L'NDT i jugar a ser moderns

Al Liceu de tant en tant tenen la bondat d’incloure un espectacle de dansa a la seva cada vegada més pobra programació. Els ballarins del Nederlands Dans Theater han estat els segons (i darrers) en passar per l’escenari del Liceu, aquest cop per presentar dues obres, Silent Screen i Tar and Feathers. Hi vaig ja poc predisposada després de fer un cop d’ull a la pàgina web del Liceu, on airosament fan cinc cèntims de la companyia dient que “En l’NDT no trobareu ni les sabates de puntes ni els tutús, perquè aquests ballarins tan carismàtics no en necessiten”. Són igual d’imbècils que els que diuen que els poetes d’ara no escriuen amb rima perquè això ja està superat, com si qualsevol poeta no sabés fer un sonet. Hi ha qui sovint mesura el grau de civilització dels països en funció de com valoren la dansa, i la veritat és que no els falta raó: Els Estats Units van entendre-ho de seguida i ara, com en tot, les companyies americanes no tenen res a envejar de les històriques companyies europees.

No necessiten puntes ni tutús, diuen. Per necessitar tampoc necessitem la dansa i bé que anem a veure’ls. L’NDT s’ha pres molt a pit la idea de l’acrobàcia com a element seductor de la dansa als nostres temps, i al final sembla més aviat un circ que no pas un ballet. És cert que la història de la dansa ha conegut tres estils clarament diferenciats, però això no vol dir que cada nova etapa no sigui, com en el cas dels poetes que ja no fan sonets, una assimilació total de l’etapa anterior. Els poetes d’ara han de saber fer sonets, i les ballarines d’avui han de poder posar-se les puntes sense renegar i saber mantenir-se en equilibri tant temps com exigeixi la coreografia. Vam començar amb un estil de fer-ho tot petit i ben “mono”, potser entenent la dansa com un complement de la música i no pas a l’inrevés. Ara, però, cal fer-ho gran, creuar amb un sol salt tot l’escenari i mantenir-se en equilibri encabat, una mica per donar temps a l’espectador de respirar i de tenir la sensació de plenitud que el ballarí intenta transmetre. I després hi ha l’acrobàcia i la flexibilitat dutes als extrems, molt respectables i necessàries, però que no duen enlloc si no hi ha una línia i una mínima capacitat, insisteixo, de transmetre equilibri i plenitud. No necessiten puntes, diuen, però són incapaços de mantenir un equilibri sense que els tremolin els turmells.

Kylián és un gran coreògraf, però el públic agraeix que miri enrere de tant en tant, perquè si no es té present el ballet en el seu sentit més pur sovint es perden els paràmetres. De jugar a ser moderns molts ja ens n’hem cansat, i ja no val no posar-se les puntes per trencar amb tot perquè, avui, qui trenca amb tot és precisament qui es posa les puntes.

"Facultat tancada pel pensament obert", l'article d'Elsingular

“Facultat tancada pel pensament obert”, això és el que diu una de les pancartes que els assaltants d’ahir a la UPF han deixat penjada a una barana del pati de l’edifici Roger de Llúria. Fa estona que hi dono voltes i no aconsegueixo entendre el lema, ja em diran vostès com l’interpreten. La manifestació de dijous es va acabar a la nostra estimada facultat, amb una colla de bojos com revolucionaris despietats prenent la Bastilla reclamant que s’aturi l’aplicació del famós Pla Bolonya que, per cert, ningú no sap ben bé de què va. Jo ni hi era perquè últimament me’n guardo prou, d’anar a classe, però m’expliquen que el panorama feia por: curiosament els qui es dediquen a rebentar tot el que poden no tenen un aspecte que, diguem-ne, facilitaria que els contractessin per fer una feina qualsevol. I sap greu, perquè si no duguessin arracades per tot arreu, rastes i samarretes amb la cara de Che Guevara potser hi estaria a favor. O si fossin estudiants, que em sembla que tampoc és demanar gaire.

Dijous a la tarda, que sí que hi vaig posar els peus, em vaig trobar un vell amic que feia temps que no veia. En preguntar-li què feia per allà em va dir, amb un mig somriure, que havia estat arreglant el món. I ara, que li dic, no sabia que estudiessis a la UPF. I em diu que no, que no és estudiant de la mateixa universitat que jo. Divertida, li pregunto si estudia a l’Autònoma, i em torna a dir que no, que no estudia a cap universitat. Fantàstic.

I bé, es veu que alguns s’hi han quedat a dormir i tot. I han dormit a la biblioteca, que és molt bonica, sobretot ara que s’acosten exàmens. I a mi em sembla molt bé que vulguin fer el brut, però una cosa és queixar-se i l’altra impedir que la gent normal pugui anar a classe. Perquè no es limiten a estar-se a allà decorant la universitat, sinó que a sobre posen música a tot drap per emprenyar els centenars d’alumnes que no pensen com ells. Divendres al migdia era impossible fer classe. En què quedem, estem a favor de la llibertat o només ens interessa la llibertat de poder restringir-la? “Jo, la Pompeu alliberada”, que deia una altra pancarta. Jo també ho penso: La Pompeu alliberada, però d’imbècils.