treballava força, vida entreçada, excursions de cap de setmana i llargues estones de lectura que mai no va arribar a entendre del tot. Passejava, deia, i cada viatge era calculat, pensats tots els detalls, infidel a res que no fossin alguns llibres que ja hem dit que no entenia i l'ordre de llevar-se cada dia, puntualment, a dos quarts de set del matí. Era d'aquells que es declaren agnòstics. Una dona -o ell en deia així- que mai no podrà imaginar-se com és en realitat el seu home que treballa tant i es queixa algunes vegades, poques vegades, embriagat d'una timidesa que no se sap mai per on farà sortir la fera. Fills grans, hipoteca pagada, l'ordre de llevar-se i anar-se'n a dormir, Lieder, poetes d'avantguarda i algun de modern també, de paraules gruixudes i poc sentit més enllà del plaer de dir paraules gruixudes. Tota la família és d'esquerres, i a ell potser no li passa tant, però la seva dona és d'aquelles de casa bona que un estat de dretes, i decideixen fer-se comunistes per no sentir-se tan malament però al final i sempre acaben delint-se per poder mudar-se cada dia i envejar fortunes que no han sabut fer. Hi ha una generació molt caracteritzada per aquest ressentiment, aquesta renúncia al seu propi passat. Els cansa haver de cuidar els avis però saben que no tenen ningú més, reneguen sempre perquè després tot siguin bones cares, i un somriure es converteix en fàstic a una velocitat vertiginosa. I l'home treballa, i aleshores alguns dies es fa el sensible i plora, com un nen petit, i deixa que la feblesa, que és universal i també nostra, se l'acabi cruspint. Potser ho fa veure. Potser eren mentida aquelles llàgrimes, ben cert que feia por aquella manera d'aferrar-se a la vida com si hagués de morir aquella mateixa tarda. Era dimecres quan tornava a viure, i va caure en dimecres el dia de l'adéu. I poder posar l'accent amb un article, i que bé que va escriure, i com em venia de gust explicar una història com aquesta.

En direm Catalunya

2007-12-02T03:29:00.001+01:00

La manifestació d’ahir va ser bonica: sembla mentida però els socialistes són ja uns experts en conversions independentistes, i no era estrany escoltar converses en castellà que s’interrompien per cridar a favor de la independència. Perquè de trens res de res, i era la plena sobirania el que s’hi demanava. Especialment bonica l’escridassada en passar per davant de CCOO i UGT, i els parlaments un poc patètics, com d’acampada jove, i fet el recorregut decidim marxar. El que és important és que poc a poc a poc van caient màscares i disfresses i tot és ja una qüestió de bons i dolents, cada vegada amb uns contorns més definits. A favor o en contra, per a Catalunya o per Espanya, i el que està clar és que les circumstàncies ja no permeten mitges tintes i va arribant l’hora d’ensenyar les cartes, les cartes de cadascú. On volem arribar i a què renunciem, i quin és el nostre joc. A la nit em trobo un conegut socialista que de tant bon noi com és sembla tonto -i ho és una mica- i que m’explica que no ha anat a la manifestació perquè aquest de la Plataforma són uns aprofitats i perquè sabia que no era per protestar pel caos de Rodalies. Li responc que jo hi he anat precisament per aquest mateix motiu. Somriu, amb aquest somriure de conill que solen esbossar els imbècils. És graciós un socialista posant-se en evidència. I bé, manifestacions com aquesta sempre generen il·lusió, però cal no adormir-se i recordar que el futur d’un país es decideix a les urnes, o potser més especialment als pactes que se’n deriven.

E-Street Nation

2007-11-28T00:17:00.000+01:00

Unes hores a E-Street poden tornar-te boig, sí, però ja has d'estar prou boig per estar disposat a passar-les. Fer un llarg viatge, interminables hores de fred, la fatiga, córrer com no ho havies fet mai a la vida i com segurament no ho tornaràs a fer si no és aquí, en aquesta pàtria que es diu E-Street. Tot el que puguis fer serà poc i mai prou quan parlem de Déu, del Boss, de Bruce Springsteen, sigui com sigui que l'anomenin els descreguts. E-Street Nation. Pot semblar un concert però és molt que això, i de fet vivim per aquestes dues hores. És un no parar, llàgrimes, el cor desbocat, les cames que ja no te les sents però és igual perquè pots tocar el cel i pots sentir com sona la immortalitat. Som uns exagerats i uns romàntics i no hi toquem gaire, és cert. Però avui podem dir que hem estat a E-Street, que hem vist de ben a prop tot el que sempre hem volgut ser. És un estat de l'esperit, una qüestió de fe, i tu ja saps que la fe sempre serà recompensada. Seran hores de cua i corredisses, algun moment de son per tornar l'endemà, quan la ciutat no s'ha llevat encara, i que revinguin els records mentre esmorzes o prens apunts i de sobte se't posi la pell de gallina i una llàgrima pugui caure rodolant galta avall i et sentis una mica estúpida, potser. Però has estat a E-Street, has nascut per córrer i aquesta és la teva raó per creure-hi i aquesta és la terra promesa. I com sempre ens quedarem curts a l'hora d'explicar-ho, i com sempre no n'hi haurà prou, i com sempre voldrem anar més lluny. E-Street com una pàtria.

Geni i esforç

2007-11-22T22:55:00.001+01:00

Beethoven comença a fer-se un lloc a la Viena del segle XVIII, però necessita un mestre que li ensenyi tot allò que, si tot va bé, el durà a fer el salt a la fama. Tindrà, abans o després, grans músics que l’acostaran a l’èxit, però d’entre tots ells n’hi ha un que es diu Joseph Haydn que ha fet del treball la seva màxima i a base d’esforçar-s’hi és ja el més gran compositor dels seus temps. El jove prodigi sap que les seves lliçons poden convertir-se en l’empenta definitiva per començar a volar i no tornar mai més, i no caldrà insistir gaire perquè el mestre austríac accepti, després del seu primer gran viatge a Londres. Les lliçons duraran prop d’un any, i la relació entre els dos músics tindrà tots els colors i totes les formes. Beethoven serà aviat considerat el millor músic de Viena, però després d’haver tret tot el profit de les classes amb Haydn s’afanyarà a dir que, si bé és cert que en va rebre lliçons, el mestre mai va ensenyar-li res de nou. Haydn vol apropar-se al jove, el convidarà al que serà el seu segon viatge a Londres, però tot el que faci serà interpretat per Beethoven com simples mostres de gelosia i recel. És el geni contra l’esforç, el talent innat contra el talent adquirit al llarg dels anys amb moltes hores de feina. La vitalitat de la joventut contra la saviesa de la vellesa, acabar de néixer o haver caigut moltes vegades i malgrat tot ser encara allà, carregant a les espatlles el dolor del temps que passa i bat i mai s’atura. Tenir-ho tot des de sempre o haver hagut de guanyar-s’ho a pols, dia rere dia i sense descans. Geni o esforç. Però un geni no pot arribar gaire lluny si no s’hi esforça, i calen moltes hores de feina per poder tocar el cel algun dia, moltes nits treballant per concloure qualsevol obra. I és cert que Beethoven menyspreà Haydn potser durant massa temps, però quan el mestre morí, entristit i mentre Viena era atacada per les tropes de Napoleó, el geni que havia estat alumne seu posà la mà damunt el fèretre el dia que l’enterraren, solemne i en senyal de respecte i disculpa. Beethoven es va adonar finalment que Haydn tenia, com ell, un talent infinit. Geni i esforç, per fi junts, fent camí cap a l’eternitat

i

2007-11-20T23:26:00.000+01:00

Ah, i són terribles els convergents encorbatats que masteguen xiclet.

Que Espanya es regeneri sola

2007-11-20T23:25:00.000+01:00

Necessitàvem una bona dosi d'optimisme i és així com ahir vam anar a escoltar el Mas, a veure què deia. I bé, n'hem sortit pitjor de com hi hem entrat, decebuts, tristos, i una mica emprenyats també. Cap sorpresa, cap idea nova, tot i que també és veritat que el que s'hi ha dit, per molts que molts ho penséssim, Convergència mai no ho havia expressat clarament. Però això ja és greu, perquè no era res de l'altre món, francament. I jo confio en el Mas, i jo em pensava que continuava creient en aquest país molt més enllà del fet que ell sigui president o no. Però no pot ser que encara parlem de regenerar Espanya, no pot ser que encara parlem d'Espanya quan a aquestes alçades l'única cosa que es pot fer amb Espanya és engegar-la a rodar i que s'ho facin ells que ja són prou grandets, no pot ser que encara no ens atrevim a dir independència, i que la volem, i que ja n'hi ha prou. Que n'estem tips. El Mas és molt intel·ligent i l'únic que pot liderar alguna cosa, però que la lideri, que lideri d'una vegada. Parla molt bé, té molta raó, però volem més, volem anar més lluny, volem, volem, volem, i no parem de renunciar a tot ni de deixar-nos prendre el pèl. Que comenci per engegar el Duran. No calia perdre tota una tarda.

La llengua francesa

2007-11-14T00:00:00.000+01:00

França és decadència però, mira, sempre ens han entendrit els vells imperis que encara bateguen, per molt que només sigui tímidament o per pura pedanteria. França batega amb París, sobretot i entre d'altres, però també ho fa a través de la seva llengua. La llengua francesa que és tota harmonia, i no farem ara cap declaració d'amor, però la llengua francesa, tan nasal, com diria Pla. És d'aquelles llengües que quan estàs constipat et sembla que la parles millor. I bé, molt més enllà d'aquest amor meu estúpid, quan sortiria molt més a compte dedicar-se a altres llengües el coneixement de les quals fos de més profit, i més enllà d'aquest deure que sento que tinc, perquè no podem renegar mai dels nostres orígens, més enllà de tot això, deia, hi ha el fet que el francès, quan s'allunya del registre que podríem anomenar estàndard, provoca gairebé vergonya aliena. Vull dir que la poesia escrita en francès, si no és medieval o feta cançó, em sembla terriblement recarregada, massa cursi. Suposo que és perquè la llengua ja és bonica en si mateixa i que a força d'intentar embellir-la encara més dins d'uns versos acaba éssent massa pedant, massa bellesa dins la bellesa, massa elegància per l'elegància mateixa. Com deia, hi ha, però, l'excepció de la poesia medieval, que s'està de molts luxes i deixa de banda les grans masses de líquid verbal que no tenen, al cap i a la fi, gaire sentit. La poesia medieval em sembla més pura, per dir-ho així, lluny de qüestions d'estil que, altra cop citant Ferrater, només han de preocupar senyoretes aficionades. D'altra banda, cal dir també que el francès vulgar, l'argot, em sembla vergonyós. Criminal. Més lleig que el de qualsevol altra llengua.

Treballaré pel teu amor

2007-11-13T21:28:00.000+01:00

Posa’m alguna cosa, Teresa, en un d’aquells gots als que treies la pols, i miraré els ossos de la teva esquena com encreuaments i creus de vies i estacions. Al voltant del teu cabell el sol dibuixa una aurèola d’or, i als teus llavis color de sang hi puc veure una corona d’espines. Vagin per on vagin tots els tractes, siguin quins siguin els problemes, puc assegurar-te que és al voltant d’aquest pacte nostre que faig tots els juraments. Treballaré pel teu amor, estimada, treballaré pel teu amor. Mentre d’altres ho voldran tot gratuït, jo treballaré pel teu amor. La pols de les civilitzacions i les restes de caramels de qui sap quin amor s’escolen entre els teus dits i s’arrosseguen a la deriva, esmunyint-se com la pluja. Les pàgines de la Revelació descansen, obertes, en la buidor harmònica dels teus ulls que són el bressol de tots els blaus, i veig com llisca tot el que repassa i acarona els teus cabells. T’ho prometo; tot són promeses de somnis que han de venir i de cels que han de sentir, encara, el compàs dels nostres passos. Treballaré pel teu amor, estimada, treballaré pel teu amor. Mentre d’altres el voldran sense penyora i gratuït, jo treballaré pel teu amor. Les teves llàgrimes omplen el rosari, als teus peus hi ha el meu temple d’ossos i relíquies. I és en aquesta perdició que penso perpetuar-me, i seguir i seguir i anar més lluny si em deixes. Però ara la nostra ciutat de pau ha estat enderrocada, algú ha llançat el nostre llibre de fe, i jo sóc aquí buscant el meu bocinet de creu. El sol últim de la tarda tenyeix l’habitació de colors que no cal que t’expliqui, i amb la boirina del jardí abans de la tardor miro com les teves mans t’allisen suaument la brusa mentre d’algun lloc cauen set gotes de sang. Treballaré pel teu amor, estimada, treballaré pel teu amor. Mentre d’altres el voldran gratuït i sense cap penyora, jo treballaré pel teu amor.

Versió sacsejada i interessada d’I’ll work for your love, una magnífica (cal dir-ho?) cançó de Bruce Springsteen. 13 dies.

Quan res no funciona

2007-11-08T00:44:00.000+01:00

A vegades convé aturar-se un moment i preguntar-se si realment coneixem la política del nostre país, més enllà del tòpic que tot això queda massa lluny i dels “problemes reals de la gent”. No parlo del debat de la identitat contraposada a les malanomenades polítiques socials, o de les polítiques socials contraposades a la identitat (la nostra, s’entén). Coneixem, o almenys en sembla conèixer, els vaivens de tots els partits, l’estira-i-arronsa dels uns amb els altres, el batibull, els líders contra els líders, però sovint ens oblidem dels projectes, si és que veritablement n’hi ha algun. El que es fa al Parlament dia a dia, les lleis que es promouen i que al capdavall acabaran regint-nos, algú les coneix? I aleshores és sempre aquesta sensació d’ignorància, que al final res, i ens preguntem què deu passar en realitat: Els diaris no en parlen o serà veritat que ja tot ens queda lluny i que els nostres polítics fan poc més que escalfar la cadira, seient amb més o menys regularitat al seu escó del Parlament? Sabem que Maragall té alzheimer i que ja no milita al PSC, sabem que la conferència nacional d’ERC és paper mullat, sabem que Oriol Pujol és el nou portaveu parlamentari de CiU i sabem, com a molt, que tenim un Estatut petit que potser no acabarà essent ni això.

Mentrestant el país no funciona, ni trens ni avions ni autopistes ni res de res, i revé la febre electoral, a la qual ja hem esdevingut gairebé immunes. Encetem, sens dubte, una nova etapa, i creiem que hem superat el ja antic ordre polític sorgit de la Transició. Potser caldria fer foc nou arreu, començar altra vegada, però aquest país, i Espanya, sembla no estar gaire acostumat, encara, a això que anomenem democràcia. Alguns estan desil·lusionats amb llur partit, altres amb la política en general, i tot apunta que el fenomen de l’abstenció anirà en augment.

I aquestes línies no pretenen ser l’esbós de cap lliçó, ni tan sols una reflexió com les que ara tant circulen. Simplement la inquietud, la sensació que tot plegat no acaba d’anar bé, i la clara consciència que amb raigs de tinta ningú, o gairebé ningú, pot despertar un país.

Gunpowder Plot

2007-11-06T00:00:00.000+01:00

Ahir els anglesos celebraren el 5th of November, dia en què Guy Hawkes intentà volar el Parlament britànic. Un catòlic que només volia acabar amb el protestantisme i que va trobar que encendre el rei i part de l'aristocràcia del seu país era una bona manera de fer-ho. El més graciós de tot plegat és que des d'aleshores els anglesos es dediquin a celebrar aquesta data de la mateixa manera que nosaltres celebrem Sant Joan i la vigília de Tots Sants, o que alguns demostren la seva oposició als Borbons: fan fogueres i focs artificials, mengen moniatos, i cremen tota quanta representació gràfica del Senyor Hawkes per celebrar que el Gunpowder Plot va fracassar. Els protestants cremant catòlics. No cal dir que cremar coses no acaba de ser una de les meves aficions, però em semblen magnífiques aquestes representacions de tolerància, políticament correcte, etc. I tots ben feliços. Estarem molt contents quan Escòcia sigui independent i l'Ulster torni al lloc que li pertoca, però mentrestant s'ha de reconèixer que Gran Bretanya funciona, i pel que sembla funciona prou bé. Rember, remember, the 5th of November.

