Conjur Bartoli

Diuen que n'hi ha que canten com els àngels, però amb Cecilia Bartoli es queden curts: La mezzo italiana canta com ho faria Déu si algun dia el poguessim sentir cantar. Dimecres al vespre va tornar a ensenyar-nos què vol dir, això de la bellesa i el talent, i com es pot fer que se'ns entelin els ulls de llàgrimes i per uns segons se'ns talli la respiració. Entre ganyotes i gestos bruscos, com una peixetera enfundada en uns vestits preciosos, Bartoli deixa anar una veu que si te la mires bé sembla mentida que surti de la seva boca. Es tira els cabells enrere amb totes dues mans, s'eixuga la suor, i quan acaba alguna ària fa un salt endavant com si, desbordada d'emoció i energia, hagués de llançar-se als braços del públic com en els millors temps del rock. Cecilia Bartoli va néixer un dia per salvar-nos, i tot el que hagis hagut de patir es veu recompensat si és ella qui tens al davant, per sacsejar-te i bressolar-te alhora mentre esbossa un somriure sincer. Cecilia Bartoli és feliç, i és feliç d'una manera que no pot sinó fer-te feliç a tu. Devora la música, la fa més gran, i després te l'ofereix per demostrar-te que la bellesa també pot ser brutal, i que de fet és així com la música et devora. Rossini, Bellini, Donizetti, Viardot: tant se val, i amunt i avall i som-hi altra vegada que no ha estat res. Ni tan sols ens atrevim a respirar, fa calor, i sentim de tant en tant aquells esclats de joia, l'ànima que s'eixampla i nosaltres que ens fem més grans i podem volar. Qualsevol estossec és durament reprimit per la mirada del públic, i he de dir que jo amb aquestes coses no sóc gens primmirada, però amb Bartoli dalt de l'escenari és molt greu escapçar la màgia del moment amb un estossec que ràpidament es resol amb un Fisherman's friend. La Bartoli que no és cap diva, la Bartoli que riu i no somriu, la Bartoli que mira el cel i és dóna sencera i vola i se'n va i se'ns endu. El monstre Bartoli, elèctrica i no del tot bonica quan canta, la bèstia Bartoli, poció, sortilegi, univers. Bartoli, grandíssima Bartoli passant-s'ho bé, fent que el món sigui món i que tot valgui la pena. Quan sortim diuen que el Barça està oferint un altre festival, l'endemà és St. Jordi, i enfilo Via Laietana agafada de la mà del Pare. La nit, encara, per endavant. I sóc feliç, què voleu que us digui.

Tampoc no demanem tant

Davant la inoperància d’alguns sindicats d’estudiants a l’hora d’impulsar iniciatives que vagin una mica més enllà de l’avorridíssim tema del Pla Bolonya, una colla d’estudiants han decidit tirar endavant una campanya que aplegui tots els estudiants (integrants d’algun sindicat o no) a favor de la llengua catalana a la Universitat. Estudiantspelcatalà.cat és la darrera iniciativa de la Plataforma Universitària pel Català, i proposa, bàsicament, el que als països normals és evident: Que els professors fixos coneguin la llengua del país, que s'asseguri un percentatge mínim de català en tots els itineraris dels estudiants de grau, etcètera. N’hi ha que creuen que això és provincianisme, que el català tanca portes i que amb això no anirem enlloc perquè es tracta de promocionar les nostres universitats arreu del món, però el provincians són ells de creure que en castellà és molt millor perquè així ens entenem tots. Si fos per entendre’ns tots no parlaríem castellà, parlaríem anglès. Curiosament, però, els qui aposten pel castellà a la universitat no en saben cap altra. El bilingüisme és una gran mentida, com ho és dir que el català tanca portes: Vés i digues a un danès que la seva llengua no serveix per a res, i després fixa’t en el país que tenen, tan civilitzat, i digues que el danès tanca portes. A dia d’avui, a més, s’està incomplint greument l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) del mes de juny de 2008, l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Universitats pel que fa a la llengua catalana. I té gràcia que es passin les lleis per allà on volen, perquè les van fer ells mateixos.

