Les trampes positivistes i l'Estatut (article per al butlletí de la FCO)

El que sap més greu del recurs d'inconstitucionalitat presentat al Tribunal Constitucional contra alguns preceptes de l'Estatut d'Autonomia de 2006 és que, sigui quina sigui la sentència final, estarà fonamentada, i tampoc els podrem dir del tot que no tenen raó. El relativisime, encara que sembli mentida, també ha quallat als ordenaments jurídics, i és així com les sentències sempre ens seran desfavorables si no hi ha magistrats que se'ns mostrin, d'alguna manera, una mica a favor. La Constitució Espanyola és, com tot, fruit de les seves circumstàncies, i s'hi intueix encara una certa pressa per presentar al món una nova democràcia. Hi hagué un munt de matèries (moltes referents als estatuts d'autonomia, per exemple) que es van deixar per més endavant, davant la impossibilitat de forjar una norma suprema consolidada i esborrar, d'una vegada per totes, l'Espanya del franquisme. Per a alguns, però, això no serà pressa, sinó una manera de limitar el poder del constituent i donar més marge al legislador, passant per processos formalment molt més demòcratics. I aquests també tindran raó.

Les ambigüitats que presenta la Constitució de 1978 són indefugibles, és cert, però tampoc no es pot negar que de relativistes ho hem estat tots sempre que ens ha convingut. La mateixa Constitució, per exemple: llegida en clau catalanista, hi ha a qui no li sembla cap disbarat. O la Bíblia, que m'atreveixo a dir que és el llibre més important i que més pes ha tingut de tots els que ha donat la Humanitat: També a les Sagrades Escriptures tothom s'agafa al que vol i tant podem trobar un Chávez dient que Jesucrist fou el primer comunista de la Història o un Max Weber que afirma que el sistema de lliure mercat va estretament lligat a la forma de vida protestant i en la seva manera d'interpretar la Bíblia. El relativisme és la malaltia dels nostres temps, dut a l'extrem, però també és una mica en aquest sentit que hem dirigit el progrés.

Sense allunyar-nos del tot d'aquest relativisme, i tornant a la qüestió de l'Estatut i la Constitució, potser caldria preguntar-nos si hi ha alguna relació entre el Dret i la moral. Els positivistes, que s'entesten a creure que un ordenament jurídic serveix a certes finalitats valuoses independentment del seu contingut, ara s'agafen a la Constitució com si fos l'única cosa que pot garantir l'ordre, i veuen la Norma Suprema com quelcom intocable (cosa que demostra, d'altra banda, la poca experiència com a Estat democràtic i de dret). Aquests posicionaments converteixen el Dret en quelcom just per naturalesa, amb independència del seu contingut. En el cas de la Constitució, això serveix també per rebutjar la democràcia, i així ens trobem lligats, avui, per una Constitució que 7 homes (amb molt bones intencions, això no ho nego) van elaborar ja fa força anys, i que l'estat espanyol va votar bàsicament per donar per enterrada la dictadura. Per a ells, ni tan sols la democràcia, que d'altra banda tampoc té gaire relació amb la moral i s'acull a la justícia formal sense tenir en compte pròpiament el contingut de la llei, és un valor absolut.

Tanmateix, aquestes teories positivistes imperants presenten certes dificultats que tinc l'esperança que tard o d'hora ens (o els) obriran els ulls definitivament. Permet, per exemple, justificar qualsevol mena d'ordenament jurídic. Dut a l'extrem, cal dir que també l'ordenament nazi era formalment impecable (formalment just), i avui a ningú se li acudiria dir que el nazisme era justícia. L'oposició a això va dur al retorn al jusnaturalisme i a crear Constitucions amb un ampli catàleg de drets fonamentals, i durant la segona meitat del segle XX la idea de la Norma Suprema ens ha agradat tant que, tornat al positivisme que dèiem, gairebé ens hem oblidat del seu contingut, perquè "un dia vam decidir aquesta llei i l'hem de complir". Qüestions com les de l'Estatut generen un debat en el món jurídic, i això ja és un pas que no pot sinó dur-nos un bri d'esperança.