De Malibran a Bartoli (III i als teus peus)

2007-11-05T23:39:00.000+01:00

Cecilia Bartoli és una peixetera i una porcota però aquesta nit ha tornat a ensenyar-nos què és el talent, a demostrar-nos que ens poden fer plorar amb un cant mentre se'ns talla la respiració. Sí, mira, a vegades Déu té unes estranyes maneres de manifestar-se. Totes les notes, una per una i sense deixar-se'n cap, amunt i avall i torna-hi que no ha estat res, tot bressolat per uns gestos abruptes. De sobte s'eixuga la suor amb el braç, o es tira els cabells enrere amb totes dues mans, i què volen que els digui, hi ha qui es pot permetre tals senyals de deixadesa. Plorem, riem, tenim ganes de cridar per tot arreu que Cecilia Bartoli ha nascut per salvar-nos d'alguna manera, perquè poguem ser feliços per sempre sabent que a cada moment tindrem una ària seva per escoltar. Silenci, algun estossec que no arriba a escapçar la màgia d'aquest instant que una veu intenta perpetuar. Ni tan sols ens atrevim a respirar, fa calor, i sentim de tant en tant aquells esclats de joia, l'ànima que s'eixampla i nosaltres que ens fem més grans i podem volar. I bé, jo no sé com era Maria Malibran, amb prou feines puc llegir un pentagrama, i sobre música no tinc cap més coneixement que el d'allò que pot arribar a fer-me plorar, la immensa sensació d'immortalitat que proporciona un recital com el de la Bartoli. La Bartoli que no és cap diva, la Bartoli que riu i no somriu, la Bartoli que mira el cel i és dóna sencera i vola i se'n va i se'ns endu. El monstre Bartoli, sortilegi, poció, univers. La bruta Bartoli per parar-nos un parany, dins d'un vestit preciós de cua llarguíssima que al cos de qualsevol altra ens hagués semblat horrible. Bartoli, grandíssima Bartoli passant-s'ho bé, rient entre ganyotes i gestos exagerats però sobretot cantant com mai ningú no podrà fer-ho. Somniem, plorem, podem viatjar a tot arreu i és aquesta dona qui ens hi porta. De Malibran a Bartoli i aquest instant entre la darrera nota i la ovació absoluta, tanta gent alçant-se per dir un cop més que als teus peus, Bartoli.

Berlín de tornada

2007-11-03T23:47:00.000+01:00

La ciutat de Berlín és bonica però dóna la sensació d'estar inacabada, com si després de tantes invasions i tants imperis i tantes guerres s'hagués de definir cada vegada, tornar a començar. Admiro els alemanys perquè sempre se'n surten, i sembla increïble que no hagin passat ni vint anys des de la unificació. Estranya combinació d'edificis tots iguals, comunistes, i una certa obsessió pels grans centres comercials que són la representació de l'antiga set de llibertat, una mica a la desesperada. Berlín sembla, segons com, una ciutat americana. Sorprèn la lleugeresa i la facilitat amb què poden trobar-se, a les botiguetes de turistes, banderes de la RDA, monedes soviètiques i objectes diversos amb la falç i el martell, tan conscients com són del terror comunista. Però és la vella història de sempre, això que els símbols comunistes no estiguin prohibits i en canvi ningú no s'atreveixi a dur esvàstiques pintades a les motxilles ni samarretes estampades amb la cara de Hitler, quan són exactament la mateixa atrocitat. I bé, Berlín m'ha semblat una ciutat massa dispersa, carregadíssima d'història però que encara no ha tingut temps d'assimilar-la, mentre que s'alça forta sense estar disposada a fer ni un sol pas enrere. Sóc una romàntica i potser Londres i París estan sobrevalorades, però què volen que els digui, a mi em continuen semblat les dues gran capitals, encara que entre francesos i alemanys sempre guanyin aquests darrers i en canvi siguin els primers els qui, estúpidament, ens tenen el cor robat.

Mai no et preguntaré

2007-10-27T03:43:00.000+02:00

Mai no et preguntaré com eren aquells dies, ni si en algun moment vas sentir el fred de la solitud quan ja no podies dir a ningú com n'és d'agradable, això de no tenir ningú. Mai no et preguntaré quin gust tenien les tardes, ni si eren dolços els matins de llevar-te, ja tard, amb el món fent el seu curs i dirigint-se cap al final. Tampoc et preguntaré com eren les teves nits de tempesta com la d'avui, ni per què no has vingut, ni si has marxat, ni si algun dia vas voler fer-ho ni què et va portar fins aquí. Mai no et preguntaré res, i en canvi esperaré sempre. Però no esperaré res en concret, tampoc. Només el vaivé de les coses, només que tot faci el seu camí i que un vespre puguis trobar-te al meu costat i que ja no ens calgui res més que no sigui aquest silenci, aquesta companyia, una abraçada furtiva si és cas. Mai no et preguntaré res i alhora hi ha tantes coses que voldria saber, i mai no ho gosaria, i mai no aniria més lluny que abraçar-te i dir-te que t'estimo. Un llaç, fi, altre cop de setí, lligat sense que notem cap cinta i conciliat amb nosaltres sense que ens faci mal, sense que gairebé arribem a notar-lo. Només el sentiment d'aquesta companyia, només la consciència que mai no gosaria, només saber on trobar-te i picar una porta i que siguis tu qui m'obri amb un somriure i em convidi a descansar, i m'ofereixi refugi ara que tot pesa massa per poder volar, ara que el cel gris i la boira no ens deixarien veure les cases petites i els homes formigues i els carrers estrets des dels núvols. Mai no et preguntaré com eren aquells dies, però mai no voldria sentir-te menys a prop del que ara et sento. I tu tan lluny, i tot tan ràpidament que no puc seguir-te, i tu que has de saber que un vespre de tardor, quan sense tempesta ploguin quatre gotes, vindré a buscar-te.

La Marija, una guerra. Heroj, a ne zlocinac

2007-10-26T00:00:00.000+02:00

La Marija va néixer a Croàcia ara fa vint anys. És tota bondat, tota pietat, i creu molt en Déu i va molt a missa. Croàcia, com tots els països que patiren el comunisme, sap molt bé què és el que salva l'ànima i encara no s'ha vist afectada en excés pel verí progressita, cosa que s'agraeix. No cal dir que a Catalunya el fet que alguns exaltats republicans cremessin temples i que el franquisme després anés de bracet de l'Església va fer força més mal que bé a la religió, i encara ara ho arresseguem, però aquest no és ben bé el tema de l'article. Deia que la Marija és croata, i ja de ben petita va haver de marxar de casa seva per anar a viure als afores de Zagreb, en un d'aquells pisos que semblen presons i que el règim va fer construir en sèrie. No hi havia res més i la guerra, a Croàcia, va ser molt més cruel al camp que no pas a la ciutat. La Marija té una mirada bonica i alegre, però ben al fons és encara mig grisa, mig fosca, encara perfectament dibuixada. Era petita, però sempre són dels 5 o dels 6 anys els primers records, sempre vénen d'aquesta edat els continus esclats de la memòria. Sovint em parla de la casa on viu la seva àvia, a la costa, de les atrocitats comeses per uns i altres, de com el general Gotovina, quan ja tothom ho donava tot per perdut, va acabar tornant per intentar salvar el seu poble. Heroj, a ne zlocinac, i és clar que va matar molta gent i és clar que en una guerra és dificil discernir entre bons i dolents, però quan t'entren a casa i tot t'ho roben i un serbi creua la frontera i ja es pensa que allò és casa seva, quan a un país que encara no s'ha despertat del tot se'l bufeteja d'aquesta manera, i quan l'Europa salvadora s'omple la boca de paraules de pau i al final no és mai capaç de res i han d'acabar venint els EUA, com sempre, tot i que una mica tard, quan tot això passa, deia, i un poble té molt poc més que una terra i un general, tampoc no podem esperar que les coses se solucionin amb abraçades. Els ulls de la Marija, les seves paraules de llum, la seva veu pausada i dolça disposada a tranquil·litzar-nos mentre ens mira de fit a fit a través d'aquells ulls rodons i grossos, de delicat abisme.

Llaminadures de divendres (i II)

2007-10-25T00:00:00.000+02:00

La felicitat de les tardes de divendres fetes llaminadures era total i s'allargava fins ben entrada la nit, que volia dir poc més de les dotze, perquè l'endemà era festa i podíem veure pel·lícules i no calia ser a quarts de deu al llit, com de costum quan havíem d'anar a l'escola. En arribar a casa potser el sopar ja estava fet, o gairebé, i sopàvem d'hora i sense els pares si aquell dir havien de sortir. I llavors tornava, com cada divendres que els pares sortien a sopar, aquella sensació de llibertat, de poder prendre el pèl a la cangur i anar a dormir més tard encara, de contes que mai no havíem sentit, d'històries que no eren les nostres. "Explica'ns una història de quan eres petita", li dèiem a la Susi, la nostra cangur preferida que més tard hem sabut que ja és casada. I jo, que sóc la gran i que tenia per tant certs privilegis que no tenia la meva germana, que feia veure que anava a dormir mentre la Susi esperava que la Laia s'adormís per poder venir a la meva habitació i xerrar i xerrar en veu molt baixa perquè la Laia no es despertés. Eren les nits de quan la llibertat és poder anar a dormir a les dotze enlloc de ficar-se al llit a les deu, la llibertat que només volia dir mirar una pel·lícula de grans fins molt tard i fer esforços desmesurats per no adormir-se, que no es pensin que som petites. La llibertat que era tot això, però ben al fons encara el regust de les llaminadures de la tarda o d'havent sopat, que els pares no hi fossin, no saber a quina hora tornarien, aquest buit de poc espai, la nit que només feia por quan els pares no eren a casa.

Llaminadures de divendres

2007-10-24T00:00:00.000+02:00

Recordo encara aquelles tardes, quan la mare ens donava cent pessetes per comprar llaminadures i tot eren esforços de càlcul, no fos cas que ens passéssim. A vegades la il·lusió venia quan ens havíem descomptat i ens deien que encara faltava un duro per arribar als vint, i en aquells temps amb cinc pessetes es podien comprar moltes coses. O potser no n'eren tantes però érem petites i ens semblava una meravella poder afegir un maó o una mora, sempre vermella, a la nostra bossa carregada de sucre que desprenia una olor que després s'estenia per tot el cotxe, de tornada a casa, i trigava unes hores en marxar. Era sempre les tardes de divendres, no en podíem abusar; i si era temps d'estiu aleshores podíem triar entre un gelat del gran Pros o les llaminadures, quatre o cinc botigues més enllà del carrer Sta. Maria. El gelat era més car, més tot de cop, però el vint duros de les llaminadures s'eixamplaven i si havíem tingut paciència dissabte a la tarda encara en podíem gaudir. Mores, llengües, maduixes, maons, aquell sidral tan bo que anava dins d'uns potets, sempre acompanyat d'un caramel de pal petit per poder assaborir el contrast de l'àcid del sidral i el dolç del caramel. Les bosses solien ser vermelles, mai no ens va agradar res que no fos de maduixa. Si era tard, potser ja de nit, i aviat seria l'hora de sopar, la mare ens prohibia menjar-ne i tancava la bossa amb un nus molt ben fet que no sabíem desfer, però aleshores fèiem petits forats al plàstic amb les dents per poder assaborir una mica aquell sucre prohibit fins havent sopat. Tardes de diumenge, bosses de llaminadures que eren pecat i paradís.

Guanyar i perdre, tornar

2007-10-22T00:00:00.000+02:00

Hem guanyat algunes batalles i n’hem perdut algunes altres, potser la majoria, però una derrota el temps se l’enduu a poc a poc, per molt que deixi ferida, i les victòries s’acumulen totes i encara que no les recordem gaire bé sabem que són en algun lloc, que les tenim totes guardades per si algun dia ens fan cap falta. És aquesta acumulació de joia de quan cada somriure sembla el darrer, de quan totes les nits han de ser les últimes i ens han robat tots els trofeus. Potser és que estem fets a l’antiga però continuem creient en l’oposició del bé i del mal, en el guanyar o perdre, en l’encert en la disposició de totes les coses. Però també es veritat que a fi de comptes busquem ben poc. Que no ens molestin gaire, que el camí sigui sense sotracs i que ens donin els ensurts mínims, sense estrevades i alhora amb totes les pors. La por d’aclucar els ulls, a la nit, quan tot et passa pel davant i pensem que és una sort i un miracle que al cap i la fi ningú no hagi pres mal de debò encara. Podrem semblar molt valents però a l’hora de la veritat mai no sabem què dir, ni què fer, i necessitem a tothora els consells de molts pares i moltes mares que al final seran els únics que vindran a buscar-nos quan algun dia caiem. El cinisme és el que menys suportem i potser a força de trames maquiavèl·liques tot plegat ens ha acabat fent fàstic, i por, i ara només busquem algú que ens estimi i un bressol tou i suau on reposar quan el món pesi massa. Sí que en tenim, d’ambició, però què vols que et digui, aquest no és ben bé el nostre sistema de mesura. Viatjarem tant com calgui i voldrem viatjar més encara, sempre, però ja abans de marxar pensarem en tornar a casa.

Primera liberal

2007-10-21T03:39:00.001+02:00

Avui he sabut que tinc una amiga liberal, i remarco el gènere perquè no és gaire usual. Diria que és la primera amiga liberal que tinc. Sempre és un plaer comprovar que alguns encara entreveuen la llum, i que al cap i a la fi sempre estem acompanyats i potser dia a dia ens anirem sentint menys sols. Benvinguda, Sra. Dern.

Aina

2007-10-21T03:38:00.001+02:00

Més tard vaig saber que ens havíem endinsat en l'aventura el mateix any. Dansa. Poques paraules al principi, poques paraules, de fet, també al final, però en tot un moment una amistat mai no dita, mai no materialitzada, mai no convertida en una tarda de bar ni en una nit de festa. Hi ha coses que no cal dir i amistats que no cal explicar perquè ja fan el seu camí, soles, i no fa falta que les empenyis. L'Aina va perdre la seva mare quan encara era molt petita, tenia 7 o potser 8 anys, i mai no em va parlar, tampoc, de com trobava a faltar que l'acompanyés al llit i que li expliqués un conte. Noia tímida, silenciosa, sempre amb el temor de molestar, cada dia amb aquest fred, aquest abisme fosc i insalvable que per sempre quedarà sense explicar i en canvi ja estarà tot dit, i pactat, i segellat. Un dia jo vaig deixar la dansa i la nostra amistat va anar apagant-se a poc a poc, i la complicitat d'aquells vespres i tardes inacabables de classe van acabar-se per sempre. Alguna trucada després, poques paraules encara, i poc a poc tot va anar desapareixent i gairebé mai més n'he sabut res. Avui, tot sopant, m'han dit que l'Aina també ho havia deixat, que la dansa, que hauria pogut ser la seva vida, ha acabat quedant enrere, oblidada, tot i que sense haver deixat de pensar-hi ni un sol moment. L'Aina és, a més d'una excel·lent ballarina, una persona exageradament intel·ligent, i al final ha decidit deixar-ho. I ha marxat per la porta gran. Que prefereix guardar-ne un bon record, que ara que ha arribat lluny prefereix deixar-ho estar per no veure's endinsada en la decadència. L'Aina era la millor, i hauria pogut ser molt millor encara. Però és altra vegada aquesta consciència de les pròpies limitacions, aquest tot o res, i ha pensat que més valia deixar d'un sol cop la seva formació en aquest món que no pas assistir cada cop menys, per les raons que siguin, a unes classes que ja eren seves i que li podien arribar a donar el món sencer. Aquesta no és la seva vida i la dansa xucla massa totes les vides, per poc entregades que estiguin. L'Aina ho deixa amb dignitat, amb tot l'honor, i se'n va per la porta gran.