És vergonyós que un estudiant es trobi, el primer dia del curs, que unes quantes assignatures a les quals s’ha hagut de matricular s’imparteixen en castellà “perquè al grup on vas es fan en castellà”, quan ningú no ha pogut triar a quin grup pertànyer. I és encara més vergonyós quan el professor que imparteix l’assignatura és catalanoparlant i dóna classes en català a altres grups però no al teu. I dóna les classes en castellà, però fa en català alguns comentaris. És del tot estúpid: “Los juristas romanos preferían dar al derecho un enfoque dinámico, bla bla." Per encabat dir: "Ho enteneu?” Jo no vaig viure el franquisme, però suposo que això no deu distar gaire de com s’impartien les classes aleshores.

Tinc dret a fer servir la meva llengua a casa meva i que m’entenguin. Per sort, som molts els estudiants que no ho trobem tan descabellat, això de viure amb normalitat. I per sort tenim la PUC, plena de gent amb ganes de treballar i allunyada dels desigs particulars dels partits al món universitari. Al final guanyarem, perquè tenim raó.

Ser altruista o ser un imbècil

A mi el que m'agradaria és deixar de parlar de la política algun dia, però mentre les coses vagin com van no ens podem permetre frivolitats, que diu la meva amiga Punsoda. I sovint em dic: "va, avui parlarem de la primavera", però llavors me'n passa alguna que crec que he d'explicar, intentant educar-me en la mala llet i sabent que no en sortirà res bonic.

Bé, el cas és que, en una nit d'aquelles que s'escuren i en què sempre quedem els quatre de sempre disposats a desafiar el cos i el cansament, em vaig trobar un vell amic que abans feia de cambrer al bar de capçalera de la meva bonica ciutat. M'explica que està trempejant com pot això de la crisi, que va fent cosetes, que algunes li surten prou bé però que li han tallat el mòbil per no haver pagat dues factures. Diu que, a la feina que fa ara, amb els dos mesos que hi porta, n'ha vist de tots colors. Gent pobra que no arriba a final de mes i que amb prou feines pot comprar menjar, pares sense feina i amb tres fills, avis l'existència dels quals només és coneguda pels nou gossos que viuen amb ells i que no surten mai de casa, també sense cap diner. Després sortim i l'acompanyo un tros amb el cotxe i aprofitem per xerrar una estona més. Diu que ell, militant socialista, està a favor d'un "govern mundial", que en aquest món s'ha de mirar pels altres i no només per casa teva. I va i el molt ingenu em pregunta: "Per a tu què és més prioritari, complir el protocol de Kyoto o tenir un finançament just?". "Naturalment, un finançament just". I el bon home se m'indigna, que què ens hem pensat, que els nacionalistes som uns egoistes i que és molt més important el planeta terra. Increïble. Veu pobres cada dia i a ell les coses no li van del tot bé i diu que un finançament just és secundari. Això no és ser altruista, això és ser un imbècil. Tot plegat el mateix dia que el seu líder Montilla adverteixi que cal un finançament just perquè la vida a Catalunya és més cara (perquè, malgrat que sempre intenta retallar despeses, el meu amic continua pagant religiosament la quota). Tot i que ho patim cada dia, no deixo de sorprendre'm cada vegada que algú em fa un discurs així. Després la conversa segueix, i les meves respostes ja se les poden imaginar: Li dic que no pateixi, que ens n'hem sortit de molt més grosses i que l'home ha fet coses massa impossibles com per deixar-nos impressionar per una mica de caloreta que, d'altra banda, és mentida. I és una llàstima, perquè és un bon noi. Potser per això tinc l'esperança que vegi la llum algun dia.

