Desinfectar la memòria i endreçar el present (article d'ElSingulardigital.cat)

Malgrat que potser el context no hi acompanya gaire, he de dir que cada dia sóc més optimista amb aquest dissortat país nostre. És tan clar que ens estan prenent el pèl que poc a poc van caient màscares i mica en mica tothom va prenent les seves posicions, conscients que el joc de fer la viu viu ja no té cap gràcia perquè han deixat de guanyar-hi alguna cosa. Guardans a Espanya, que al cap i a la fi és el seu país. Carod, de tan gandul com és, renuncia a ser candidat per Esquerra (a canvi, és clar, d'una vicepresidència perpètua, convençut que encara té la clau). L'Espanya plural comença a demostrar que no ha existit mai, i PP i PSOE pacten alegrement perquè ells també veuen que seguir el joc ha deixat de tenir sentit. I la crisi, que ens fa veure a tots les coses més netament.

A banda de tot això, però, hi ha una altra cosa que em fa estar contenta: El llibre El nostre heroi, Josep Pla, escrit per Enric Vila sota el prometedor segell d'Acontravent. Em genera optimisme perquè, en part, és també un reflex d'aquesta nuesa que veig en tot, d'unes ganes de netejar la memòria i començar a mirar les coses tal com són i tal com van ser, lluny dels complexes i la moral de paradeta que, d'allargar-se gaire més, hauria ensorrat el país. I Vila ho fa des de casa, des d'ell mateix, i em sembla que és la seva capacitat de dur-ho tot al seu terreny el que fa que El nostre heroi, Josep Pla sigui colpidor a més d'interessant. No estic segura que això de no poder agafar distància entre tu i el que et passa sigui gaire bo per a un mateix (i ho dic per a mi, que sobretot abans m'ho prenia tot tan a pit que havia arribat a posar-me a plorar de desconsol en més d'una discussió sobre política una mica forta). Aquestes ganes de l'Enric d'apropar-se a tot, però, fan que de retruc també ens apropi l'heroi que per a molts sempre ha estat en Pla. L'Enric ens ensenya, de la mà de Pla, a estimar un país (amb totes els seus defectes), per mirar endavant amb la mirada més neta. Que un país rarament s'explica a través dels seus cridaners, i que un país són dues coses: la terra i la gent. El fet que Enric Vila tingui la valentia de fer un llibre així, i que a sobre la gent el compri, em sembla que ja és un signe d'aquest punt i seguit a la nostra història, ara que l'excusa de la democràcia jove ja no val i tothom comença, com deia, a trobar el seu lloc.

Vénen temps millors, n'estic segura. Encara hi ha pàtria!, que escrivia fa no gaire en Quim Torra. L'Enric Vila ens ha recuperat un heroi i persones com ell i el seu editor fan venir ganes de continuar i de no defallir. Potser no ens en sortirem, però tenim raó i val la pena intentar-ho.