Andrea Chénier, caos i commoció

2007-10-19T00:00:00.000+02:00

Bé, finalment em digno a parlar d’Andrea Chénier, que vaig poder veure el passat divendres 5. Si no n’he escrit res abans és perquè tot plegat em va deixar com descol·locada, amb sensació de desordre. Hi vaig anar amb la il·lusió, amb la idea del retorn a una història passada, uns trossos d’argument que d’una manera o altra, ja fa un temps, havíem arribat a fer nostres. Més òpera italiana, única senyora d’aquesta ciutat, i un pèl sospitós aquest tal Umberto Giordano, de qui gairebé no es coneix res més enllà d’Andrea Chénier. Bonic argument, però, tot i que melòdicament no sigui res de l’altre món i, en realitat, l’ària de la Mamma Morta sigui l’única que ens fa plorar més que res per aquesta història amagada que dèiem, aquests petits esclats de desesperació. Io sono il dio che sovra il mondo scendo da l’empireo, fa della terra un ciel!: és ben dolç i al capdavall som uns romàntics. Bo Arlaud, director d’escena i escenògraf, que insisteix en les atrocitats de la Revolució Francesa tot fent-nos veure, sigui dit de passada, que de revolució de debò només n’hi ha hagut una i fou anterior, a l’altra riba de l’oceà. Insisteix en aquest terror, però potser tanta guillotina s’acaba fent molt pesada i el seu so, o soroll, al final de cada acte trenca qualsevol moment que ens pogués semblar gloriós, si bé és cert que ni tan sols recordo amb exactitud com acaba cada acte. La interpretació, d’altra banda, no sol importar-me gaire, tot i que cal dir que al final és el que acaba provocant les llàgrimes. Per primera vegada vaig veure l’apuntador fent saltirons, aquell dia fou ell el qui més treballà. Deborah Voigt no se sabia el paper, i fins i tot a la famosíssima ària que dèiem, com que cantava en un costat de l’escenari i a més mig estirada, va cometre algun error important per falta de memòria. El tal José Cura, insisteixo, em cau fatal, i per tant no els sé dir si és bo o no ho és. Em cau fatal i ja no m’hi fixo, i he de dir que em sap greu que així sigui. No li escau, a més, aquest paper de poeta bo, misericordiós, dolç i romàntic, tot bondat: només serveix per fer personatges fatxendes, cínics i plens de mala llet, i així no li cal actuar. Carlos Álvarez, que mai no havia escoltat i que feia de Gérard, fou al final el que més em va agradar. Amb tot, aquell divendres vam poder gaudir d’un Andrea Chénier desendreçat, caòtic, un poc confús. Però en vam sortir contents i recordo la sensació de fruïció d’aquell vespre. Que som unes bledes al cap i a la fi, i que encara que ens queixem a tothora sempre acaba éssent molt fàcil fer-nos plorar.

Orgue de diumenge al vespre

2007-10-17T00:00:00.000+02:00

Encara sobre misses i espaguetis western hem de dir que estem molt contents de poder escoltar, per fi, l'orgue del nostre Monestir. Feia ja un temps que havien acabat de restaurar-lo però fins diumenge no el vam poder sentir, gegant, imperiós, vora la nostra estimada capella del Santíssim, just al damunt d'aquella altra capella que és tota d'or amb les espelmes que, dins l'església, prenen una nova força, una llum nova, com de supervivència. L'orgue que ha tornat a fer que s'esquitllin els vespres, sigil·losos, i arribi la negra nit entre cants comandats per les notes d'un orgue que en qualsevol altre lloc ens semblaríen tenebroses i que en canvi aquí són dolces, perfectament lligades com nosaltres acabem enllaçant-nos amb aquestes darreres hores de diumenge, amb aquest contrapunt, baix continu del Barroc per quan creiem que som el centre del món, ingenus, quan de centre només n'hi ha un i és a tot arreu però molt lluny d'aquí. L'orgue de fons, tenaç i dolç, a afegir les notes d'amor de la setmana conclosa. L'orgue de fons, en les pregàries i ben amunt, gairebé tocant el vellíssim sostre mil·lenari, que mai no sabrem qui el toca amagat rere les fustes perfectament tallades que fan sinuosos contorns damunt els murs, jugant a ombres de bronze amb la gran làmpada que penja de la nau central. L'orgue de dubtosa partitura, els nostres cants, el nostre vespre, el nostre Monestir per conciliar-nos, enllaçats, amb els diumenges.

Tornada

2007-10-16T00:16:00.001+02:00

De tant en tant m'agrada pujar a dinar a Taradell malgrat la mandra, malgrat els diumenges, malgrat la son, per gaudir de la companyia però sobretot i encara que només sigui pel trajecte de tornada en cotxe, sempre després de les 6 quan s'apropa l'hivern o més aviat cap a les 8 quan l'estiu amenaça. Guardem un record viu d'aquells caps de setmana o aquells curts mesos d'agost a La Fradera, quan el Papi era viu i sentíem aquella por en arribar a casa, aquell primer temor de picar la porta del despatx per molt que sabéssim que després en sentíriem els reis de la casa asseguts a la seva falda tot explicant-li els últims castells que hem carregat i que ell mai no arribarà a veure. Records d'aquells dies de cabanes al bosc i camins secrets entre les pedres d'on semblava que en qualsevol moment n'hagués de sortir un bandoler per interrompre'ns l'excursió. Una infància que sempre em sembla esborrada fins que torno als paisatges que van acollir-la, unes olors que em semblen oblidades fins que reprenc el camí que ens duia a la riera, més enllà de la font, o enfilo el bosc i encara em penso que haig d'afegir una branca a la porta de la cabana on ens pujàvem el berenar de pa amb tomàquet i un fuet que mai més no he sabut tastar. Trajecte de tornada, travessant la plana, amb els colors del capvespre tenyint el Montseny i el record que gairebé hem robat voleiant al ritme d'un vent que ja no existeix i que va a la velocitat del cotxe que ens ha de portar a casa, diumenge al vespre, amb tota l'angoixa que solen tenir les tardes de diumenge. Aquelles masies, encara, a banda i banda de la carretera, aquella sensació de pertànyer a un lloc que no acaba de ser el teu, aquell estúpid estimar la terra que trepitges i creure-hi, amb tot, carregant algunes ferides i ben poques victòries. Trajecte de tornada per acabar adormint-nos passat Granollers i despertar-nos quan el cotxe s'atura, ja a casa, i tenim tantes coses a fer i tan poc temps per fer-les

El conte etern (o un malaguanyat espagueti western)

2007-10-15T00:00:00.000+02:00

Anar a missa ens agrada molt i creiem que sempre hi ha aquesta mena de línia directa amb Déu quan anem al monestir, i seiem, i fem el senyal de la creu i ens agenollem quan el capellà beneeix el pa i el vi. Cantem sempre, santoral en mà si podem, i pugem a l’altar a llegir la carta dels fidels o el que calgui si ens ho demanen. Però sobretot, i sempre sobretot, el que anem a fer al Monestir és a deixar-nos enlluernar. Un dia els pares i a l’escola ens van deixar d’explicar contes, però ha persistit aquest afany d’històries alienes que mai no llegirem perquè no ens plauen les novel·les. És potser per això, també, que anem a missa cada diumenge, al vespre si pot ser, gairebé abans d’anar dormir. Alcem el cap al sostre i continuen fascinant-nos aquelles pedres que amb la llum semblen d’or, mirem l’altar i hi trobem tot el que necessitem, que és aquesta pau, aquest conte per explicar. I som oients i espectadors, atents als sermons i a les lectures, i ens commouen les històries mil·lenàries i la Bíblia esdevé el pou sense abisme on sempre trobarem tot el que volem saber. Contes de tarda de diumenge, nosaltres encara embadalits amb les faules protagonitzades per un home sobre el qual tot s’ha escrit després. L’encantament de quan venien a explicar-nos contes a l’escola o anàvem a la biblioteca a escoltar-los, els ulls ben oberts tot escoltant la veu dolça i pausada de la mare abans d’anar a dormir. Les mateixes històries, passats els anys, encabides en un temple. El silenci, la pregària, l’etern recolliment. Hi creiem, i ens ajuda. Francament, amb tot això que ja tinc se me’n fot que Déu existeixi o no, i em fa riure i llàstima que la religió sigui vista com un espagueti western per a alguns. Però ells també aniran al paradís, tot i que sense contes ni històries ni creences ni fe ni rituals ni vitralls ni esglésies que fan de casa quan el món és massa gran, i massa feixuc, i nosaltres massa febles. Contes i retorns en religions que fan més agradable la vida.

Talent, intel·ligència i generositat, per aquest ordre

2007-10-14T04:49:00.001+02:00

Crec que ja és prou evident a aquestes alçades que no n'hi ha prou amb tenir talent, sinó que cal saber administrar-lo. Cal per tant un mínim d'intel·ligència, i és així com es fan els genis i és així com els grans acaben, tard o d'hora, passant a la història. Els del món de la faràndula, que diu aquell, no són una excepció, i una bona veu, per exemple, no és completa ni té cap possibilitat de triomfar si no té a darrere un cervell amb capacitat de discernir, sobretot, el que convé del que no, i no cal que sigui el propi i és igualment intel·ligent abastir-se d'una persona aliena si el subjecte en qüestió no es veu capaç de fer-ho. Cecilia Bartoli, posats a seguir la tradició, és un bon exemple, i segurament hi ha moltes més mezzosopranos o sopranos, anomenin-la com vulguin, que tenen molt més talent que ella i poden fer moltes més filigranes amb llur veu. Però Cecilia Bartoli sap que tot talent, que tot geni ha de tenir aquesta vessant calculadora, sense caure en el cinisme, per fer més bella la seva música i fer-nos creure que és sempre agradable qualsevol pas seu per la nostra vida. Bartoli aconsegueix això cantant excentricitats, coses que mai ningú no havia cantat abans, i per tant el seu treball no es pot comparar amb el de ningú altre perquè és única en el que fa, està sola, i així és ella qui marca la pauta i posa les normes. Opera proibita, Maria, per esmentar els seus treballs més recents. Després hi ha bons tenors com el José Cura, que dic que és bon tenor perquè ho he sentit a dir, donada la premisa que a mi em sembla un home terriblement imbècil i que amb això ja no puc opinar sobre res que tingui relació amb ell. Un imbècil i prou, però si no se sent còmode farà que tothom baixi un to i s'ha acabat la tonteria. Més enllà encara hi ha esplèndids tenors com Rolando Villazón, o potser seria millor dir que hi ha un esplèndid tenor que només és Rolando Villazón i que un dia fou assenyalat per Déu i Déu li donà l'esforç necessari i Déu va fer que l'atzar, si se li'n pot dir així, jugués a favor seu. Rolando Villazón és per a mi el millor, l'únic malgrat tots els tots, però a més del talent i de la intel·ligència té una altra virtut que a vegades no juga ben bé a favor seu, i és la generositat. Villazón és infinitament generós, i sap que té el talent i per tant el deure de regalar un bri de la seva genialitat a tothom que passi per la seva vida. És el deute, és haver nascut geni i no saber com tornar-ho. I aleshores passa el que passa i se suspenen concerts perquè arriba un dia que la veu i tot plegat diuen prou, que ja està bé, que l'ànima, encara que no ens agradi, sempre va lligada a un cos i que aquest cos s'ha de respectar, com a mínim de tant en tant. Són el talent i la intel·ligència, i la generositat quan apareix i els homenatges que cal retre sempre, la generositat pròpia dels que no són d'aquest món i tanmateix estan sempre disposats a fer-nos veure'l més bonic, més que valgui la pena. Al final sempre hi ha un sol nom, i és Rolando Villazón, malgrat les absències.

B

2007-10-11T00:00:00.000+02:00

Feliç aniversari, ma cocotte!

Mini Blai

2007-10-08T00:00:00.000+02:00

Després del gran Mossèn Blai hi ha Mini Blai, un aprenent que també és tot persimònia però allarga les paraules amb veu ferma i des de les entranyes com si volgués fer veure que són directament de Déu els sons que surten de la seva boca. És amable i disposat a tot, exagerat tot ell, i quan parla sembla que dicti qualsevol sagrada escriptura, obrint molt els ulls, que tothom l'escolti. Crec que estudia teologia i els seus amics estudiants són en realitat uns brètols ben vestits que parlen de porros i vesteixen sabatilles d'esport que ja fa temps que van deixar de portar-se i camises amb el primer botó tímidament descordat, no fos cas. Ell se sent una mica desplaçat d'aquest grupet, i de fet és superior a tots ells, però suposo que han quedat que eren amics. Té 20 anys, o potser 21. Abans que comencin les misses anuncia des d'un dels micròfons de l'altar que falten lectors, i que sisplau es presentin a la sacristia. Si a més d'ell, ja alumne avantantatjat, hi ha algun aprenent durant la missa, tots pensem que se'l mira amb menyspreu però en realitat és que no es perdonaria mai que hi hagués alguna cosa fora de lloc, que la celebració de la missa no anés sobre rodes. S'emprenya quan els nens criden i fa gestos solemnes per indicar que els fidels han d'alçar-se quan ja tothom sap quan hem d'estar dempeus. És un bon noi, suposo, però té aquesta mania de parlar sempre més fort que Mossèn Blai, de fer sempre aquest posat d'expert controlador. Aquest excés d'èpica, de fer-ho tot més gran, d'alçar el pa i repetir com una màquina el cos de crist, el cos de crist. Posat al costat de Mossèn Blai és tot sovint ridícul. L'experiència misericordiosa contra la prepotència, el murmuri contra el crit, l'esperança i l'harmonia contra aquesta energia tan fatigant, tan pesada, tan jove. Tenir el món sota el coixí o les ganes, no dissimulades, de menjar-se el món.

Corella, i a plorar

2007-10-07T04:14:00.001+02:00

No acostumo a escriure sobre dansa perquè sempre penso que és un tema que no interessa ningú, però vaja, sempre hi ha l’esperança que esmentant tímidament els genis la gent acabi interessant-se pels genis, i això està molt bé i, al capdavall, de genis n’hi ha a tot arreu i cal saber reconèixer-los. Per exemple el gran Ángel Corella, l’espanyol que potser els sona perquè una vegada va donar prestigi al premi príncep d’Astúries, ja em perdonaran les minúscules, una distinció que no sé si els preocupa gaire. I bé, Ángel Corella és un geni de línies perfectes, de traç impecable, i molt intel·ligent: és perfectament conscient de les seves limitacions, si és que en té alguna, però sobretot sap molt bé quins són els moments d’esclat, i quan la coreografia, conjugada amb la música, permet segons quines filigranes. El geni de Corella ja no es mesura, evidentment, per la seva tècnica, sobradament superada, sinó per la seva capacitat de desafiar-se a ell mateix i al públic constantment, que sempre acaba embogint. És com si ens digués mireu, macos, que ara us ensenyaré què hi hem vingut a fer, al món, que ara veureu com es pot tocar el cel. I aleshores allarga les pirouttes el temps just perquè una llàgrima et pugui rodolar galta avall, o perquè acabis convencent-te que aquest home és un geni i prou, i no cal donar-hi més voltes. És aquest punt de fatxenderia que ens posa tan nerviosos en alguns però tant ens emociona en d’altres, i al cap i a la fi és espanyol i els espanyols ja ho tenen, això de xulejar. La seva variació estrella de Le Corsaire, així una mica gitana, és espectacular, a més de perfecte, cosa que no tenen tots. Amb la dansa es pot ser perfecte en la tècnica, que res no falli, però no tenir-ne ni idea en realitat. És la vella història del tutú rosa i els braços amunt, quan avui la clau és la grandesa, el crit, la sensació d’arribar al cel amb un gran salt. Ángel Corella, hola, set o potser vuit pirouettes amb perfectíssim punt d’equilibri però ja volant, i comença a plorar, que mai en ta vida no veuràs una cosa així.

