Els meravellosos Kojacs

Passant pel quiosc de l'estació la flaire de llaminadures em recorda la conversa estúpida que vaig tenir l'altre dia sobre els Kojacs. El món de les llaminadures continua fascinant-me com quan tenia 6 anys i la Mare ens donava cent pessetes per gastar-les en aquella botiga que hi ha al carrer Sta. Maria i que ara ja no freqüento gaire. I quin gran invent, aquests Kojacs. Després de comprar-ne, tot xerrant, arribem a la conclusió que el seu únic inconvenient és el pal, de cartró, que amb la saliva queda tot pelat i si no vas amb compte pots acabar menjant paper. Però aquell color tan bonic, d'un vermell sang, que posat a la llum del sol sembla una cirera en el seu punt just, ni massa verda ni massa madura. I aquell mig camí entre la dolçor i l'acidesa en alguns bocins, i els plecs que s'hi fan i que deixen entreveure el xiclet que s'amaga a sota, i aleshores a l'àcid i el dolç s'hi suma la gairebé insipidesa del xiclet encara sense mastegar. La regla principal és que un Kojac no es pot mossegar mai: Has de deixar que a poc a poc el caramel destapi el xiclet, i només quan el vermell ocupa més o menys un quart de la deliciosa llaminadura pots fotre-li queixalada perquè així en mastegar-lo notaràs encara trossets de caramel entre les dents. El xiclet no val gran cosa, això també cal dir-ho, però tampoc és que jo sigui gaire de xiclets. No val gran cosa perquè el seu gust no dura gaire i de seguida és pedra, no pas perquè no sigui bo. Sempre m'he preguntat com és que la casa Fiesta no fa altres piruletes amb el mateix caramel que posa als Kojacs, tan bons que són. De fet, les piruletes de Fiesta no són res de l'altre món, massa dolces i uniformes pel meu gust, mentre que les Cerdán, en canvi, sí que presenten aquest contrast entre dolç i àcid.