Desinfectar la memòria i endreçar el present (article d'ElSingulardigital.cat)

Malgrat que potser el context no hi acompanya gaire, he de dir que cada dia sóc més optimista amb aquest dissortat país nostre. És tan clar que ens estan prenent el pèl que poc a poc van caient màscares i mica en mica tothom va prenent les seves posicions, conscients que el joc de fer la viu viu ja no té cap gràcia perquè han deixat de guanyar-hi alguna cosa. Guardans a Espanya, que al cap i a la fi és el seu país. Carod, de tan gandul com és, renuncia a ser candidat per Esquerra (a canvi, és clar, d'una vicepresidència perpètua, convençut que encara té la clau). L'Espanya plural comença a demostrar que no ha existit mai, i PP i PSOE pacten alegrement perquè ells també veuen que seguir el joc ha deixat de tenir sentit. I la crisi, que ens fa veure a tots les coses més netament.

A banda de tot això, però, hi ha una altra cosa que em fa estar contenta: El llibre El nostre heroi, Josep Pla, escrit per Enric Vila sota el prometedor segell d'Acontravent. Em genera optimisme perquè, en part, és també un reflex d'aquesta nuesa que veig en tot, d'unes ganes de netejar la memòria i començar a mirar les coses tal com són i tal com van ser, lluny dels complexes i la moral de paradeta que, d'allargar-se gaire més, hauria ensorrat el país. I Vila ho fa des de casa, des d'ell mateix, i em sembla que és la seva capacitat de dur-ho tot al seu terreny el que fa que El nostre heroi, Josep Pla sigui colpidor a més d'interessant. No estic segura que això de no poder agafar distància entre tu i el que et passa sigui gaire bo per a un mateix (i ho dic per a mi, que sobretot abans m'ho prenia tot tan a pit que havia arribat a posar-me a plorar de desconsol en més d'una discussió sobre política una mica forta). Aquestes ganes de l'Enric d'apropar-se a tot, però, fan que de retruc també ens apropi l'heroi que per a molts sempre ha estat en Pla. L'Enric ens ensenya, de la mà de Pla, a estimar un país (amb totes els seus defectes), per mirar endavant amb la mirada més neta. Que un país rarament s'explica a través dels seus cridaners, i que un país són dues coses: la terra i la gent. El fet que Enric Vila tingui la valentia de fer un llibre així, i que a sobre la gent el compri, em sembla que ja és un signe d'aquest punt i seguit a la nostra història, ara que l'excusa de la democràcia jove ja no val i tothom comença, com deia, a trobar el seu lloc.

Vénen temps millors, n'estic segura. Encara hi ha pàtria!, que escrivia fa no gaire en Quim Torra. L'Enric Vila ens ha recuperat un heroi i persones com ell i el seu editor fan venir ganes de continuar i de no defallir. Potser no ens en sortirem, però tenim raó i val la pena intentar-ho.

Som cristians perquè sí (article d'ElMatí.cat)

Som cristians perquè estimem massa la vida per creure que s'ha fet sola, som cristians perquè hi ha coses tan boniques que només les ha pogut fer Déu, i perquè el misteri ens empeny cada dia cap al final que no sabem descriure i el final també deu ser bonic sí és Déu qui t'obre la porta i et convida, com ara, a sobreviure. Som cristians perquè sempre en volem més i no ens cansem i som constants si sempre hi ha aquesta llum que ens guia, si sempre hi ha aquesta escletxa darrere de tots els llocs on posem els peus, empesos per la bellesa i les ganes de bellesa i les ànsies i el desig de moments bonics. A vegades, gairebé semblant bledes estúpides, sospirem i mirant el cel només exclamem "que bé". Som cristians perquè hi ha un temor, i sovint és el temor a un empatx de felicitat. I som cristians perquè sempre ens sembla un miracle poder tornar a casa, i perquè malgrat les filigranes ens consola saber que sempre tindrem un lloc on tornar. Som cristians perquè ens recomforta sentir el pes de tanta història entre les parets d'un Monestir, i perquè no sabríem com fer-ho sense mirar enlaire i tenir la sensació que una part de tu s'enlaira i gairebé pot tocar el cel amb les puntes dels dits, i gronxar-nos agafats als braços de Déu mentre la memòria ens va portant passat, i present, i tot el que estimem i tot el que hem d'estimar encara. Som cristians perquè creiem en la llibertat, perquè hi ha algú allà dalt que vetlla per nosaltres quan anem a dormir, i mentre somiem la vida ens duu de la mà, i fa estona que pensa en nosaltres quan ens despertem. Som cristians perquè sí i estem tips de justificar-nos.