Tan petits, tan petits

2007-10-06T04:25:00.001+02:00

Arriba un moment d'una nit, perquè sembla és a les nits, que ens sentim molt sols i tenim molta por i ens tornem petits petits mentre s'escampen en la fosca records d'heroïcitats diverses i altres gestes de cap ben alt i pas decisiu. La nit tan negra, la nit que mai no ve a buscar-nos, el llarg camí fins a casa que de nit ens sembla més llarg encara. I som, petits, petits, i molt més petits del que mai no podríem haver imaginat, i ens arronsem, i tenim por, i ens quedaríem a viure en una closca del que fos si pot ser enterrada sota terra, però sota la terra del nostre jardí per si això ens fes sentir una mica més segurs, com a mínim que sigui a casa nostra. I som petits, petits, petits, i tenim por quan els carrers de la ciutat volen fer veure que ens protegeixen i mirem tots els edificis d'un sol cop i pensem que no tenim perdó de Déu perquè tot això ho ha fet alçar algú i de moment la nostra aportació a aquest món ha estat més aviat minsa, per no dir inexistent. Més tard, o potser abans de tot això, vindrà la primera nit de dormir sols a casa, sense els pares ni ningú, però sobretot sense els pares, o el pare o la mare en alguns casos. Vindrà una nit en què rebutjarem la companyia i el nostre gran repte serà dormir sols a casa per recordar-ho després als pares com si amb això volguéssim demostrar que ens hem fet grans. Dormir sol a casa, havent rebutjat totes les ofertes dels amics que t'acollien a la seva. Dormir sol a casa i ser tan petit en realitat, i en mentida, i el buit que deixa aquesta por, i el regust de victòria quan l'haguem superat, imbècils més que imbècils, qui us heu cregut que sou. I tan petits, tan petits, dins la closca de dins del jardí que hi ha a dins de casa nostra, o almenys nosaltres creiem que ens pertany. Tan petits, tan petits, i llevar-nos l'endemà amb el pensament vivíssim de la solitud que creurem que ha estat un somni.

La política, en set dies (Article d'ElSingularDigital.cat)

2007-10-06T04:20:00.000+02:00

Cosetes (Catalunya no és Euskadi)

Les reaccions dels partits nacionalistes catalans davant de l’anunci d’Ibarretxe de convocar el famós referèndum han estat un poc tímides, amb aquella barreja d’aplaudiments continguts i enveja perquè això, aquí i al pas que anem, pobres de nosaltres, no ho podrem fer mai. ERC i CiU han insistit doncs que Catalunya ha de fer el seu camí mentre Saura s’esverava tot demanant que Ibarretxe es fes enrere i Montilla reclama el joc net des d’un partit socialista ja disposat a concentrar els seus esforços de maner exclusiva a les eleccions espanyoles. CiU també ha aprofitat la cosa basca per fer-se veure de bracet i tan amics a l’Alderdi Eguna, tot i que Mas es mostra convençut que la federació no podria superar una altra crisi. De fet, Duran continua dient les seves coses sobre el sobiranisme, però això, ara que ja ha passat tot, sembla no interessar ningú.

Al Parlament, el tripartit es blinda contínuament per evitar qualsevol avenç per part de CiU tot rebutjant en bloc les seves mocions. De moment, el projecte del famós Quart Cinturó, que tanta pressa corria per tots, quedarà en interrogant durant un any perquè les forces de govern puguin pensar-s’ho bé. Però no tot són rebuigs, o gairebé, perquè una mica més i ERC vota la moció de CiU sobre els aeroports. Al final, com sempre, res de res, i la majoria determinant exigida s’esvaeix en ben poca estona.

A ERC, d’altra banda, tot són nervis de cara a la conferència nacional del proper dia 20, i és que la cúpula republicana ja tremola amb el triomf de Reagrupament.cat a les diverses assemblees locals. Potser per començar a resituar-se, el partit assegura que esmenarà la totalitat dels pressupostos, mentre els papers continuen sense tornar i, al Congrés, tots els partits menys el PP s’afanyen a deixar enllestida una llei de la memòria històrica que, francament, encara no he acabat d’entendre.

Els qui més s’afanyen, però, són els dos grans partits espanyols. PSOE i PP ja han llançat campanyes amb tota mena de missatges que ja veurem on porten, i els socialistes es fan tips de demanar el suport de totes les forces per anar a contra el PP mentre intenta tranquil·litzar el galliner, que més tard necessitarà, per no donar ales a una dreta que a Catalunya, comandada per Sirera, s’aboca de ple a Madrid, ara ja amb Nebrera.

I així es van cremant fotos dels reis, i el rei es defensa, i Montilla el recolza, i Pujol, ara que ja no té vergonyes, el veu com la més viva imatge d’un sistema que fa aigües per tot arreu. I tothom té el seu trosset de protagonisme.

De qui fa molt de temps que no en sé res és d’aquest partit que ens havia de fer anar a tots tan de bòlit, Ciutadans-Partido de la ciudadanía. Bé, sí, se sent parlar del seu jove líder, Albert Rivera, perquè dos joves (militants de les JERC, per cert) el van amenaçar de mort.

Som els del traç

2007-10-04T00:25:00.000+02:00

En realitat són només unes línies que ens fascinen, en realitat només és el traç. Totes les històries d'amor acaben éssent la disfressa que alguns creuen que fa més amena l'estona d'estar assegut en una butaca incòmoda sense poder tossir, quan en realitat el que han vingut a fer és entreacte i el que han vingut a veure són les joies dels veïns. Però poc a poc van escampant-se i quedem només els del traç i la llàgrima, els del primer violí que dóna el La i tothom calla. I de fet si algun benefici ens han aportat totes aquestes obres modernes, que per cert desaprovo absolutament, és que el públic ja no està per tonteries. I seran uns peluts amb texans que se'ns hauran colat, però uns peluts amb texans que sabran qui és realment la bona o la pobra o la desgraciada de la Kundry, i no patiu, que ja més tard tornarem a posar boscos de veritat als escenaris, llances de veritat que quedaran suspeses en l'aire. Però bé, aquest no és ben bé el tema de l'article i el que volia dir és que som els del traç d'un arabesc i no ens cal cap argument per entendre tota la bellesa i som ben bé uns sentimentals igualment, sense cap història. Els de la nota última, els del violí que afina, els de l'instant de silenci abans de l'explosió d'aplaudiments, els de l'apuntador que xiuxiueja Parigi o caro a la soprano despistada. Els del traç primer que després omple de traços l'escenari, els del sospir i els ulls tancats abans de començar i la llàgrima tímida de després, els que ja callen a les obertures i la dibuixen a ulls clucs tenint l'orquestra al davant, només perquè la música es fiqui per tots els racons i no en deixi cap per descobrir. Tan sols un equilibri, mantenir-se el temps just per fer-nos plorar en les pirouettes, aquesta vacil·lació, aquesta cadència, el traç que, finíssim, escapça l'aire.

Commin' soon

2007-10-03T00:05:00.000+02:00

Una mica sola en la pregària

2007-10-03T00:01:00.000+02:00

El Raül i jo sempre hem dit en aquesta pàgina que hi ha un Déu, a més de l'Antic, que fa dir-se Bruce Springsteen i que és superior a tot. No em canso de repetir-ho perquè crec de debò que si tothom tingués una petita racció al dia d'aquesta meravella el món aniria molt, molt millor. Però tampoc vull emocionar-me gaire i sóc molt conscient que ni puc imposar res a ningú ni molt menys pretendre que a tothom li facin plorar les mateixes coses que a mi. I bé, ahir, com ja vaig dir, el nou disc va sortir a la venda, i a casa va ser tot un ritual treure-li el plàstic, agafar-lo amb cura, posar-lo a la cadena de música i prémer el botonet. Pell de gallina, eufòria, sensació que som immortals, que de veritat que amb això és impossible arribar a morir mai, que l'aire és més aire i que respirar cada dia és molt més que un plaer, és molt més que supervivència. Som aquí per alguna cosa, potser no sabem ben bé quina, però hi ha una missió i una meta que s'albira al fons de totes les carreteres. La màgia de què parlava el Raül. Bruce Springsteen, E-Street: de debò que no puc entendre els qui són indiferents a aquestes pregràries. I a vegades em sento molt sola amb això i sempre penso que sóc l'única persona que evoca totes aquestes oracions, fins que arriba algú, algun cop, que sap cap on van tots els precs. This is radio nowhere, is there anybody alive out there?

La il·lusió que mou el món

2007-10-02T00:01:00.000+02:00

Recordo que quan tenia 12 anys o potser 13 tenia una amiga que tot el dia em deia que estava trista, que no hi havia res al món que li agradés, i que m'envejava per això. La gent que no té il·lusió va morint-se a poc a poc, i no hi ha res pitjor que uns ulls sense llum, sense esperança. Tenir 12 i pensar així era ja d'entrada força trist. Era l'època que jo havia descobert de veritat el Llach, i que ja des que em llevava pensava en el moment de tornar de l'escola per posar el dvd del concert al Liceu. Amb això en tenia prou, això ho era tot per a mi, i si no era el Llach sempre hi havia alguna cosa, encara que estúpida com aquesta, que fos el meu horitzó, la meva petita meta, tot el desig del món. Segurament és per això que he acabat mitificant banalitats, tot i que després, per voler elevar-ho tot i sempre, els disgustos acabent éssent, tard o d'hora, monumentals. Però les petites il·lusions de cada dia, l'espera d'un missatge al mòbil, un sopar, un cafè, un concert, un viatge programat gairebé amb anys d'antelació, l'esperança de trobar-te algun dia pel carrer. Un llibre o un cd que han de sortir i que fa mesos, molts mesos que esperes. Tots les ànimes sense il·lusió es van empetitint a poc a poc, s'encongeixen, acaben morint-se. Però aquesta amiga un dia va adonar-se que no tenia res i, encara que ara les nostres il·lusions no siguin les mateixes, els ulls li brillen com mai i té un somriure bonic que mai ningú no havia vist. Les il·lusions de cada dia, els horitzons d'una sola tarda, tot allò necessari perquè el món no se't mengi a trossets i siguis més aviat tu qui es mengi el món, tímidament, pam a pam, per sobreviure. I bé, el poemari de Valentí Puig ja és aquí i avui, dos d'octubre de l'any del Senyor dos mil set, el nou àlbum de l'altre Déu ja és a la venda. Magic. Bruce Springsteen evidentment.

Stalin, el retorn de Flotats

2007-10-01T00:01:00.000+02:00

Ahir el Professor parlava del retorn de Josep Maria Flotats als escenaris catalans amb l’obra Stalin. Jo, com el Professor, mai no he estat gaire del teatre. Sempre em sembla sobreactuat, exagerat, i al final no m’ho crec gaire, però dimecres vaig voler anar a veure Stalin entusiasmada pel seu argument i més encara per la seva interpretació, sobretot perquè mai no havia tingut l’oportunitat de veure actuar Flotats (quan va marxar de Barcelona jo no aixecava un pam de terra). Un cert recel al principi; a casa el Flotats no acabava de fer el pes, i és cert que l’actor, pels motius que tots sabem o potser no, no té gaire bona premsa a la ciutat. I bé, cal dir que no hi entenc gaire, o potser seria més correcte dir que no hi entenc gens, però l’obra em va semblar molt bona. Hi ha moments d’autèntica genialitat pel que fa al guió i el paper d’Stalin interpretat per Flotats és extraordinari, tot i que no sé fins a quin punt els excel·lents monòlegs són obra de l’autor de la novel·la Une éxécution ordinaire o si hi ha gaire intervenció del mateix Flotats. Caldrà llegir la novel·la. L’argument en el seu conjunt, deixant de banda els detalls del guió que ja he dit que em semblen genials, em trontolla una mica i es fa pesat. Però tot queda sobradament arreglat amb la petita reflexió del final, que és una bufetada. Rússia no s’aguanta per enlloc, i si volen saber la resta llegeixin el Professor que ja ho ha explicat molt millor.
Es nota, d’altra banda, que Flotats és un geni, i com a tal pot permetre’s una certa deixadesa sobretot amb el muntatge. Els entesos diuen, a més, que aquesta no és una obra per representar al Tívoli, massa gran. Feia lleig veure, dimecres, tantes butaques buides.

Dormir

2007-09-30T12:43:00.001+02:00

M’agrada dormir, i és dolç i gràcil tancar els ulls amb el cap damunt d’un coixí i entre llençols, sobretot ara que ve el fred i el moment de ficar-se al llit serà cada vegada més desitjat i reconfortant, com un bressol. M’agrada dormir però considero també que és una pèrdua de temps, que hi ha coses molt més interessants a fer que no són gairebé perdre la consciència. De fet l’únic instant és el de tancar els ulls, i llevar-se si no hi ha pressa, però això és una hora a tot estirar i n’hi ha moltes d’altres que queden perdudes en somnis que l’endemà ni tan sols recordarem, unes hores que mai no tornaran i el pas de les quals tampoc no haurem notat. Dormir, però forçar la màquina sempre, portar el cos al límit, escurar les nits fins al final, tan boniques que són, com els matins, i és una llàstima que les haguem de perdre dormint. I és clar que ho necessitem, evidentment que necessitem les nostres hores de son, però maleït sigui el cos quan se’ns tanquen els ulls o no se’ns obren, i el món que ens estem perdent i tantes coses que ja no veurem. Potser per aquest motiu o potser perquè tinc problemes de salut dormo poc a les nits, i llavors arriba la migdiada, després de dinar, i encara que hi ha dies on el temps no escasseja sempre fa ràbia llevar-se i comprovar que ja hem perdut la tarda. I aleshores ve el mal humor i una gana terrible i berenars que em deixen fora de combat i sense esma per sopar més tard. Com m’agrada dormir, com em fot perdre el temps i la consciència d’aquesta manera tan estúpida

Com un llaç de setí, una altra declaració d'amor

2007-09-29T05:06:00.000+02:00

Hi haurà un dia que vindràs amb mi, i anirem als llocs que sempre hem estimat. Parlarem del de sempre i ens faran riure les mateixes bromes, no et pensis que canviarà gaire cosa. Només és que podré abraçar-te, podràs abraçar-me, i tot serà un bressol per a nosaltres on tu hi posaràs la tornada. Cantarem les mateixes cançons, ens faran plorar els mateixos versos, i sobretot no canviaran els costums més enllà del fet que ja podré abraçar-te, podràs abraçar-me, i ja ho tindrem tot. Hi haurà un dia que ja res no em recordarà a tu perquè simplement tot ho seràs tu, un dia en què l’abisme, aquest gran forat fosc de món que ara ens separa, tornarà a tancar-se. Cosit, apedaçat una mica de mala manera només per a tu i per a mi. Somnies aquests temps, i m’ho dius però et penses que no puc entendre’t. Mira, no, vull dir que sí, que algun dia el camí serà un de sol, que seran teus i meus i del mateix tots els dies del món. Petons de tots els colors, migdiades, matins, vespres que allargarem com es faran més amples i més tendres tots els moments al teu costat. I no, mai no et tocaré si no és per abraçar-te, mai no gosaria, mai el meu cos serà el teu. Només l’abraçada, el vespre, el bressol. Dormir amb el cap sobre el teu pit. El món sencer que ets tu. Hi haurà un dia que tu saps que arribarà, hi haurà un dia que vindràs amb mi i tot serà més dolç, i la por serà menys por, i la foscor serà un bri de llum que s’obrirà pas, insistent, cap al mai més que serà no separar-nos. Que et desitjo, que et vull ben a prop, que tot són nervis quan no et sé enlloc. Que hi haurà un dia que vindràs amb mi, per sempre, i jo t’estimaré fins el mai. Com un llaç de setí, i prou.