Membra Jesu Nostri (encara)

Membra Jesu Nostri és un cicle de set cantates compostes per Dietrich BUXTEHUDE, en qui Bach va emmirallar-se i fins i tot va récorrer 400 km per assistir a un dels seus concerts. Cada una d'aquestes cantantes parla d'una part del cos de Jesús clavat a la creu, i és així com peus, genolls, mans, costat, pit, cor i cap queden perfectament explicats a través de la música i amb parts de la Vulgata i un poema de Sant Bernat de Claravall. Les primeres parts que segueixen la introducció de cada cantata es repeteixen després, abans de pujar al següent membre del cos de Crist, de tal manera que tot acaba perfectament tancat d'una manera cíclica, sense ensurts, sense cap sensació d'abisme que se sobreposi a l'estabilitat barroca, la urgència del retorn per tornar a la placidesa perduda que ara revindrà en forma de patiment, de patiment de Crist però també de qui el contempla. Membra Jesu Nostri manté la unitat d'aquest cicle etern que se'ns presenta ara amb la idea redemptora de fons i esclats de llum d'una gràcia de Déu que arreu estén l'esperança. No hi ha sotracs, no hi ha ensurts, només aquest patiment, aquest retrobament de Jesús amb Déu dins de la música, i que la música sigui una vegada més l'explicació mítica de tots els misteris. Previsible, potser, tempus fugit, el patiment que s'alça i no sap encara si trobarà el cel, el cos de Crist moribund com l'últim record d'una fe, una creu com a símbol primer, malgrat que tot això hagi vingut després. Ara que arreu hi ha passions de tota mena i enlloc es parla de redempció, ara que aquesta llum s'apaga i dóna pas a les tenebres, ara que a poc a poc es perd el que sempre has cregut que et defineix, queda Membra Jesu Nostri com un clam a la immortalitat, a través del dolor, per tancar altra vegada tots els cercles.

Wagner, Mestres Cantaires i països normals (ElMatí.cat)

Els Mestres cantaires de Nurenberg és una bona metàfora dels països que funcionen i que, alhora, defugen el relativisme éstúpid que transforma en banal tot el que toca. Són moltes hores, és cert, i malgrat que sovint tenim la sensació que Wagner ho feia per fotre, al final sempre ens adonem que és el temps just per dir el que creiem que volia dir i de la manera que volia fer-ho. Sense cursilades ni melodies enganxoses i gracioses Wagner aconsegueix absorvir l'espectador a través de la solemnitat i un llibret lúcid i intel·ligent, que fa pensar i anar més enllà del "oh, que bonic" o les faules entretingudes i senzilles que serveixen per explicar una moral. A mi no és que m'agradi més ni menys, i de fet també em fan un poc de ràbia els wagnerians que veneren el compositor com si fos Déu i per als quals l'adjectiu belcantista és un insult. És aquesta guerra entre la gresca i la reflexió, l'òpera per passar l'estona i l'òpera per viure; i em sembla que és en això últim que rau la diferència. Tots hem començat amb Rigoletto i algun dia hem cregut que, per avançar, calia llençar-se amb un Tannhäuser per fer-nos els interessants. Al final resulta que això que només t'havia de servir per fer-te l'interessant t'acaba atrapant, i et fascina, però res no treu que els italians fossin igualment genis i magnífics. Però això ho deixem per un altre dia, que perdo el fil.