La política, en set dies (Article d'ElSingularDigital.cat)

2007-09-29T05:05:00.001+02:00

I ara els referèndums

A finals de la setmana passada, quan ja tot eren alegries entre els convergents, convençuts d’un adéu de Duran, Mas tancava la crisi d’un sol cop i el líder d’Unió començava a preparar-se, ja seriosament, la seva candidatura a les eleccions espanyoles. Això va ser rebut amb decepció per a alguns i amb un fort alleujament per a d’altres, però ja tothom comença a no recordar que CiU són dos partits i totes les mirades s’han centrat, aquesta setmana, a les sessions plenàries del Parlament.
Amb encara uns tímids recels pels pressupostos, els partits catalans encetaven el debat de política general amb una certa inquietud pels parlaments anunciats per Montilla, durant els quals havia d’expressar el seu horitzó nacional. Però el President és home de pocs estirabots i al final tot ha quedat en poc més que un recital d’informes de projectes per fer i projectes que s’estan fent. ERC demana més claredat però Carod no hi intervé, ICV calla, el PP descarrega tant com pot i CiU, tot titllant Montilla de buròcrata, intenta animar el debat amb una proposta de referèndum si el Constitucional deixa l’Estatut en no res. Però no s’hi pot fer gran cosa: Montilla duu ben preparades totes i cada una de les seves intervencions, i no pensa improvisar cap rèplica. Només un petit moment per a deixar Mas en evidència amb la seva baixa de pantalons, quan Montilla li etziba que si estigués supeditat al PSOE com diu CiU probablement ell no seria President.
Però aquest Govern no està per tonteries i s’afanya a blindar-se pactant una resolució que deixi lligats tots els punts que puguin semblar conflictius entre els seus socis, alhora que intenta avançar-se a la proposta de Mas i assegura que promourà una llei per fer consultes populars.
Al carrer, d’altra banda, la crema de fotos dels monarques són cada cop més nombroses, i el 12 d’octubre és cada cop més proper. Des de fora, el PP torna al to descarnat i Múrcia demana el mateix finançament que Catalunya. Caldria preguntar-se quina és la quantitat de diners que ells paguen cada any i no tornen a veure.
I mentre aquí els horitzons esdevenen informes de funcionari, al País Basc Ibarretxe posa data a l’esperat i per a molts temut referèndum: 28 d’octubre de 2008. Aquests sí que s’ho munten bé.

Flotats

2007-09-27T22:33:00.000+02:00

Genial Flotats al Tívoli. Com es nota que pot permetre's segons quines cutrades. En parlarem.

De Malibran a Bartoli (II)

2007-09-27T22:32:00.000+02:00

Deia el comentarista jvalls1 a l’article de dimecres que si la Bartoli fos lletja no ens faria tanta gràcia, i la compara amb l’escriptora Maria de la Pau Janer. Bé, suposo que el meu concepte de bellesa difereix força del seu, perquè a mi la mezzo italiana em sembla més aviat lletjota i, malgrat això, trobo que és una cantant excepcional. És una geganta, una bèstia, i la seva veu és immensa com ella. Sí que és cert, d’altra banda, que les ganyotes i els gestos són sovint exagerats, però no passa res, l’ha enviada el diable. Estic d’acord, també, que d’àries de Mozart n’hi ha de millors. I és que la grandesa de la Bartoli rau en aquest atreviment de què parlava l’altre dia, en el voler anar sempre molt més enllà, després de superat el repertori clàssic. En l’àlbum Opera proibita, que no sé si jvalls1 coneix, a la magnificència de la seva veu s’hi afegeix aquest atreviment amb peces que pocs han gosat cantar. Un pensiero nemico di pace, per exemple, jo diria que és el millor que he escoltat mai. I ara amb Maria torna a aquesta gosadia i l’agafa del Romanticisme, altra vegada provant d’anar més lluny, sense retrobar les partitures que ja tothom coneix sinó fent-se seves les de Malibran per tal de captar-ne l’essència i llançar-s’hi. Evidentment que hauria estat més fàcil un àlbum de recull d’àries italianes, brometes, commovedores per passar l’estona, però l’òpera també és dels valents i ara que tot està tan estès, i tan escoltat i tan sentit, és aquest risc el que fa els genis. Bartoli recupera ara Malibran, i no la reinventa, sinó que l’imita i s’hi emmiralla. Fantàstic. Ser un geni i rendir-se als genis sempre m’ha semblat molt noble. Recuperem el mite. Ara escoltar Cecilia Bartoli és deixar-se endur pel sortilegi, rendir-se. I, francament, potser és que les dones en general no em fan el pes, però de sensualitat jo n’hi veig més aviat poca.

Tardor!

2007-09-27T00:14:00.001+02:00

Ja fa uns dies, pocs, que estic més contenta que de costum. Surto de casa de bon humor, passejo amb un mig somriure, les coses que m'exasperen no ho fan tant i estimo molt més la gent que ja estimava mentre els que no m'agraden no em fan tanta ràbia i són incapaços de posar-me el dia de cap per avall. Dormo bé, dolça rutina, sóc feliç. I en moments de felicitat tendim massa sovint a buscar un motiu que els expliqui, que ens digui el perquè d'uns petits esclats d'eufòria que són sempre ridículs, també cal dir-ho, com també cal advertir de l'estupidesa d'aquestes línies des del seient que m'ha de dur a casa, no gaire tard però per a mi ja ben entrada la nit. I bé, tot això és només gràcies a la tardor que ja es flaira als carrers, les fulles seques que amb el vent s'escolen als rebedors dels edificis de la ciutat, l'aire que sembla una mica més fresc, el jersei que ens farà il·lusió posar-nos. Jerseis, jerseis, totes les odes als jerseis enyoradíssims. Tot igual, al capdavall, però amb l'estació que ho fa més suau. La son. La necessitat de tancar aquest article.

De Malibran a Bartoli (I)

2007-09-26T12:51:00.000+02:00

Nou disc de Cecilia Bartoli, aquesta vegada per commemorar la que fou la primera gran cantant de nom conegut, Maria Malibran, la diva que gairebé es pot dir que va fer-se a mida el paper de mezzosoprano, a cavall entre la desaparició dels castrati i l’adveniment del Romanticisme. Avui la millor mezzosoprano viva és Cecilia Bartoli, i al seu nou treball Maria intenta retre homenatge a la primma donna endinsant-se en la veu que va captivar tants genis, intentant desxifrar altra vegada, després de segles d’oblit, el codi de bellesa i fascinació amagat rere les pàgines i pàgines de pentagrama que els millors compositors van escriure per a Malibran, de qui deien que tenia una veu fosca i de vellut, capaç de ficar-se per tots els racons i bressolada per un precís control de la respiració. Amb un domini excel·lent del Barroc i del Clàssic que li fan de coixí per encarar-se amb el Romanticisme més pur, Bartoli pretén tornar al cant del segle XIX de la mà de Maria Malibran per descobrir-ne l’essència, per conèixer de ben a prop què fou el que la va convertir en una llegenda mentre encara era viva. La bellesa del timbre, aquells contrastos de bèstia afamada a ocell presumit que es manté en les notes que sap molt bé que faran estralls de tan boniques, de tan perfectes. Vaig acollir el nou disc de Cecilia Bartoli amb un cert recel, temorosa d’invents massa allunyats del seu darrer treball, imperiosament Barroc. Però Bartoli mai no decep, i ja Opera Proibita va ser una brillant demostració de poder, portant fins als extrems la música Barroca i descobrint al públic el que pocs s’havien atrevit a cantar. Ara fa el mateix amb l’òpera romàntica i la sacseja, l’explora, la torna al seu segle i ens la presenta imponent, recuperant el mite. Bartoli no decep, Bartoli es llença a la música i la devora per oferir-te-la després.

Hi ha un poema

2007-09-25T00:00:00.000+02:00

Busques unes notes que no saps on són, hi ha una música que podria explicar-te i que ara no trobes. Hi ha una història que és la teva que ja s'ha escrit, hi ha un conte que parla de tu i que amb el temps has provat d'esborrar per fer veure que t'has fet gran. Hi ha un secret, hi ha un argument, tot el que fas té un motiu privat que sovint perds i que després intentes trobar entre músiques, converses, passejos en la nit o un poema potser. Hi ha dos minuts de cançó que et permetrien adormir-te per fi i d'una vegada per totes, hi ha aquell so, aquell ritme, hi ha aquell record necessari per no posar-te a plorar. És l'estranya barreja entre el que has perdut i el secret que roman, entre el record d'una cançó i la música que no saps on és. Sempre hi ha un secret amagat, una raó privada per tot. Hi ha el moment, el punt, el precís instant on podràs esbossar un somriure i tot es farà més clar, i tots els camins més plans. Hi ha el sentit, la cadència, nits màgiques i nits de pols, veus que t'apropen al cel i violins que poden fer-te volar. Hi ha un conte que parla de tu, una cançó que s'ha escrit per a tu, una carta que era per a tu i que mai no es va enviar. Hi ha una història, gestos infinits i poques paraules. Hi ha traços, perfils, llocs on no has estat mai i que ja són teus. Hi ha poemes i poemes, At last the secret is out, i hi ha aquest poema d'Auden que escoltes o llegeixes i ja estàs una mica més explicada, i ja podries tancar els ulls.

A favor d'Eulàlia

2007-09-24T03:40:00.000+02:00

Només dir que estic molt en contra de la Mercè com a patrona de Barcelona. No entenc per què no ho és Eulàlia. Bé, sí que ho entenc, tot el que passa a Barcelona té fàcil explicació.

Sta. Coloma per fugir

2007-09-24T03:33:00.000+02:00

Nit de dissabte. De tant en tant està bé anar de festa, que no sigui dit que no fem el que ens toca perquè el que toca a la nostra edat és sortir. La Mercè. Com que a mi Barcelona ja és una ciutat que de nit em fa fàstic i si a sobre són festes ja ni t’explico, se’ns acut pujar a Sta. Coloma (de Farners!). L’aire que s’hi respira no és sociata i la vida és en general més neta, suposo que ens entenem. Concerts d’això que en diuen rock català per recordar vells temps, perquè és bonic retrobar de tant en tant allò que va venir abans de creure que ens havíem fet grans, tot i que no deixem de ser uns marrecs. Érem d’esquerres aleshores i ens emocionen les mateixes cançons, descobrint a poc a poc i a mesura que el concert avança que les recordem totes. Els grups han crescut amb nosaltres, però el nostre punt de partida és aquella cançó que ara sona versionada de la mateixa manera que hem versionat tot el que estimem i ho hem adaptat a no ser tan imbècils. Continuem creient en aquells acords, la lletra continua explicant-nos. Hospital del mar, Massa jove per fer-me gran, Amb tu, Més que la meva sang i un llarguíssim etcètera. Tot torna prenent altres formes i els amics perduren i aquesta nit tot arriba d’un sol cop, tranquil, nord enllà. Discussions entre bromes i quin és l’onzè manament que s’ha perdut en la Història. Abans no puguem plantejar-nos de buscar un lloc on dormir es fa de dia i esmorzem en un bar on hi ha un retrat d’Erasme de Rotterdam com a únic quadre; Déu ens agafi confessats. Tren fins a Barcelona, que es lleva una mica més ressacosa i plena de merda que de costum. Segon esmorzar. Tren fins a casa. El que s’ha de fer per fugir del socialisme.

I no saps com

2007-09-22T05:25:00.001+02:00

I no saps com, ni per què, però sempre acabes tornant a casa, sempre acabes trepitjant els llocs que t'havies promès abans de tancar la porta. És curiós, penses, que s'acabin tacant tots els cercles i que uns traços mai no destorbin els altres, i que cadascú faci el seu curs, i que tu no deixis mai el teu traç que algunes vegades ha estat a punt de trencar-se. Tot el teu equipatge eren unes paraules i algunes imatges, i Déu sap que has tingut molta por que el teu nom quedés a la duana per sempre. Tens tantes coses a dir i cada rostre és per a tu un paisatge nou, i véns del que ha de venir perquè aquest és el teu lloc. I quan gairebé et sembla que has oblidat el pitjor, quan gairebé et sembla que has perdut el fil de la teva pròpia història, i els llocs, i els petons, i la vida i el món sencer que ets tu, solitari per plaer i conscient del camí que et porta a casa. I no saps com, ni per què, i ça y est!, i ja ho tens, antiga ànima perduda. Perquè els bons van a dormir mentre els dolents es passegen de nit pels carrers sense fanals, amb les mans a les butxaques, desemparats, que dèiem, per vocació. Ho veuràs tot i no sabràs com, i quan no te n'adonis veuràs altra vegada el teu rostre dibuixat al mirall del rebedor, valent que creies que podries viure sense tornar mai més. Que es tanquin els cercles, sense desenllaç, que acabis donant la raó a la vida. Has tingut por i has estat l'heroi d'alguns contes i el dolent d'alguns altres. Però l'enyor sempre és el sentiment més fort i en el fons, molt en el fons, recordes els carrers que et porten al teu llit, la teva nit, el teu bocí de victòria.

La bèstia abandonada

2007-09-21T00:00:00.000+02:00

És aquella hora només meva, i aquesta nit m'hi puc entretenir una mica més perquè demà no hi ha classe fins a les 9. Busco els poetes que sempre em ve de gust llegir, però no en trobo cap i penso que potser corren junts per l'altra casa on passo l'altra meitat de la setmana. Orfe, amb la sensació de desagradable buidor de quan recordes el principi d'un poema però no els seus versos, remeno altres llibres que romanien enterrats fins que els que busco i no trobo els han deixat al descobert. Pere Quart, Martí i Pol, fa il·lusió retrobar-los i recordar les nits com aquesta de fa uns anys. Tinc alguns punts al totxo de l'antologia del poeta sabadellenc, i vaig a buscar les pàgines marcades. Una a una, i amb la por de passar a la següent, vaig descobrint que ja no em diuen res i que els poemes em semblen cada vegada més mediocres, sobretot els de Quart, que foren els meus primers poemes. Versos que em sabia de memòria i encara em sé, poemes sencers que s'han mantingut intactes i que podria fer gairebé vergonya recordar-los. Poemes estúpids, poemes que jo volia ser i ara són precisament allò en què mai voldria convertir-me. Ara em fan gràcia, només gràcia, i com a broma els trobo excepcionals. I enmig de tots, els flaixos d'aquelles tardes. Havíem arribat a plorar per culpa de (o gràcies a) aquests versos. Emprenyada amb mi mateixa, però sobretot profundament dolguda, tanco tots els llibres i obro els Goytisolos, que no són Ferrater però mai saps per on et sortiran. "Entre la muchedumbre de estupidez unánime / que ahora y sin su permiso querrá mitificarle". En el fons el problema és que sóc una obsessiva i m'aferro a tot amb tanta força que, quan passa el temps i arriben històries noves, queda sempre el record com una bèstia abandonada i sempre disposada a tornar-s'hi, revoltada i indefensa alhora. Històries d'ara que em semblen més boniques, però la renúncia, haver dit no o fins després o fins mai o ja ens veurem. Em pregunto si d'aquí a uns anys em passarà el mateix amb tot el que estimo avui.

Pavarotti era un hortera

2007-09-20T00:01:00.000+02:00

Hauria escrit aquest article el dia de la seva mort però em semblà que eren ganes de ferir sensibilitats, i decidí deixar-ho per un altre dia. Ara no és que hagi passat gaire temps però ja no me'n puc estar: Pavarotti era un hortera, un arrogant, preguntin per les seves amistats i per tota la gent que va anar carregant-se mica en mica, el pobre manàger aquell que no sé ni com es diu. Ho deia el Capi, Déu li hagi perdonat segons quines coses; però no es fa, això de donar-li tanta feina (a Déu, vull dir). I ara tothom s'apunta a retre homenatges al tenor de Mòdena i jo no dubto que fos bo, perquè ho era, però no entenc aquesta fal·lera per un cantant tan terriblement hortera, tan de broma, que només sortint a l'escenari ja feia passar les ganes d'escoltar-li qualsevol nota. Per a mi era d'aquella gent que et fa ràbia i no saps per què, que tothom adora i tu penses que mira, que no n'hi ha per tant. Per sobre de tot, a Pavarotti se li reconeix un mèrit, i és el d'acostar l'òpera a tothom. I bé, no passa res si una dona grassa fent crits estrepitosos damunt de l'escenari et deixa indiferent i, francament, cal molt sentit de l'humor per estimar l'òpera gràcies a Pavarotti. És com els que llegeixen llibres del Bucay o reciten poemes del Benedetti. A Pavarotti no li perdono el crim dels 3 tenors, perquè segur que va ser idea seva, i Carreras i Plácido, Plácido sobetot, no basen en això la seva carrera i ens han donat altres grans coses; totpoderós Plácido que ens va descobrir el Villazón. O cantar amb l'Elton John, l'home que va trobar en el benvolgut assassinat de Lady Di una excusa perfecta per seguir martiritzant el seu públic. No, Pavarotti no m'agrada. I de veritat que em va saber greu que no em sabés greu la seva mort.

Grandíssim immens insuperable Villazón

2007-09-20T00:00:00.001+02:00

Renovo vídeo avui amb el famós Waldbühnenkonzert de Villazón, Plácido i Netrebko el juliol del 2006 a Berlín. Magnífica peça de Rossini, magnífic Villazón. Déu. Crec que no cal dir-ne res més.

Vic-Barcelona

2007-09-19T00:31:00.001+02:00

Baixo de Vic amb tren i per tant amb desconfiança. No sóc usuària de Renfe i agafo trens quatre o potser cinc vegades l'any, menys quan sóc als països que poden dir-se països, ja ens entenem. Agafo el tren de després de dinar per poder arribar a sopar a Barcelona, que mai se sap. Ja d'entrada el tren que havia de sortir a les 16:21 surt a les 16:45, i no sé si sóc jo que no estava ben informada o si ja és del tot normal, però a l'estació ningú es queixa i tothom fa cara de necessitar una migdiada. Mitjans de setembre, aquelles hores tontes, mig estiu, mitja tarda, calor sencera. Però sempre ho he trobat bonic, això d'agafar el tren, i el paisatge d'Osona em porta grans records i m'agrada encara més. Hi ha pobles ben lletjos, com aquell on estiuejàven els meus pares i on es van conèixer, però són els nostres pobles, casa nostra. Els colors de la tarda a les hores que el sol comença a amagar-se, el perfil del Montseny, tan net, i els colors que banyen tots aquells turons que sembla que estiguin fets a mitges i amb presses, però compleixen el deure ja líric de protegir d'un vent que mai no hi ha bufat totes les cases. Tots els colors, ja gairebé de tardor, escampats per llocs que tothom té a prop i ha vist però que ningú gosa trepitjar, per mandra, i perquè quan arriba la tarda ja és tard i al matí la son pesa molt encara. I bé, el tren que he agafat para a quasi totes les estacions, i al principi tot és preciós, la gent que va pujant parla català. Balenyà, Centelles, els Hostalets. Fins que entrem a territori sociata. Mollet, Sta. Perpètua, Montcada, Parets. Barcelona. Sense colors, sense una casa. El contrast és dolorós i queda un regust amarg del viatge.

Ja està

2007-09-19T00:28:00.000+02:00

La idea, que ja em diràs, era escriure dos articles diaris: Un a la web del Sostres i un altre a Mundus in Nuce. Però, com que m'és impossible, penjaré aquí i allà, a partir d'avui, els mateixos articles, que és el que fa tothom i el que jo no he fet fins ara perquè sóc imbècil.

Tics

2007-09-13T01:22:00.000+02:00

El meu blog m'ha tornat a deixar un comentari i m'ha entendrit com sempre, i té raó com sempre, i m'ha fet vergonya com sempre. Els articles a Can Sostres no fallen ni un sol dia i aquí passo de tot i ja està bé, dic, però no sobren ni el temps ni encara molt menys les idees, i penso que és estúpid penjar els articles d'allà aquí perquè allà poden aprofitar i llegir la gent magnífica que també hi escriu. Tot i que segur que ja ho fan. I si no és així facin-ho, ho recomana la casa.

Bé, l'altre dia l'amiga Bolus em retreia, o em recordava, o em feia veure, no sé com dir-ho exactament, que hi ha tot un seguit de paraules que ja són estàndar a tot el que escric. Que repeteixo constantment idees i expressions. Diu que un dia me'n farà una llista, però com que de les seves promeses no me'n fio gens perquè fa 10 mesos que estic esperant que compleixi la darrera, li demano per escrit que sisplau i per favor faci honor a la seva paraula, encara que escriure això aquí sigui més aviat estúpid i no doni ni molt menys cap garantia que es vegin satisfets els meus desigs, cosa de senyoretes aficionades que deia el mestre Ferrater.

Amb un punt d'eufòria, avui, i infinita il·lusió de tenir-ho tot planejat i que només calgui esperar que arribi. Comença el curs, a banda.

Adéu a Pavarotti

2007-09-07T01:04:00.001+02:00

Avui (ahir per als maniàtics que creuen que la nit ja és l'endemà) ha mort a Mòdena Luciano Pavarotti. M'hagués agradat escriure'n alguna cosa però mai no n'he estat gaire, de Pavarotti, i per fer un article sense cap llàgrima quasi val més no fer-lo. Alguns diuen que hi ha tenors i hi ha Luciano Pavarotti. Una gran veu, sens dubte. Però em fa mal poder recordar-lo només per l'invent aquell dels Tres Tenors, que per cert em va semblar patètic, i per una interpretació de Nessun dorma que a hores d'ara ja deu haver donat unes quantes voltes al Món. Segurament començaré a venerar-lo amb força d'aquí a un temps, quan ell ja serà més que enterrat i jo hauré perdut per sempre més tota possibilitat de veure'l en viu damunt d'un escenari. Em passa sovint. Riposi in pace, maestro.

El gran temple

2007-09-07T01:03:00.001+02:00

Me’n vaig a dormir cada nit sense pensar si allò que he fet durant el dia és pecat o no, i abans d’aclucar els ulls no reso mai perquè la meva vida sencera és una pregària. No acostumo a discernir el bé del mal segons els cànons de l’Església, segurament sóc una gran pecadora i a més el dogma m’importa més aviat poc. No sóc una santenta si pretenc ser-ho, i crec en Déu perquè m’és impossible creure que Déu no existeix. Vaig a missa sempre que puc i em ve de gust, que és un cop a la setmana com a mínim, i si pot ser qualsevol dia menys diumenge. Fa un temps vaig escriure que la religió és la cara més romàntica de totes les vides, pietat, redempció, misericòrdia, sentir que no hi ha res més que Déu per damunt del meu cap quan entro al Monestir, sempre per la porta de la dreta buscant un lloc ben a prop de la Capella del Sant Crist, i que des del banc on sec hi ha un camí que porta directament al Cel. La fe dins d’aquesta església, però també i sobretot la fe en el que faig com a única manera d’arribar a algun lloc algun dia, la fe que em salva, la fe necessària que potser és una sort per a alguns poder prescindir-ne. La fe en la meva pròpia fe. El gran temple i la religió que m’endreça com em podria endreçar qualsevol altra cosa, però és la religió qui posa l’èpica amb polsims d’amor i m’alça sempre la vista a les estrelles. El Déu que t’ajuda, que t’aixeca, que et bressola. El ritual i la màgia d’aquest lloc, el parenostre com el primer gran poema de tots els temps i la Bíblia com la història més bonica.

Més a prop cada vegada

2007-09-06T01:02:00.000+02:00

La tornada de totes les cançons és que cada vegada es fa més fàcil sentir-te a prop, trepitjar els camins que traces, i fins i tot imaginar què deus estar fent en aquest precís instant o si algun dia llegiràs això. I sempre, malgrat tot, continuaràs éssent lluny encara, a casa teva, en un món que no coneix el meu però l'intueix, el meu món construït a força d'esperances com la de poder abraçar-te, només abraçar-te un dia, i que tu també m'abrassis i gairebé puguis ofegar-me. Aquest món, meu, amb les parets fetes de res que no sigui el ciment que poc a poc va començar a alçar una muralla ara ja fa molt de temps, per protegir-me, i la muralla que ha acabat convertint-se en l'empara de l'única cosa que són aquestes joguines. Aquestes joguines que lluny d'entretenir-nos acaben esdevenint la nostra vida sencera, nosaltres. Cada cop menys lluny de tu, cada cop més propers els passejos i l'olor de casa teva, els contes que m'expliques que són la teva història i jo escolto embadalida, la feina d'arribar a dir-te tot el que et vull dir quan al capdevall només vull que sàpigues que t'estimo. Roses blanques, l'amor que mai no hi hagut però que tu alimentes, i enmig de tantes estones, després de tan llargs dies sense saber on pares, una notícia teva i que te'n recordis i que vulguis veure'm, encara. El meu món lluny del teu món, jo tan perduda però amb el deute amb mi mateixa i sobretot amb tu, de tot el que m'has ensenyat i jo mai no podré tornar-te. I la setmana que ve per fi altra vegada, mesos nous per demostrar-te que t'estimo. Haver viscut del teu record tot aquest temps i tenir un dibuix mig esborrat de tu, sense cap imatge i sense res, amb només el teu record per poder tornar a tastar els teus ulls amb la mirada

Rythm is it!

2007-09-04T01:34:00.000+02:00

Per a molts la dansa no és més que un exercici gimnàstic que consisteix en fer saltironets damunt d'un escenari al so de qualsevol música, normalment clàssica, i sovint vestint tutús, evidentment de color rosa. La pel·lícula documental Rythm is it!, que es pot veure no sé fins quin dia al Verdi Park, destrossa completament el tòpic i eleva el concepte de l'expressió corporal (dit així queda una mica comunista, ho sento) gairebé per damunt de les altres arts, partint de molt avall i arribant a la plenitud més total, la demostració que la dansa trenca fronteres i que és el cos, quan les paraules no ho poden dir tot i gairebé sembla impossible tornar a aixecar-se. Joves berlinesos de l'est i de l'oest, exiliats, sense pares, per als quals tot el que fan és una obligació infernal i tot s'ho prenen com un càstig, aprenen a apreciar-ho tot, a valorar-se a ells mateixos, a través de la dansa. Lluny de la cursilada de "cantem tots per un món millor", i amb el valor de l'esforç, de la disciplina tan necessària a tot arreu i sobretot en la dansa, del rigor, de l'intentar-ho cada dia una miqueta més fins que et surti la maleïda coreografia. I les mirades de complicitat amb els companys d'escena, la responsabilitat de saber que no estàs sol però que també depèn de tu, i sempre sobretot de tu i d'aquell i del de més enllà, que les coses surtin bé. 250 joves que mai no havien ballat res i la Filarmònica de Berlín, junts, en un projecte que serà per tots els temps i durant la vida sencera de cadascú que hi participa una bonica història d'amor, l'amor que sorgeix de la necessitat de sobreviure i mantenir l'ànima desperta perquè no mori mai. La música: La consagració de la primavera, d'Igor Stravinsky. La Primera Guerra Mundial a punt d'esclatar, l'última primavera, el temps en què s'ha d'oferir un sacrifi a Déu perquè poguem sentir el Sol altra vegada acaronant-nos la pell, perquè poguem tornar a tastar uns llavis de maduixa. La natura revoltada, esclatant, disposada a tot: 250 joves per als qui ara comença la vida, damunt de l'escenari i al ritme constant però desendreçat de l'obra de Stravinsky. I tota l'adrenalina, les ganes de menjar-se el món i la certesa que volar no és impossible. Tornar a néixer, però aquesta vegada per no morir mai més.

Benvinguts tots

2007-09-03T00:00:00.000+02:00

Primer dilluns de setembre, la dolça rutina altra vegada. Vaig arribar ahir i corria un aire fresc, com de tardor, i quan sortia de casa per anar a sopar ja era gairebé fosc, i era un plaer haver de tancar la finestra i que ens calgués un jersei. Torna la rutina, torna tothom a casa seva, per fi, que Déu n’hi do com ens fan patir aquests mesos quan tothom és lluny i no saps mai on trobar-los, ni trobar-te. A l’estiu sempre ens ho passem molt bé, però l’agost és un mes massa gran, massa mancat de foscors que sempre fan més suaus les tardes i menys feixucs els dies sencers. Tothom a casa, tothom al lloc on ha de ser, tot segueix el sempre enyorat ordre. Saber on trobar-te, tenir la certesa que si pico aquella porta tu hi seràs i això ja serà prou, i això ja ho serà tot. Benvinguts tots, de nou. Les botigues obertes, els horaris de sempre, passejar recuperant la sensació que el món mai no s’atura, que gira la roda del temps, que gira mentre seguirem demanant a un estel la mateixa resposta. Per sempre més tots els secrets amagats pels jocs dels dies de cada dia, els dies més curts, la tardor, nosaltres sabent-nos ben a prop. Al final del que tu pots anomenar descans, al fons dels viatges, sempre hi ha el desig de tornar a casa, el plaer de retrobar el llit on dorms cada dia, els amics, i tot el que és, en definitiva, la vida que de veritat et pertoca. Potser has volgut fugir però cada vegada que ho intentis acabaràs tornant, perquè així ha de ser i perquè l’enyor és sempre el mateix i tard o d’hora apareix per retre homenatge a l’ordre i esvair durant un temps el desig de les vacances.

I bé, reinauguro aquest blog després d'un any des que vaig començar a escriure cada dia. De moment aniré penjant els article de Can Sostres, i si hi ha alguna cosa nova, doncs ja anirem fent. Benvinguts a tots de nou, a Mundus in Nuce i a la rutina.

Vergonya

2007-08-30T08:54:00.000+02:00

És vergonyós que aquest bloc estigui abandonat tan de temps. Mare de Déu. No, no i no. Prometo que quan torni dels States, finalment a l'enyorada rutina, m'hi posaré seriosament. Va, de debò. Sento vergonya i tot.

Moltíssimes gràcies a tothom per deixar-vos caure per aquí de tant en tant i tenir, a més, la paciència de deixar-hi algun comentari. Us semblarà una tonteria però coses com aquesta m'animen a continuar escrivint cada dia. Gràcies, de veritat.