Els Mestres cantaires, com deia, són una bona metàfora del país normal que voldria tenir, en la mesura que mira endavant sense menystenir el passat, per molts errors que s'hagin comès i malgrat que ara tot es vegi ridícul i escandalosament passat de moda. La posició conciliadora de Sachs busca l'equilibri entre les regles potser massa rígides i la inspiració que ha de dur l'art de l'imperi endavant, i defensa els puretes perquè, en el fons, l'única cosa que volen és preservar l'art del país que estimen i que els ha vist créixer, de la mateixa manera que les noves generacions entendran noves maneres d'estimar casa seva. I els catalans no tenim ni una cosa ni l'altra: menystenim el passat i sempre ens sembla que en res es va intentar fer el que calia, mentre perdem el temps en discussions estúpides deixant que els altres, ben units ells, ens passin la mà per la cara descaradament i sense cap vergonya. A Els Mestres cantaires hi ha unitat, hi ha ganes d'empènyer el país cap a un futur més digne, més gloriós. I amb això tornem al protonazisme de Wagner, tema recurrent entre els seus detractors menys hàbils que de seguida identifiquen amb el feixisme qualsevol mostra de nacionalisme. Si veient i sentint l'escena final, amb un discurs tan ben fet i una bellesa tan brutal és més que fàcil acabar justificant el nazisme és només perquè el nazisme ha existit (encara que coses com aquesta hi poguessin donar peu), perquè per sí sola em sembla, senzillament, un cant d'amor magnífic.

Babbino caro (reconvertint les proves: article d'Elsingulardigital)

L'escena de Montilla fent-se responsable del ridícul del conseller Saura va ser, com a mínim, commovedora: "Escolti, el màxim responsable, si de cas, sóc jo, eh?", li etzibà el President a Sirera mentre Saura se'l mirava fascinat i agraït, alçant la mirada, com un fill que s'amaga darrere les cames del seu pare però que també té por perquè sap que quan arribi a casa la bronca que li caurà serà antològica. Hi ha qui els troba fantàstics, els pares que donen la cara pels seus fills, però sempre arriba un dia que es presenten a l'escola només parlant de com de responsables són els seus nens pretenent excusar-se del seu total fracàs escolar, i insulten els professors o serien capaços de trencar-los la cara. Són els que sempre assisteixen a les reunions de principi de curs començant totes les frases amb "El meu fill" i pretenent que el nen, tan genial, sigui conegut i valorat per tothom, que deixi petjada. Al final no es recorda el fill incompetent sinó el pare imbècil (i igualment incompetent) que a tothora treu les castanyes del foc als seus estimats i, si els veu els defectes, només esbronca a casa, de portes endins; la qual cosa fa el nen encara més burro, sigui dit de passada. I aquest govern juga a això, malgrat que papa Montilla gasti un mal humor descomunal en privat (escoltin, si no, l'entrevista que Sala i Martín li va fer per a La Vanguardia abans de les eleccions). Però no és bonic, aquest instint patern, aquest paradís protegit abraçat a les cames d'un pare, aquesta falsa innocència dels fills que són conscients que per molt grossa que la facin no els faran mai fora de casa perquè un pare és un pare?

Mentrestant, els altres germans s'ho miren temerosos, amb l'esperança que cap nen de la classe no assenyali el petit Huguet (perquè mira que n'arriben a ser de cruels, els nens!) i amb l'esperança, també, que el pare sàpiga defensar-los si mai intenten expulsar-los de l'escola. I així anem fent, amb el President que a qualsevol moment podria dir-nos que callem perquè ell ens paga el sou, talment un pare histèric que es pensa que l'escola és seva.

Ens ho posen fàcil (comencem a El Matí!)