Menorca i visca Suissa

2007-07-31T23:51:00.000+02:00

Menorca. Passar calor aquí no és tan dolorós com allà, vull dir que la calor ja forma part del paisatge i no noto tant aquella humitat fastigosa que hi ha a Sant Cugat i Barcelona. Hi vinc cada estiu des de fa molts anys, a Menorca, i crec que només vam interrompre la rutina l'any que es van separar els pares. Tornar-hi, després, i anar als mateixos llocs i seguir els mateixos costums, ha estat com tancar les ferides. El mateix fil argumental, la mateixa curta vida meva, i a mi que em sembla que sóc una altra. Allò dels canvis i les circumstàncies, com sempre. Sensació d'anar tancant ferides els mesos d'agost, que és quan tornen totes les ferides. Ja porto gairebé un mes i mig de vacances, tot i que a intervals he anat fent algunes feines per no avergonyir-me'n tant. Fa vergonya tenir tres mesos de vacances. Aquí aïllada tindré més temps per llegir, l'agost que hem triat per llegir tots els llibres, dormir, / beure, tornar a la mar i no enyorar aquella adrenalina / urbana que corona les tardors, la rentrée a la intempèrie. Llegirem d'una vegada, doncs, sobretot vida i miracles de Monsieur Sarkozy, ja veurem com va. Novament intentaré esciure cada dia, encara que ja no sé gaire què dir i algunes vegades en tingui poques ganes. Saturació, o potser simplement sensació que tot plegat no té gaire sentit, que tot plegat per a què. A Menorca hi ha mitja Catalunya i passejar per Ciutadella és com passejar per Sant Cugat. Ara que en sento a parlar tant, i ja sé que no ve gaire al cas: Ciutadella és mil vegades millor que Maó, quedi clara quina és la meva posició al respecte.

Per cert, que avui és la festa nacional de Suïssa, el meu altre país. Amb els temps que corren l'orgull de tenir nacionalitat suïssa s'accentua notablement, i pot semblar pedant però fins que no siguem independents jo només portaré el carnet d'identitat suís al bitlleter. Dono les gràcies a la meva àvia, que m'ha permès heretar la nacionalitat, i als besavis i als rebesavis Regard que per haver nascut on van néixer ara em salven una mica de la vergonya de ser espanyola. Avui fa 718 anys que els cantons de Uri, Scwyz i Unterwalden, tips de la repressió austríaca, van signar la carta d'Aliança per donar lloc a la Confederació Helvètica. Vive la Suisse!

Des de la finestra de casa

2007-07-24T16:18:00.000+02:00

Sergiy Polunin

2007-07-05T02:24:00.000+02:00

Fa poc vaig dir que el Royal Ballet londinenc no és ni molt menys la millor companyia del món. I és cert que el cos de ball no és res extraordinari, i que en el seu conjunt hi ha ballets que li dónen mil voltes. Però també cal dir que el Ballet de la Royal ha donat grandiosos ballarins solistes i que, tot i que la tècnica de tota la companyia sigui més o menys igual de bona, les estrelles tenen un talent potser més destacable que les d'altres companyies que gaudeixen de més reconeixement pel que fa a les variacions senceres. Al cap i a la fi, el talent és el que realment compta. I bé, avui vull parlar de la jove promesa, Sergiy Polunin, el noi que amb poc més de 18 anys ja està a l'alçada de l'immens Corella al pas de deux de Le Corsaire. Tot just acaba de guanyar el Young Britsh Dancer Year Award, i és encara massa d'hora per dir-ho però estic segura que aviat podrem veure que el jove rus és un nou Nureyev. Sí, Déu existeix, i els salts i la força de Polunin en són la prova. A tots els ateus, a tots els que es permeten el luxe de dubtar, als qui ni tan sols els agrada la dansa: Sergyi Polunin, 18 anys, Le Corsaire. Això és el que fa que el món sigui món i que a més es tracti d'un lloc agradable on viure. Tothom parlava d'aquest noi, tothom n'havia sentit les meravelles per qualsevol racó. I avui l'hem vist a Linbury, el petit teatre annex a la ROH, i si abans crèiem que era bo ara creiem que és el bo, l'únic, el millor. A partir d'avui hi ha un altre noi capaç de fer-nos plorar només amb el seu talent, pirouettes i grans salts que sempre ens semblaran impossibles. Sergiy Polunin, Drigo i Petipa per posar-hi la música i dir-nos on hem d'anar. Però només Polunin, Polunin i res més, ens ensenyarà el camí de les estrelles. Sergiy Polunin, recordin aquest nom.

Londres, tardor de juliol

2007-07-03T01:19:00.000+02:00

Londres. Pluja intermitent, algunes estones de sol, jerseis i jaquetes, feliços de tenir l'estiu ben lluny. Policies i més policies pels carrers, alerta màxima, però la gent passeja tranquil·la i mai ningú podrà acabar amb aquesta ciutat, la civilització, la Reina. Aquesta vegada no som turistes i això ens cansa menys, el temps no ens pesa i passegem i arribem a llocs on no hauríem arribat mai abans. La pluja fa aquesta ciutat més el·legant encara, l'amanseix, i les gotes picant l'asfalt amb el vent que despentina ens conviden a la tardor mentre una sirena escapça de tant en tant tota la música. Caminem, caminem, i caninem més encara. Ens acullen uns músics que si fossin a Catalunya es moriren de gana, i és ben cert que els països com cal, o una mica com cal, són aquells on els qui mantenen les ànimes vives poden sobreviure. I així sobreviu tothom, els músics guanyen diners perquè la gent necessita música també per sobreviure. Londres també s'ha cregut això de la multiculturalitat, però és que a sobre l'ha entès, i així ningú no en fa demagògia i tot és tranquil i no cal ni parlar-ne. Vull dir que a mi ja em sembla bé si la multiculturalitat famosa vol dir això. S'ha de dir també que la Reina està per damunt de tot i que, dins de tots els que juguen a prínceps i princeses, Ella és la de veritat, l'enviada. Abans d'ahir feien un homenatge a Diana al nou estadi de Wibledon en motiu d'algun aniversari, i tothom la trobava molt a faltar però també tothom sap que la seva mort no fou un accident. I bé, no m'agrada explicar els viatges perquè sempre tinc la sensació que mai podré trasmetre escrivint tot el que sento. Però avui em venia de gust. Londres, tardor de juliol.

Festa major i altres alternatius pagats per l'Ajuntament

2007-06-29T03:52:00.000+02:00

Aquests dies és festa major a la meva ciutat i hi ha un esdeveniment que pel que sembla és conegut a tot el territori nacional i fa dir-se Barraques. Brrqs, o una barbaritat per l'estil. Un d'aquells espais alternatius on hi ha concerts alternatius, les begudes hi són evidentment a preu alternatiu, i l'olor que s'hi sent és també alternatiu, com no podria ser d'altra manera. A veure, però de què estem parlant exactament? Vull dir que alternatiu significa uns quants peluts que no coneixen la dutxa i van contra el sistema. Fins aquí, res que no sabéssim ja. Bé, de fet res del que es pugui explicar sobre aquest, diguem-ne, col·lectiu és desconegut per nosaltres, sigui dit de passada i per desgràcia. Enguany la queixa estat "el cordó policial", les forces de la repressió o de l'opressió o com es digui. Policia, en fi. Policies per vetllar per la seguretat dels ciutadans. Els joves existim i també som veïns, òbviament amb tota quanta crítica cap a l'ajuntament del municipi on, oh miracle, governa Convergència amb majoria absoluta. I tot això, també com no podia ser d'altra manera, ho paga l'ajuntament. A mi ja em sembla bé que no ser sectaris vulgui dir això si al cap i a la fi hi ha majoria absoluta. Però precisament perquè hi ha majoria absoluta no sé pas si cal muntar tot aquest festival per a okupes i altres alternatius. Altra vegada, a veure, de què estem parlant exactament? Vols dir que cal?

Hola

2007-06-25T01:01:00.000+02:00

Després d'un simpàtic comentari d'aquest bloc a l'entrada anterior, reemprenc aquest espai per enèssima vegada amb el desig de no abandonar-lo també per enèssima vegada i demana perdó per l'abandonament altre cop una vegada més. Bé, de fet és fins i tot pedant demanar perdó als lectors i més aviat caldria sermonejar-me a mi mateixa i recordar que això era un compromís que tinc oblidat i que no està bé que ho faci. I ha acabat el curs oficialment i per sort, tot i que cal dir que trobaré a faltar l'ambient. Enceto amb il·lusió el Treball de Recerca i treballo per allò de la satisfacció personal i per no haver de sentir la vergonya que provoca viure massa de la gorra durant tot l'estiu. Londres, París. Però sobretot París, París, París i encara més París com l'aire. D'aquests dies que he abandonat el bloc i de tot el que ha passat mentrestant n'espero, sobretot, que Convergència trenqui amb Unió d'una vegada, que tot funcioni, que tot sigui tranquil i tintat d'algun d'aquells petits sotracs que alegren l'existència i ho fan tot més agradable, i tantes altres coses que no diré perquè, per sort, la llibertat d'expressió no existeix en aquest bloc. Cada vegada aprecio més la calma, la placidesa, el que ha de ser per a tota la vida. I m'adono que disset anys de no-res no donen per tant, i aleshores em fa vergonya. El viatge a Viena, tot allò dels retorns, la felicitat de quan tot va gairebé rodat. He pensat d'encetar un dietari però, a banda de la meva incapacitat per comprometre'm a escriure cada dia, em sembla que no hi posaria prou ganes si sabés que al capdevall no ho ha de llegir ningú. No escric mai per a mi, el que no vull que sigui llegit em limito a pensar-ho i em guardo prou de perdre temps escrivint-ho. I bé, hola de nou.

Ivresse de joie

2007-06-13T22:33:00.000+02:00

M'havien parlat de la famosa borratxera del gran Sarko davant dels mitjans després d'haver-se reunit amb el malaventurat Putin. El fantàstic Youtube m'ha permès veure les imatges i, francament, amb la quantitat de barbaritats que el president rus és capaç de dir per minut, amb l'estupidesa que suposa una cosa com el G8, em sembla que més val riure com ho fa Sarkozy. No em sembla que vagi borratxo. Està content, mira, i jo també contenta que ell n'estigui. El pobre home que ha hagut de córrer per arribar a la broma de la roda de premsa, esbufegant, i a sobre els molt desagraïts el titllen de borratxo. Vive la France, festa grossa, visca tot; i au. Voici el vídeo (els periodistes... ja se sap):

Mestra

2007-06-10T23:06:00.000+02:00

Per damunt de totes les coses que van venir després, per damunt de totes les músiques (que ja és dir), i per damunt d'alguns versos (no gaires), als meus 6 anys vaig conèixer una dona que al principi em va fer molta por però que després vaig entendre que era bastant la clau de la meva manera de ser i de fer. Aquesta dona és Laura Esteve, molt socialista i molt intel·ligent i el·legant alhora, encara que costi d'entendre. Era la meva professora de ballet, i de fet crec que això de la dansa va passar en segon pla quan vaig veure que el que m'ensenyaven allà no era una tècnica, ni unes coreografies, ni un ball, sinó una actitud. Una manera d'anar per la vida, una disciplina que ara que me la miro amb perspectiva em sembla increïble haver-la suportat amb 6 anys. Esforç, sempre endavant, cedir el pas, i si duus les ungles pintades no entres. Allà vaig aprendre a distingir el que era hortera del que no ho era, el que era de bona educació i el que no. I amb això no vull dir que jo sigui un exemple de bona educació i el·legància, però la veritat és que, per què enganyar-nos, procuro tenir-ho present. Vaig anar assistint a les classes i cada vegada en van ser més, hores i hores en un estudi intentant precisar les pirouettes o torturant el meu pèssim en deors. I bé, el fet és que la dansa és més aviat insignificant al nostre país llastimós, així com al país veí (el de l'oest), i amb el temps em vaig convertir en una boja amb gustos estranys. Ara ho he deixat i la veritat és que hi penso poc, en la dansa, tot i que sovint tinc atacs d'enyor i topo amb músiques que me la fan recordar i aleshores ploro, i tot plegat, i és un drama. Però ben al fons queda aquesta actitud, aquesta manera de fer, i no negaré que estic molt orgullosa d'haver passat 11 anys de la meva vida aprenent tals coses, i pot semblar una banalitat però ja se sap que no deixarem mai de mitificar-ho tot i sempre. Ahir vaig veure la Laura i el seu espectacle. Vaig plorar. Vaig donar gràcies a Déu pels anys viscuts, he donat gràcies a Déu perquè aquesta tarda sé que està de part meva.

.

2007-06-05T19:40:00.000+02:00

Fa quaranta-tres hores que m'agrada el te. Poca celebració, el cervell deixa de funcionar-me per moments, s'empetiteix, es fa malbé per culpa d'unes coses que fan dir-se exàmens.

On fait feu de tout bois

2007-06-05T19:18:00.000+02:00

Acostumo a dir coses que no penso ben bé, a tenir una opinió al voltant de fets que potser ni tan sols m’interessen. Em molesten els políticament correctes i no em diverteix el pensament únic que ens hem d’empassar cada dia. Estic en contra de moltes coses i a favor de moltes més, procuro tenir sempre i en totes les situacions quelcom a dir al respecte. Exagerar-ho, les mentides indefenses; m’avorreix la veritat i el mite és cada vegada més bonic. No suporto la ciència: tanta realitat i tant càlcul no tenen res de divertit, i per molta menys certesa i possessió de la veritat s’han comès grans barbaritats en el que portem d’història de la Humanitat. Cada dia un punt d’èpica, una mica de conte, alçar el vol. Segurament també arriba un punt que ningú em creu, i aleshores l’error és prendre-s’ho tot massa seriosament. Reconec que m’agrada portar la contrària, i reconec també que hi ha qui em pren massa poc seriosament i llavors ve quan m’ofenc perquè, de fet, també és cert que al cap i a la fi sempre hi ha alguna cosa que és veritat i que sento meva. Però el mite, el mite a cada pas, poc a poc aquesta és també la meva veritat. On fait feu de tout bois: saps que l’objectiu és la bellesa d’aquesta flama i tota quanta fusta i bonica mentida serà benvinguda. No és un engany, no és cap barbàrie. Només el conte que amanseix les feres i fa més dòcils les tardes i menys costosos els camins. La nostra imaginació és veritat per si mateixa, i això ja és massa i això ja ens basta. L’altra veritat està sobrevalorada: al final no serveix per a res i avui vull fer-te somriure. Res no ens farà més feliços, i la resta és més senzill: deixem que la ciència faci la seva feina, que funcionin els telèfons i que hi hagi aparells que volin més que nosaltres i puguin dur-nos a belles ciutats.

La feina dels policies

2007-06-02T01:37:00.001+02:00

En els meus temps, aquells dies tan llunyans que gairebé no recordo, la policia era sagrada i tothom respectava la seva feina. Altre cop a Les Corts: unes agents posen a to una russa que gosava desafiar-les. I són les agents les qui delinqueixen. Sí, mira, eco-tot i soci-tot, a vegades la policia ha de fer coses lletges, a vegades la policia ha de posar els animals al seu lloc. Homo homini lupus, què et penses? Els Mossos han de garantir l'ordre i, ja d'entrada, escopir un policia no em sembla gaire ordenat. És clar que seria molt més bonic anar repartint floretes, és clar que seria més bonic anar repartint petons: una escopinada, una flor. Però així no funcionen els països seriosos, i el mínim que es pot fer amb una dona que delinquint ja fa perdre temps i diners als Mossos, i a tots, i a més a més ocupa espai a la comissaria, el mínim que podien fer les agents, deia, és posar-la a to. Aquesta és la seva feina i a mi sempre m'ho havien ensenyat així. Porta't bé, nena, o rebràs. Has d'estar content si hi ha policia al teu barri, has d'estar agraït que algú vetlli per la teva seguretat, i aquesta ha de ser l'única funció d'un Estat fort. Ves demanant llars d'infants i guarderies, que ja em diràs de què et serviran si els lladres i els assassins campen amb total impunitat pel carrer i són els policies els qui són a la presó. A la presó per fer la seva feina mentre el conseller es mostra tot content perquè l'han felicitat les ONGs.

Etc.

2007-05-28T19:26:00.001+02:00

Estic tipa de la Catalunya de sardanistes, montserratins i xirucaires, tipa de Manelics i Sebastiàs i de les Terres Baixa i Alta, tipa del país de festa major i coca de recapte, tipa de la Catalunya que és capaç de lloar i mitificar el drama rural de Guimerà.

VISCA!

2007-05-28T00:36:00.000+02:00

Resultats electorals a Sant Cugat del Vallès, el feu enmig de la Catalunya fosca:

CiU: 14 regidors
PSC: 4
ICV: 3
ERC: 2
PP: 2

Visca, visca, visca!!!

Una reflexió

2007-05-26T18:37:00.001+02:00

L'estupidesa de les campanyes

2007-05-26T18:30:00.000+02:00

No confio gaire en l’eficàcia de les campanyes electorals, de fet em sembla que no serveixen de gaire res i que són més aviat una pèrdua de diners força monumental. La gent que normalment vota ja sap qui vota, i fins i tot votarà amb els ulls tancats determinats candidats que no li agraden gens només per no trair la idea de partit que ja té concebuda i ben païda. L’única campanya són les coses que passen al país durant les setmanes prèvies a les eleccions, deixar que els altres cometin errors, deixar que tot faci el seu curs. A mi mai se m’acudiria deixar de votar el meu partit perquè n’hi hagi un altre que em proposi alguna cosa que em pugui semblar millor. Tot està dat i beneït, i de ben poc serveixen cartells i actes i infinitats de diners. Si ets dels que van a votar, la campanya no farà mai decidir el teu vot, i si t’interessa la política ja et preocupes per intentar seguir els moviments dels diversos candidats i triar el que més t’agrada, tot i que el que més t’agrada sempre acabi sent el que presenta el teu partit. La campanya dels polítics és tota la seva carrera, la campanya és el que han fet i el que no han fet encara després et sembli que la seva vida no mereix gaire el càrrec que poden arribar a ostentar. La prova que les campanyes electorals serveixen de ben poc són els resultats espectaculars que va obtenir ICV en les passades eleccions catalanes sense gastar-se cap diner i organitzant pocs actes. Cap soroll, només l’honestedat lamentablement exclusiva de reclamar un govern d’esquerres, i el partit que més va pujar en escons.

Disculpes i 2 mesos

2007-05-24T15:06:00.000+02:00

Primer de tot, demano disculpes per l'abandonament d'aquest blog en els darrers dies. Els articles diaris a www.salvadorsostres.com em buiden de temps i sovint també de ganes d'escriure altres coses. Dies estranys, diguem-ne. Avui, per reprendre aquest espai, renovem allò de Minuts de glòria amb una bonica cançó de Lluís Llach aquí interpretada al Liceu dins de la gira Jocs, l'any 2003. Penyora. M'agrada força més en la versió de l'àlbum, Nou, tot i que amb piano no està gens malament. I bé, avui fa dos mesos que ens va abandonar i mai en parlem, sembla fins i tot que l'haguem oblidat. Però perdura, i perdura, i he intentat escoltar-lo menys però sempre revé de sobte i per sorpresa. No té nom, no va tenir nom el concert de comiat. En aquest vídeo cal ometre el comentari del principi, el qual, si bé no és polític com la majoria de les vegades, diria que peca de cursi. En fi, perdó altra vegada.

Atzar

2007-05-19T01:10:00.000+02:00

Moltes tardes passo per davant de casa teva i puc sentir el teu riure i la teva olor enmig de la força d'un capvespre d'estiu. Sovint hi passo, i ja et puc dir que em guardaré prou d'aturar-m'hi i picar el timbre per veure't. És només el passeig, i ja en tinc prou, i no gosaria molestar-te, però has de saber que si puc modificaré el meu trajecte per saber-te una mica més a prop o trobar-te tot d'una i creure que és casualitat. Has de saber que les casualitats no existeixen i que és més aviat l'atzar, més aviat l'atzar d'haver-te trobat un dia el que m'empeny fins aquí. No és casualitat que, discreta amb qualsevol música, avui passi per davant de casa teva; no hi ha mai casualitats. I recorda que tampoc fou una casualitat que ens coneguessim un dia, sinó que és més aviat l'atzar de quan tu em mires i jo et miro el que ens ha dut on som. Atzar; mira, la mateixa paraula sona com tu, i fins i tot el món té el teu mateix color aquesta tarda.

Tancat per eleccions

2007-05-19T01:06:00.000+02:00

La campanya electoral ja és una realitat i, si abans ens semblava que la política del país no acaba d’arrencar, ara està completament aturada. Les eleccions municipals són a tocar i el Govern creu que és millor aparcar temes que s’havien començat a abordar, com ara la llei electoral, el quart cinturó o l’oficina antifrau, per tal de no interferir en les campanyes. Cada partit va pel seu compte, doncs. Campanyes i actes amunt i avall, ben al fons la por a l’abstenció que s’espera elevada i no se sap mai a qui perjudicarà més.

Però més enllà dels programes de cadascú, i malgrat que sempre s’ha dit allò que als municipis es voten les persones i no pas els partits, és ben cert que cada formació política es pren les eleccions d’una manera diferent (o com a mínim això és el que alguns intenten explicar). Així, els socialistes presumeixen de ser els únics que encaren les municipals tal com són, mentre acusen el PP de prendre’s-ho com unes primàries estatals i CiU com una segona volta de les catalanes. Sigui com sigui, el TC ha rebutjat admetre a tràmit les llistes blanques del tripartit i la batalla està més que servida.

La setmana ha estat, així, de declaracions d’amor i d’odi, d’insinuacions, d’ara faig veure que no existeixes però et tinc ben present, i avui t’ataco i no deixaré de fer-ho. Bé, com totes les campanyes, aquesta també consisteix en intentar esgarrapar tants vots com es pugui i proposar pactes amb certa timidesa. De moment, PSC i CiU són les formacions polítiques que més diners s’han gastat en la campanya i sembla que ja toquen el sostre del pressupost permès, seguits d’ERC i el PP.

L’efecte Sarkozy ha arribat també a Catalunya, on sembla que hi ha petites amnèsies del políticament correcte. Duran proposa abordar sense por el tema de la immigració, i al cap d’uns dies Mas demana explicacions al Govern sobre el focus de jihadistes i entrada de droga en què s’ha convertit Catalunya. Plouen tota mena de crítiques, el comparen amb Le Pen, i fins i tot Duran diu al líder de la seva pròpia federació que no s’han de barrejar conceptes com la immigració i el terrorisme. Però el cert és que Mas no havia relacionat els immigrants amb el terrorisme en cap moment, i es defensa dient que quan no s’afronten els problemes és quan apareixen personatges com Le Pen.

El President Montilla, ja com sempre, s’ha mantingut al marge del soroll i de les crítiques salvatges tot reclamant el vot socialista en contra del guirigall que diu que representa CiU. Per la seva banda, ERC també es manté bastant al marge d’aquesta guerra entre PSC i CiU que sembla que serà eterna, i Puigcercós proclama satisfet que, si no fos pel seu partit, a Catalunya planaria avui el conformisme defensat per les dues primeres forces polítiques.

(La política, en set dies, publicat a ElSingularDigital.cat. Que emprenyadors que són els punts i a part...)

Ge 1, 26

2007-05-16T19:40:00.000+02:00

Déu digué:
- Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.
Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. Déu els beneí dient-los:
- Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra.
Déu digué encara:
- Mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment. A tots els animals de la terra, a tots els ocells del cel i a totes les bestioles que s’arrosseguen, a tots els éssers vius de la terra, els dono l’herba verda per aliment.

Llibre del Gènesi; l'home i el medi

2007-05-16T19:30:00.000+02:00

L’error de l’ecologisme és pensar que nosaltres hem de servir la terra, que hem de ser esclaus d’això que en diuen medi natural, quan en realitat els homes (i les dones) estem fets per dominar el món i que el món estigui al nostre servei. Evidentment, la demagògia ecologista és en aquest sentit infinita, i cal dir una mica a favor seu que això no ha de donar peu a tota mena d’atrocitats com veiem sovint damunt la terra, perquè la bellesa és també un valor suprem. Molt bé, d’acord. Però hem de començar a dir que no és veritat que l’ecologisme tingui sempre raó, hem de començar a reclamar la figura de l’home, i en conseqüència la seva llibertat, per damunt de totes les coses. Déu va crear el món per posar-lo a la disposició de la humanitat, perquè els homes poguessin treure’n profit. Tenim el que tenim, i avancem, i ens fem més grans i més nombrosos. Així fórem beneïts per primera vegada. Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra (Llibre del Gènesi). I és així com el fet d’intentar controlar el que ens envolta no és només el nostre dret sinó també el nostre deure. El món és de la humanitat, cal tenir això sempre ben present. Déu va confiar en nosaltres, i després potser no ens hem portat del tot bé (ai, la poma!), però continuem tenint el món i Ell el poder de castigar-nos. I ja sé que això ja s’ha dit moltes vegades, i ja sé que no dic res de nou. Només la Bíblia, Antic Testament, Gènesi. Avui rellegia aquest llibre dels llibres i m’he adonat que tot és allà, que és ben cert que tot està escrit. Estem fets a imatge de Déu, i per tant destinats a dominar la creació: tenim la gran resposabilitat de defensar la seva bondat i la seva voluntat. Podria dir ara que els ecologistes són uns heretges, uns infidels. Però em sembla que només cal recordar de tant en tant que Déu va confiar en nosaltres i que ja és hora de començar a agrair-li-ho.

Ninots

2007-05-13T23:27:00.000+02:00

Un magnífic Rigoletto fet pel germanet Otger, amb el seu permís.

Prefaci d'unes noves eleccions (Article d'ElSingular.cat)

2007-05-13T23:22:00.000+02:00

Les eleccions municipals ja són molt a prop i, tot i que l’enrenou al Parlament és considerable, ara tots els partits busquen una estratègia per reafirmar-se d’alguna manera i acabar de situar-se al panorama nacional. El temor a l’abstenció és cada vegada més palpable, però el fet que els ajuntaments siguin la institució més propera als ciutadans apaga una mica totes les pors. CiU és potser qui es pren més seriosament aquestes eleccions amb l’objectiu de fer de contrapès al tripartit des dels municipis, tot reclamant el seu caràcter nacionalista. A aquest reclam s’hi suma l’afer de les llistes blanques presentades a diversos municipis, les quals, segons Duran i Lleida, estan emparades secretament pel tripartit, que per vergonya no gosa presentar-se com a tal. D’altra banda, ERC s’acosta d’alguna manera als electors d’ICV portant el cas de la famosa Núria Pórtulas al Congrés, encara que sense rebre una resposta contundent per part del Govern Central.

Al Govern català, Montilla respecta les opinions de l’ex president, tot i que no les comparteix, i entre crides a la rectificació apareixen les ja tan comentades declaracions del delegat de la Generalitat a Madrid, Martínez Fraile, que afirma que les paraules de Maragall són pròpies d’un malalt mental. Però el Govern no està per bromes i, malgrat que “l’ambaixador” no triga gens a disculpar-se, el president Montilla intenta tallar la polèmica d’un sol cop fent-lo dimitir. CiU veu en tot plegat l’enderroc del projecte socialista, i les crítiques de la federació nacionalista comencen a fer molt poca gràcia al PSC.

Poc abans de tot això, Maragall continuava mostrant-se decebut i, en adonar-se que el model de l’Espanya plural no és gaire possible, elogiava també les relacions de l’expresident Pujol amb Madrid, basades en la tolerància i l’haver de suportar-se. Però ERC no hi està gaire d’acord, i se’n desmarca amb l’argument que Pujol no va ser prou ambiciós.

A València, prop de 70.000 persones es manifesten per commemorar els 300 anys de la batalla d’Almansa sota el lema “Ja n’hi ha prou”, alhora que exigeixen la supervivència de les emissions de TV3 al País Valencià. Per la seva banda, Òmnium Cultural organitza un acte a l’auditori Winthertur de Barcelona que va en la mateixa línia, amb representants de la política i de la societat civil catalanes. El líder de CiU, Artur Mas, se suma a la campanya per reclamar el dret del Govern de la Generalitat de convocar referèndums.

A Madrid, Zapatero diu que no reformarà la Constitució en l’actual legislatura, mentre que conselleria i ministeri comencen a parlar de les inversions de l’Estat a Catalunya que es duran a terme l’any vinent. La Generalitat vol que hi hagi una ampliació en aquest sentit, mentre que el Govern Central té pressa per tancar un acord que eviti possibles polèmiques en el futur. Maragall tenia raó, tot i que potser una mica tard: amb Espanya no s’hi pot comptar.

Rigoletto i el pare de Gilda

2007-05-12T15:16:00.001+02:00

Rigoletto és el bufó de la cort, lleig, malalt, deforme. Les coses que mai tindrà el converteixen en un malvat que tot ho odia i de tot se’n riu, un malvat que passa el temps estenent la malícia i la perversitat per la cort a través de la infinita crueltat del seu sarcasme; i aquesta és de fet la seva feina. La cort és la màxima perversió, la perversió que duu el seu nom i fou en ell en qui primer va néixer. El duc, en mans de Rigoletto, és només un titella totpoderós que duu a terme gairebé a ulls clucs les atrocitats desitjades pel bufó. Però un dia Monterone irromp a la cort per reclamar l’honor de la seva filla, humiliada pel duc, i maleeix Rigoletto. Aquesta maledicció és el tema central de tota l’obra i la conduirà al final més tràgic, però no cau sobre Rigoletto. No, Rigoletto no és qui Monterone maleeix perquè és impossible maleir aquells que no tenen ànima. Tota la maledicció recaurà sobre el pare de Gilda, la noia innocent i orfe de mare, la persona més estimada del món per aquell que diuen que és bufó de la cort de Màntua. El vici s’escampa per la ciutat i la perversió ja no viu tan sols en la cort, per la qual cosa el pare protegeix Gilda educant-la en la fe i impedint-li, per por, que surti de casa. Tem que caigui en el mal perquè ell, que és el més malvat de tots, coneix millor que ningú el patiment de l’infern. Hi ha el bufó i el pare de Gilda, cadascun per la seva banda, i la crueltat del primer serà la pietat i la bondat del segon. La perversió contra la misericòrdia, la cort profanadora contra la llar que cura totes les ferides. Rigoletto es penedirà de tots els seus pecats com a bufó per convertir-los en empara com a pare de Gilda, en refugi, en el recer de totes les ferides encobertes per l’amor d’una filla. Rigoletto i el pare de Gilda, la ferida compartida amb Monterone, el dolor de veure la seva filla condemnada al mateix deshonor de la mà del dèspota que ell ha fet dèspota i del pervers que ell ha corromput. El bufó i el pare, el cinisme i el dolor. Però cap perdó ni cap pare podrà retornar la vida. La maledicció ja està servida i res podrà evitar la tragèdia del desenllaç, el compliment de la condemna. Ben al fons d’aquesta fatalitat hi ha la idea de la providència, un bufó i un pare, dos móns, un perdó. I no sempre ens salva la pietat, i massa sovint l’amor desfermat pot amb tot i abrasa també altres amors, potser el palau d’un pare i una filla. Dues cares d’un sol home i una única ànima condemnada per sempre a l’infortuni de la maledicció.