Hi ha una esperança darrerament en tot allò que faig i que neix inevitablement del país cada cop més malmès que tenim. Potser és que sóc una bleda, però tot ho veig més bonic, tot em sembla més digne de ser viscut. Davant d'una nació amb uns polítics que no estan a l'alçada, ni al govern ni potser tampoc a l'oposició, hi ha això que anomenem societat civil i que sembla fer renéixer el país amb més força. Cauen les màscares, i gairebé diria que ens ho posen fàcil: Comencem a veure que, davant la unitat d'Espanya, l'únic camí és la nostra unitat. A Euskadi, on sempre s'ha avançat més de pressa que aquí, això ja ho comencen a veure, i és així com PP i PSOE no tenen cap problema en posar-se d'acord si el que hi ha en joc és Espanya, encara que a Madrid es tirin els plats pel cap. I és comprensible, perquè si jo fos espanyola estic segura que aquesta seria la meva opció. A més, els qui fins ara han estat fent la viu viu, jugant a ser catalanistes de regionalisme tèrbol, es veuen obligats a prendre partit d'una vegada, mentre que els que fins ara s'han omplert la boca parlant d'independència com qui parla de Mart veuen que ja no poden viure de fer volar coloms i que cal agafar la paella pel mànec. Abans, amb Pujol, tot plegat podia dissimular-se millor, però ara Espanya colla massa i és hora de posicionar-se, d'agafar les regnes i tirar del carro. O hi estem a favor o estem en contra. O volem la independència o no la volem, però els que parlen de nacionalismes i sobiranismes comencen a veure que ja no ens serveixen les excuses, com tampoc ens serveixen les d'aquells que només diuen independència cridant o a les calçotades que s'allarguen massa.

La independència es comença a veure com quelcom real i cal pensar-hi, donar-hi voltes, treballar pel país que voldrem i com actuaríem l'endemà d'esdevenir un país normal. Com deia, Espanya ens ho posa fàcil per tenir esperança. Perdem diners per tot arreu, per exemple. I en perdem tots, tant els que ens sentim només catalans com aquells que diuen ser tan catalans com espanyols. Barcelona fa pena al costat d'una capital com Madrid i, per molt que n'hi hagi que vulguin ser espanyols a Catalunya, a Espanya continuen éssent uns catalans de merda. Amb tot, cada cop són més els castellanoparlants que veuen que Catalunya és molt més que una regió i s'adonen de la necessitat, cada vegada més imperiosa, de tenir un estat propi.

I els "apolítics" es desperten, perquè per molt que creguin que la política és avorrida i pesada veuen que la presa de pèl és ja escandalosa. I la societat civil que dèiem, i Brussel·les, i la literatura desacomplexada que creix, i el país tan bonic que tenim, i la crisi, que tampoc ens farà cap mal si ha de servir per llevar-nos (penso, lligant amb això, en un tancament de caixes, per exemple). I això del Matí. Alguna cosa està passant.

La ciutat que estimem (5 cèntims). Article de Cugat.cat

L'altre dia, l'amic Enric Vila em deia, després de la seva visita a la Setmana del Llibre, que si Catalunya fos independent totes les ciutats petites serien com St. Cugat. Penso que té raó, i que massa sovint els santcugatencs no estem prou orgullosos de ser-ho. En un país que poc a poc pren consciència real de ser-ho, la descentralització es fa necessària i evident, davant d'una Barcelona que sembla no voler portar les regnes d'aquest viatge a Ítaca que poc a poc s'apropa a la desmitificació.

Els santcugatencs tenim una gran ciutat i n'hem d'estar orgullosos. Fa poc, ensenyant-li la ciutat a un amic de Mataró, em vaig adonar que és ben cert que no ens adonem del que tenim a casa fins que no ho ensenyem als forans. Ell va quedar meravellat, i això que Mataró no és, precisament, una ciutat qualsevol: passejant-hi hom té la sensació, fonamentada, que allà hi reposa una història no gens menyspreable per a l'imaginari col·lectiu del nostre país. Caminàvem pels carrerons del voltant del carrer Valldoreix, havent-li ensenyat l'Auditori envejable que tenim. El carrer Torrent de l'Olla, amb aquelles casetes que recorden als poblets dels països civilitzats, senzills però elegantíssims. I la Plaça Barcelona, amb l'encant de les places de sorra que ara tant escassegen, substituïdes per la pedra sòrdida, i el majestuós Monestir que s'entreveu des dels Quatre Cantons i del qual ja he parlat tantíssimes vegades. Tenim una ciutat preciosa, no en tinguin cap dubte. Només ens cal aprendre a estimar-la, fer-la viure i comprometre'ns a millorar-la.